Al matí següent em desperten uns lleugers raigs de sol que es filtren per la finestra. Em fregue els ulls per a despertar-me un poc més i veure tot allò que m'envolta. És estrany, encara que sé que no estic viva no ho sembla. Puc dormir, tinc somnis, note fam... Això sí, una fam voraç que no disminueix per cap motiu. Sóc capaç de notar el meu propi cos, inhale i exhale oxigen. Fins i tot puc notar com el meu cor batega rítmicament. Estic viva però no en un plànol adequat. El món dels vius i el món al qual forme part jo estan units per un delicat fil sense arribar a tocar-se, però compaginant-se mútuament. Ells no saben que hi sóc, però poden sentir-me d'alguna manera. No puc parlar amb ells, però puc formar part d'una mateixa realitat al món del somnis...



L'habitació de Tom està revolta. Tots els seus calaixos estan al terra amb la seva roba i els seus llibres dispersos al seu voltant. Hi han figuretes que estan trencades i alguns trossos arriben fins al passadís. A la saleta d'estar em trobe una imatge similar; quadres per terra,plats fets miquetes i llibres fora de la seva prestatgeria. La televisió està encesa.



-La investigació de la mort de la jove Ainhoa Romaguera Sanz segueix el seu curs. Fonts de la investigació policial creuen que podria ser un cas de suïcidi. Els psicòlegs han descartat el suïcidi després de parlar amb els allegats.La jove tenia un entorn familiar estable, no hi sofria cap trastorn emocional. Segons els professors i amics de la jove, Ainhoa era una persona sociable i amb gran capacitat intel.lectual, no mostrava cap signe de depressió i el seu rendiment acadèmic era l'adequat.

La seva parella es troba a disposició judicial ha sigut acusada de maltractament tot i que ell nega qualsevol implicació en el cas.



Maltractament? Suïcidi? Ara sí que ho he sentit tot!. Jo sé que no m'he suïcidat, la meva vida no era perfecta,com la de ningú,tenia els seus alt i baixos però era una vida i això és més que el que tinc jo i el que ha tingut molta gent. No seria capaç de privar-me de la satisfacció de viure. Encara que és de veres que no he apreciat la vida com hauria d'haver fet,encara que aquest error el cometem tots els humans. Vivim limitats, vivim amb presses, donant-li importància a les coses més estúpides, fent insuperables els problemes que no tenen rellevància i no apreciem les coses importants de veritat. Les persones treballen per a tindre una vida millor i donar-li els millors luxes a la seva família,però aquesta vida millor mai acaben d'aprofitar-la com volen, el temps s'esgota i ningun moment es tornarà a repetir mai. Hauríem de gaudir més dels moments en els que som persones. Un passeig pel parc amb un vell amic, la primera paraula del nostre fill, aquell somriure de la xica del bar... Tot això és vida en estat pur, però no sabem apreciar-ho fins l'últim alé, quan és massa tard. Els humans tenim aquest defecte en el nostre xip, no veure les coses que tenim fins que desapareixen. Trobe tant a faltar sentir-me viva... Trobe tant a faltar a la meva mare, a Iris,la meva millor amiga, sempre ha estat amb mi... Què estarà fent?



Després d'aquest pensament la llum canvia,és fa fosc, però no una foscor absoluta com quan em desmaie, sinó una foscor blavosa,com quan és fa de nit...



Aparec en un jardí enorme,ple de verd i de flors,però una sensació estranya m'envolte. Comence a caminar i m'endinse uns metres, em fixe bé en les pedres que han aparegut. No és un jardí,estic al cementiri i tot el que em pensava que eren pedres són làpides. Un calfred em recorre l'esquena de dalt a avall i m'esgarrife. Continue caminant, al fons veig la figura d'una persona, l'única que he pogut veure al voltant. No pare de caminar cap a la seva direcció per a veure de més a prop. La xica té els cabells negres i curts,no li arriben als muscles. És d'una baixa estatura, passarà a dures penes el metre i mig. Porta una samarreta i uns texans cenyits. Així que deduïsc que serà d'una edat aproximada a la meva. La xica gemega escandalosament i de cop s'agenolla davant la placa. Murmura alguna cosa que no entenc. Es frega les llàgrimes i s'alça del terra.

