Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.

Després d'aquest pensament em pose a caminar fins al punt d'informació, allí hi ha un xic d'uns trenta-cinc anys assegut en una cadira del Ikea fullejant una revista barata on apareixen paisatges exòtics. Posiblement estiga pensant en les seves vacances ja que estem prop de l'estiu. M'aclare la veu per veure si em fa cas, no vull semblar massa desconsiderada per interrompre els seus pensaments, el xic no se'n adona de la meva presència. Em dispose a seure a la cadira que es troba situada just davant del jove empleat de Renfe, vull cridar la seva atenció; però, una senyora es precipita contra el seient i estorba els pensaments del xic. Sembla molt disgustada, es pot notar per la manera tan precipitada de comunicar-se i el seu gesticular tan agresiu. Mirant la situació, es veu de lluny que aquesta conversació va per a una llarga estona, així que serà millor que em busque jo sola la vida.

-Atenció per favor...

Una veu monótona sonava pels altaveus indicant que estava a punt de sortir un tren direcció l'Alcudia de Crespins.

En menys de cinc segons es va produir una aglomeració de gent que es dirigia en totes direccions i ninguna d'aquestes persones era capaç de fer el més mínim senyal d'apartar-se. La meva respiració començava a accelerar-se i el cap va iniciar un trajecte on no paraba de donar voltes i més voltes. La foscor es va fer immediata i quan vaig aconseguir recuperar el coneixement l'estació estava completament buida. M'alçe encara un poc marejada, m'espolse la roba amb les dos mans i tot seguit em dispose a sortir de l'estació. En arribar al carrer veig que les llums de les faroles ja estan enceses,el cel està cobert d'un lila que va fonent-se amb el sol i va adquirint la negror de la nit. Han passat ja diverses hores des que vaig pedre el coneixement a l'estació, la mare estarà preocupada, hauré d´afanyar-me a tornar a casa. Vaig fent camí a l'estació d'autobusos mentre xiule ja que no porte al damunt els meus auriculars, no sé on els hauré deixat. Quan arribe a l'estació, veig un lloc lliure al costat d'una velleta amb aparença simpàtica. Porta els cabells platejats agafats amb molta cura i duu un vestit negre amb flors blanques. Em recorda a la meva besàvia, tenia tota mena de vestits d'aquest estil. L'autobús para deu minuts després. La senyora i jo som els únics passatgers d'aquesta parada. El conductor polsa l'interruptor que obri les portes del vehícle i la senyora comença a pujar. Quan la dona passa per la porta el conductor torna a polsar i les portes de l'autobús es tornen a tancar amb la meva presència reflectida al cristall de l'autobús.

Maleisc el conductor per no deixar-me pujar. Aquest era l'últim autobús del dia, ara em tocará anar a peu fins a casa. Vaig poc a poc per l'avinguda principal sense parar de xiular aquella cançó... Com es deia el grup aquell que tant li agradava a Tom? Ah,sí! System of a Down, en tot el que m'ha parlat Tom d'aquest grup i encara se m'oblida el nom.

Qué ha sigut de Tom? Pensaba que vindría a buscar-me a l'estació com cada divendres. Encara que aquestes setmanes ha estat molt extrany i hem discutit diverses vegades. Pense que els meus amics no li cauen massa bé, sempre que decidisc sortir amb ells Tom fa mala cara o em diu que prefereix que ens quedem els dos sols...

Gire a l'esquerra en arribar al final de l'avinguda i seguisc avançant cap avall. És una nit tranquil.la. Al cel nocturn no hi ha cap núvol, tot i que la contaminació lumínica és un impediment, es poden observar diverses estrelles. Arribe al Mercat Principal i mentre mire el cel, vaig creuant pel pas de peatons. Una llum cegadora em trau dels meus capvilaments i quan mire a la dreta veig un Toyota blanc a punt d'arrosegarme. Done un bot i acabe en el cul pegat al mig del carrer.

-Aprèn a conduir, imbécil! - Cride amb el cul ben posicionat al terra.

Tots els transeünts passaven pel meu costat sense donar-me ni una ullada. No tenien cap intenció d'ajudar-me a ficarme de peu i tampoc pareixien massa preocupats pel meu benestar físic. Com si fos el més normal que intentaren aixafar a una adolescent les vint-i-quatre hores del dia. Ja que ningú esta dispost a ajudar-me, m'alçe tota sola del terra com a dona independent que soc i continue el meu trajecte cap a casa. Em note molt cansada, el camí sembla més llarg del que sol pareixer la resta de dies. Agafe la drecera que hi ha entre el carrer de Marta i el Mercadona. Puje pel carreronet i ja sols estic a tres carrers de casa. Tinc moltes ganes d'arribar i poder tombar-me al llit... Ja comencen a sentir-se els sorolls del bar de davant de casa, es veu que hui hi ha partit de fútbol perquè un grup d'homes ha esclatat un animós crit celebrant un gol.

La porteria de casa esta oberta així que no tinc que trucar. Comence a pujar escales ja que l'ascensor encara no l'han arreglat. Després del meu trajecte des de l'estació,el que menys em ve de gust és pujar quatre pisos plens d'escales.

