-No pot ser... No... Ha de ser un error! Però si jo estic viva! Ben viva que hi soc. Algú haurà donat una falsa notícia, és l'única explicació posible...



















Totes aquestes coses les dic cridant per tota la casa i no puc evitar soltar un riure histéric que resona estrident per totes les parets. Done voltes i més voltes per tota l'habitació. Em mire les mans; son corpòries. Evidentment estic viva. Com he de ser morta? A veure, si fos així no podría veure'm tan clarament,la meva mà seria més transparent i podria veure el que hi ha darrere d'ella. També seria capaç de creuar portes sense la necessitat d'obrir-les. D'alguna cosa m'haurà servit veure totes aquelles pel.lícules de fantasmes i coses paranormals, no?







Deuria parlar amb Tom, sí, això serà el millor ja que la mare no hi és encara.







D'acord... la casa de Tom està a una hora d'açí, en direcció contrària a l'estació de Renfe. Tanque la porta i baixe per les escales amb rapidesa, no puc pedre temps, he de resoldre aquest conflicte com siga...



















Una hora després estic davant del portal de Tom i busque el seu nom per a cridar-lo. Toque al timbre però no emet cap so, així que prove a tocar el timbre d'algun veí per a que m'obriga baix. Després daquest intent amb el mateix resultat em desespere i colpege la porta amb resignació. Estic molt frustrada i no puc fer altra cosa que cridar.







-Tom...Tom!- el meu enuig i la meva desesperació augmenten amb la resposta que no em dona ningú.







-Tom! Maleït sigues, obri! Tom,contesta!



















Unes llàgrimes d'impotència s'escapen dels meus ulls i fent un intent poc convencional intente obrir el portal. Espente la porta i es mou un poc, continue espentant i la porta acaba obrint-se. Tanque al meu darrere i vaig fins al final del passadís on està l'escala. Puje amb velocitat ja que estic alterada per tots els fets ocorreguts. Arribe al segón pis i truque a la porta situada baix del número vuit.







Un minut després la resposta que esperava segueix sense aplegar. És impossible que no estiga a casa, el seu Ford Fiesta blau de segona mà està a la porta de l'edifici.







Continue trucant a la porta.







-Tom, obri. Soc Ainhoa, he de parlar amb tu.- Pare l'orella a la porta i escolte el soroll de la televisió.







-Tom.obri! Ja estic farta,obri!- Cap resposta. Em recolze a la porta i s'obri de sobte fent-me caure a terra. Quin mal. M'alçe i mire al darrere. Tom està en el sofà vegent les notícies amb total concentrament. Em fixe en el que estan dient i per a la meva sorpresa es tracta d'una repetició de la notícia que tant m'ha alarmat: la meva suposada mort.







-Tom,estic viva, estic açí!- però Tom ni em mira, s'alça i sen va donant-me l'esquena.



















Un pitit comença a sonar, és el seu mòbil.







-Si? Qui és?- contesta Tom.







-Sí,soc jo. Tom Aleixandre Bosch.







-Clar, comprenc. Cap problema-respón després d'una pausa.







-Sí, jo era la seva parella i eixa nit no vaig anar a buscar-la perque les classes es van allargar i em vaig tindre que passar per la biblioteca...







-Clar que sí! La nostra relació no tenia cap problema, que insinua vosté?- el to de Tom havia canviat bruscament, estava molt enfadat.







-Mire, jo a la meva nuvia la estimava, i em pareix una falta de respete que en un moment com aquest siga capàs de dir unes coses com aquestes.-Dit això,deixa el telèfon bruscament damunt la taula i se'n anà de casa.



