-Et trobe tant a faltar...- diu de sobte.

-Iris!- Cride quan es dona la volta.

No pot ser,la meva Iris... Que mal està passant-ho...

-Jo també et trobe a faltar.-Li dic i en un impuls li acaricie la mà.

En aquell moment Iris es fica blanca amb els ulls oberts com a plats i es frega la mà que acabava de fregar amb la meva, li queia una llàgrima que va capturar amb el seu dit índex. Va sospirar i se'n anà.



M'acoste a la làpida en la que plorava Iris i allí veig escrit: Ainhoa Romaguera Sanz i la data del meu naixement i del dia que vaig morir.

És difícil veure amb els teu propis ulls el lloc on el teu cos està reposant per tota l'eternitat. En veure el meu nom escrit en aquell tros de marbre s'em fa un nus a la gola, és esgarrifador pensar que estic allà baix soterrada, em donen ganes de cridar o d'intentar salvar-me. És dur saber que no puc sortir d'aquell clot,encara tenia l'esperança de que en algun moment màgicament tornara a la vida, però la realitat és aclaparadora, no hi ha res a fer, el meu cos no té salvació. La tindrà la meva ànima? Vull dir, és açò el que m'espera per a la resta de l'eternitat? Si fos així no hauria d'haver-me trobat amb més individus com jo? Tot això del cel... quan arriba? Quan arriba el moment on vaig a poder descansar? Arribarà alguna vegada? He de tranquil.litzar-me, estic ficant-me massa nerviosa. Trobe a faltar tant a la mare... Què estarà fent?

De nou aquella blavor comença a envoltar-me, una suau brisa m'acaricia les galtes, trobava a faltar aquesta sensació,la del vent fregant-me...

Aquesta vegada aparec a casa. Una olor horrible em colpeja el sentit de l'olfacte, ecs! M'arrime a la cuina i veig tots els plats amuntegats per fregar, això explica la mala olor,deu fer dies que estan ahí per netejar. Deixe la cuina darrere i continue caminant pel passadís en direcció a l'habitació de la mare. La porta està mig oberta i entre dins. Tombada al llit amb postura fetal està la mare sanglotant amb la cara tota mullada i els cabells pegats al rostre. No puc suportar veure-la d'aquesta manera. Tot i així la meva mare és preciosa. Em gite al seu costat,com quan era petit i li acaricia els cabells. La mare para de plorar i la seva respiració retorna al ritme corresponent. Note com la mare s'adorm i per primera vegada entre de manera voluntària al somni d'algú.



Hi sóc en mig del oceà dalt d'una petita barca de fusta. Em trobe en mig d'una horrible tempesta. El mar està molt marejat i les ones colpegen salvatges la barca. Al meu davant apareix la mare dalt d'una altra barqueta exacta a la meva. No para de cridar.

-Ainhoa! Filla meva agafa'm, no t'afones! Per favor...

Una ona s'emporta el cos que subjectava la mare. Es fica a plorar i a cridar. De sobte aparec al seu costat dalt la barca.

-Mare...- li dic amb certa dificultat a causa de l'oratge.

-Ainhoa,filla meva,estàs viva!- crida la mare mentres m'abraça.

-No mare,no ho sóc. Vinc a parlar amb tu. Agafa'm la mà i acompanya'm.



La mare i jo ara hi érem en mig d'un prat verd ple de tulipes. Estàvem assegudes sota d'un salze. El sol resplendia amb força però no ens molestava.

-Com hem arribat fins ací?-pregunta la mare.

-Mare, he de dir-te una cosa. Les dos estem dins del teu subconscient. Ara mateixa ens trobem dintre del teu somni.

-Dintre?

-Mare, jo sóc morta des del passat divendres. Sé que és molt dur per a tu assumir-ho i que no va a ser fàcil tirar cap endavant. Però has de fer-ho per les dos. Jo estic molt bé mare,no et preocupes. Estic amb tu, et cuide i busque el meu lloc al món. Però necessite que sigues forta i continues amb la teva vida. No vull que aquesta pena acabe amb tu. Sé que aquesta tragèdia t'acompanyarà sempre però no deixes que et domine. Sigues més valenta que ella o acabaràs per deixar de ser tu,mare. I això no m'ho podria perdonar.