Des de la porta s'escolta la veu dolça de la mare:

-Sí,soc jo. -Respón la mare.

-Sí, sí. Està vosté segur?- Contesta ella. Es veu que està -parlant per telèfon.

-No...no pot ser. Deu ser un error.

-Però com?

-Vaig de seguida.

La porta de casa s'obri de sobte i la mare ix a tota velocitat.

-Mare! On vas?- La cride des de la porta però és massa tard,està baixant les escales a tota velocitat.



Entre dins de casa i tanque la porta que la mare s'ha deixat oberta. Quines ganes tenia d'arribar per fi a casa! On haurà anat aquesta dona amb tanta pressa? Me'n vaig cap a la meva habitació. Esta al final del passadís.Obric la porta i em trobe l'habitació com l'havia deixat aquest matí: feta una lleonera. Encara que la meva habitació segueix un patró molt simple: La roba de la cadira es pot tornar a utilitzar, la del terra és per a ficar-la a la rentadora i la de l'armari és la que està totalment neta, no te cap confusió. Encara que els llibres i apunts que tinc apilats son el que formen la major part del gran desastre de l'habitació, però aquest desordre és normal en la vida d'un estudiant. Agafe el mòbil que està a la motxilla de l'institut, encara no sé res de Tom, no m'ha enviat cap missatge. Deu haver-li passat alguna cosa? No hauria de ser tan pesimista i pensar sempre que ha passat alguna desgràcia però no puc evitar fer-ho.



-Amor meu, com t'ha anat el día? Com és que no has vingut a l'estació? He estat buscant-te però no t'he vist per cap lloc.



El rellotget del Whatsapp continua apareixent a la pantalla com a senyal de que el missatge encara no s'ha enviat. Espere per si alguna cosa canvia pero pareix ser que no.

Deu minuts després el missatge encara no s'ha enviat. El mòbil no envia el missatge. Que estrany, reincicie el router a veure si el maleït aparell funciona. No és la primera vegada que falla internet de sobte, així que hi ha que estar preparat per si coses importants com aquesta o com un treball de classe es deuen entregar online. Apague el router i espere cinc minuts. Se'm fan eterns,i el silenci que regna a casa no m'ajuda. Estic acostumada a la vida alegre de ma mare, que canta a totes hores. En aquest cas ella no hi és, i tot és massa estrany.

Després de ficar el patró a la pantalla, entre a l'aplicació i comprove si el missatge s'ha enviat. Per a la meva sorpresa el maleït rellotget encara apareix al telèfon.

Aquesta batalla l'ha guanyat el mòbil, si no vol funcionar no hi ha res a fer.

Deixe el maleït aparell damunt l'escriptori, o aquesta és la meva intenció ja que una pila de llibres i papers s'han apoderat de l'habitat natural d'aquest moble.

Vaig cap a la cuina i l'oloreta de la cassola m'envolta. Aquest aroma m'acaricia i em convida per a que taste el sopar que estava preparant la mare. Quina fam que tinc! M'escudelle un bon plat d'arròs al forn i pare taula. Té un aspecte deliciós, com el que fa l'avia Teresa.

Li done una cullerada i el taste. Aquest arròs no fa gust a res. A la mare se li haurà oblidat ficar-li sal. No havia menjat mai un arròs amb tan poc sabor. M'acabe el plat i la meva fam no ha disminuït gens ni miqueta. M'alçe i em fique un altre plat d'arròs,cosa que mai he fet,sóc més be de poca gana ja m'ho diu la mare i l'avia.

El segon plat acaba buit i la meva gana segueix intacta. Però no em convé menjar-me un altre plat d'arròs o reventaré. Obric la nevera i agafe una poma, a veure si així la meva gana disminueix una mica. Impossible, el meu estómac és un pou sense fons, però si continue així acabaré per buidar la nevera.

Em fique de peu amb la intenció d'anar altra vegada a la meva habitació i així mirar també quina hora és. Fa una llarga estona que la mare se n'ha anat sense dir res. El meu cap comença a donar voltes i més voltes. Una foscor s'apodera de l'habitació, una llum fràgil es deixa veure en mig de la penombra i un colp sec al meu cap és l'última cosa que note. Em fique de peu amb dificultat,estic un poc atordida, no sé quant de temps ha passat des que vaig tornar a perdre el coneixement, però sembla que ha passat una eternitat. He de tindre baixa la tensió o alguna cosa per l'estil. Demà li ho diré a la mare a veure que en pensa al respecte. Encara que no crec que siga necessari dur-me al metge. Però com seguisca amb aquest ritme em tindràn que atendre a la consulta per la quantitat de bonys que acabarà per tindre el meu cap...