Molt be, serà millor que anal.litze la situació: Estic morta, no hi ha cap explicació perquè hi no és el dia dels innocents. El Tom no em veu i no em sent, la mare igual. No puc comunicar-me amb ningú i no sé que fer ni com he arribat fins a aquesta situació. La televisió diu que em va atropellar el tren, però el que no diu és com vaig arribar fins a les vies.Encara que sospiten de un presumpte suicidi, jo obviament sé que no ha sigut així. He de trobar la manera de saber que ha passat, que fer o alguna cosa, perquè supose que no hauré de quedarme per a la resta de la eternitat com a un fantasma, no?



















Ja que no tinc res millor que fer vaig a fer-li una ullada a la casa de Tom.És un pis menut d'estudiant. La saleta està juntament amb la cuina i hi han pocs mobles. Una taula de cristall i uns armaris menuts a la paret, el sofà no és menut, però tampoc se'n passa de gran i la tele es troba situada damunt d'un moble de fusta. Un parell de quadres i una xicoteta llibreria mig buida acaben per decorar la saleta. Vaig cap a la seua habitació que es troba al fons del passadís. El llit és de cos i mig i les estanteries están repletes de mangues i figuretes d'animes. No sabía jo d'aquesta afició pels dibuixos japonesos...



















Una sensació coneguda comença a aparèixer de nou. Totes les estanteries comencen a donar voltes juntament amb l'habitació. La iluminació comença a ser escassa i el meu cap es perd amb el moviment. Ja sé el que ve ara, pedre el coneixement, així que m'aprope al llit abans de colpejar-me una altra volta. Després d'un calfred la foscor es va fer total.



















Una llum em cega i m'impedeix distingir que tinc al voltant. Em menege a dures penes, la meua intuició em diu que no em convé quedar-me queta. Quan done la volta vec el rostre de Tom que em mira fixament.







-Tom! Soc jo! Soc Ainhoa! Em veus?- cride amb emoció.







La seua mirada segueix fixada als meus ulls.







-Tom,pots sentir-me? Soc jo!







-Ainhoa?- pronuncia amb un filet de veu.







-Eres tu? On estem?







-Clar que soc jo Tom!- exclame mentre li abrace amb força.-T'he trobat a faltar Tom.







Tinc tantes coses que contar-te. No sé d'on s'ha tret la gent que estic morta, t'ho pots creure? Morta jo! Tu que trobes?Quines coses diuen. Tu saps d'on s'ho han tret?







-Ainhoa... No... Tu no pots estar açí. Eres un producte de la meua imaginació... Tu,tu estas morta. Ho han dit a la tele, ho ha dit la teua mare, fins i tot ho he vist al tanatori...Ainhoa tu ja no existeixes...







-Però, però com pot dir això? Si que soc real,estic viva. Estic açí parlant amb tu, t'he donat un abraç... No ho veus? Deu ser algún tipus d'error, una broma, alguna cosa. Però jo sé que estic viva.- intente agafar la ma del Tom però l'aparta amb por.







-Ainhoa... ho senc...



















Una forta llum torna a envoltarme. Obric els ulls i una xicoteta penombra m'envolta. Puc distingir les figuretes del Tom i el seu rellotge digital marcant les tres de la matinada. Les tres? Però, però que ha passat? Em gire a l'esquerra i veig el Tom gitat al meu costat. Està tot suat i no para de tremolar i de moures. Pareix que té un mal son.







He perdut el coneixement altra volta, però és extrany que haja somiat. No deuria de haver-ho fet. Però... era el meu somni?



















El Tom es desperta de sobte i veig com es fa un embolic amb les seues cames. Crec que està plorant, no puc distingir bé la suor amb les llàgrimes amb tan poca llum. Es fica recte al llit i es neteja la cara. Es veu que ho ha passat malament, pobre. Dos minuts després es torna a col.locar al llit i s'adorm. Jo faig el mateix. Encara que siga extrany,és la primera vegada que dorc amb Tom.Busque una posició cómoda i tanque els ulls per a intentar dormir. Uns minuts després la tranquil.litat m'envolta i el meu cos sense ànima o la meva ànima sense cos es relaxen i comencen a endinsar-se en un somni profund.