-Filla meva, quan has madurat tant?-em deia la mare més relaxada.

-La mort et fa aprendre molt, mare.

-Ainhoa,abraça'm...

I amb l'últim abraç la vaig deixar descansant a la seva habitació.



La foscor es pot palpar al carrer de Tom, fa moltes hores que no sé res d'ell. El trobe a faltar,com a totes les persones que formen part de la meva vida o bé... en formaven part.

Tom ja està gitat al seu llit, dorm tranquil amb un peu al descobert. Em gite al seu costat i l'abrace. És hora de descansar.



-Tom,tinc por. No sé com he arribat fins ací. No sé si seré capaç de sortir d'aquesta realitat. Tinc tanta por de passar-me tota l'eternitat deambulant en aquesta solitud fantasmal...

-Ho sent.- va dir Tom.



Aquestes van ser les últimes paraules que pronuncià.

Una llum cegadora comença a apoderar-se del lloc on ens trobàvem feia dos minuts. Em fregue els ulls plorosos per tanta claredat i quan els torne a obrir em trobe que soc al llit de Tom. Es veu que altra vegada m'he endinsat fins al seu subconscient formant part dels seus somnis.



-No puc més!- crida Tom de sobte.



Després d'aquest ensurt que m'ha donat es fica les esportives i corre cap a la porta. El seguisc fins a la saleta, intente anar darrere seva però una força externa a mi m'ho impedeix. Una pau enorme s'apodera de la meva ment i l'espectre del meu cos.

De sobte aquella pau tan immensa, incapaç de ser sentida per éssers vius desapareix i la televisió s'engega i apareix a la pantalla el canal de notícies una carta amb mala lletra.



De nou aquella llum cegadora...



Estimada:



Han passat ja massa dies des que et vaig perdre. Lamentablement ningú tria quan perdre o quan trobar allò que tant estima, senzillament succeeix i no hi ha cap força, per gran que siga que puga intervindre,sols allò que nosaltres nomenem destí.

El destí va ser qui et va portar aquell dimarts a la meva porteria perquè la pluja queia sense parar i tu, tan despistada com ets no portaves paraigües amb els teus cabells negres que et queien pegats a la cara. Per l'amor de Déu! Mai he vist un rostre tan delicat, tan dolç, tan alegre com el teu... I des d'aquell moment vaig saber que mai voldria deixar de veure'l. I que sols volia ser jo qui pogués gaudir del contacte de la teva ma amb la meva i sols volia ser jo el mereixedor del teu amor...Però estimada meva, des que no ets amb mi la nit em pertorba, la teva presència s'apodera dels meus somnis i ja no puc suportar-ho més. No podia veure com tots aquells imbècils dels teus amics absorbien el teu amor, el amor que em corresponia a mi! Solament a mi! Però aquell divendres no ho vaig poder evitar. T'esperava a l'estació com cada setmana,anàvem a passar la nit amb els teus amics i en veure't baixar del tren,tan guapa,tan somrient...No podia deixar que ningú s'apoderara del teu amor i quan vaig veure com arribava la llum de l'últim tren no ho vaig pensar dos voltes; la teva imatge acompanyada d'aquella gent em pertorbava la ment i et vaig empényer cap a la via del tren. Et colpejares el cap i vas perdre el coneixement un instant després el tren va passar per damunt teva i la por de perdre el teu amor se'n va anar. Així series per sempre meva, un tràgic romanç que duraria per sempre...

Però la teva presència al meu subconscient es fa massa difícil de suportar així que adéu estimada,adéu mare. Aquesta història acaba on va començar: en tocar les vies del tren.

Per sempre: Tom.



Uns minuts més tard recobre la visió. Hi soc a l'estació Renfe al replanell on s'espera l'arribada dels trens. No hi ha ningú, sols un xic i una xica. De sobte la xica crida:

-No,Tom,para!

Un segon després l'arrossega el tren. M'acoste per veure el rostre de la pobra xica i em veig a mi... Aquella pau celestial torna a aparéixer i la llum s'apodera de mi i del meu cos.