Mire des de la porta la fotografia que està dalt del capçal del llit. Som Tom i jo a la fira que fan a l'estiu. Aquella nit ens ho passarem d'allò més bé. Encara que en un principi jo no em volia pujar a la noria perquè em fan por les altures, però ell va insistir molt i vaig poder veure des de dalt tota la ciutat il.luminada. En aquell moment no vaig tindre por a res, ell estava al meu costat i la seva mà em donava tota la seguretat que necessitaba.Trobe a faltar al Tom, sempre que em preocupa alguna cosa ell em tranquil.litza. Ell sabria com animar-me i allunyar dels meus pensaments tots aquestos mal de caps. Estarà enfadat amb mí per haver sortit ahir amb el meus amics? Sé que ell volia anar amb mi a sopar fora. Però ultimament no vec gaire als meus amic i em venia de gust quedar amb ells, prendre alguna cosa i que em posaren al tant de les novetats, però be, quan puga parlaré amb ell i intentaré fer les paus, com sempre. No m'agrada quan està de morros...



Arribe a la meva habitació i agafe mòbil. Res, en Tom i el meu internet s'han aliat per a no donar cap senyal de vida. De la mare tampoc hi ha ni rastre. Maleït aparell! Torne a deixar el telèfon on estava i em gite al llit. La foscor va començar a visitar-me i el meu cos es va deixar emportar per l'esgotament del dia.



La llum és inexistent i regna un silenci típic de les películes de terror, on el protagonista està a punt d'obrir una porta on segurament estiga l'assassí o un cadaver. El meu cos es fica en tensió i intenta fer un moviment per a posar-se en guardia. Una força externa s'apodera del meu cos i m'impedeix fer cap moviment dictat pel meu cervell. Cride i torne a cridar però no aconseguisc que la meva boca puga emetre cap sonit. Comence a suar i note com el meu cor va bombejant cada vegada més sang i les meves pulsacions augmenten el seu ritme habitual. Vull plorar però els meus ulls estan fixes i parpallejar és fins i tot una tasca impossible. De sobte un resplendor m'encega. Tot es fa blanc i no distingisc res. Em desperte acalorada i amb la respiració entretallada a la meva habitació. Analitzant tots els racons em torque la suor de la cara amb la màniga i la respiració es torna a estabilitzar.Regna la pau i la tranquil.litat. Per la finestra entra un poc de claror produïda per les faroles del carrer i no es sent cap soroll de l'exterior. Al rellotge les agulles marquen les cuatre en punt de la matinada.

No sé si la mare ja haurà arribat a casa. A l'entradeta no estan les seves claus i pareix ser que a la seva habitació tampoc hi és. On podrà haver anat amb tanta presa? No m'agrada gens el que està passant, deu haver ocorregut alguna cosa greu. Agafe el telèfon per a cridar a la mare. Creue els dits resant per a que done senyal i després de marcar una veu em diu:



-Ha sigut impossible realitzar la conexió...



No tinc altra cosa que fer que gitarme i esperar a que es faiga de dia i vore si la mare arriba a casa i em conta que és el que ha passat.

Després de tancar els ulls tot era pau, cap malson em va pertorbar la resta de la nit. Notava com el meu cos anava pesant cada vegada menys.

Em desperte agotada com si no hagués dormit durant molt de temps. Després d'estirar-me vaig cap a la saleta d'estar i veig a la mare al sofà. Es troba ajupida i té les mans recolsades a la cara. Mira al buit, els seus ulls estan irritats i humits. Sembla que ha estat plorant tota la nit sense pegar ull, ja que és pot observar el color morat apareguent baix dels seus ulls.

-Mare, estas bé? Ha passat alguna cosa?- Li dic a la mare amb un to suau.

La mare es va alçar i es dirigia cap a mi amb la mirada perduda i trencada. Em vaig fer a un lloc i quan passava pel meu costat li vaig acariciar el muscle. Un calfred va recórrer el seu cos i va seguir endavant, sense dirigir-me la paraula i amb aquella mirada que duia dibuixada a la cara. La porta de la seva habitació es tancà. Jo esperaba al sofà on havia estat abans la mare sentada. Uns quinze minuts després la mare va sortir de l'habitació. Portava una roba distinta.

-Mare,on vas? Que ha passat?- Insistia jo ja que el seu comportament em preocupava.

La mare agafà les claus de casa i se'n anà altra vegada.

Estava queta davant la porta. Aquesta situació em té descolocada, no sé que fer ni com actuar. Estic molt preocupada per la mare i pel que puga haver passat.

Vaig a la meva habitació a la recerca del meu telèfon, però no hi és. Les meves claus de casa tampoc estan on les havia deixades. L'habitació està escorcollada. Em dona la sensació de que em falten més coses. Ho haurà agafat la mare, més tard li preguntaré.

Torne a la saleta d'estar, serà millor que mire la televisió una estona i així em distrac.

L'encenc i comence a passar els canals. No fan ninguna cosa interesant. Deixe Antena 3 i apareix al meu televisor la famosa família groguenca. Veig quinze minuts d'aquestos dibuixos i canvie de canal ja que aquest capítol ja l'he vist massa vegades. Fique Canal 9 on estan començant a fer les notícies de mig dia. Parlen sobre les retallades i diverses manifestacions i vagues a causa d'aquest fet. La seguent notícia parla d'un incendi la passada nit a un poblet de València. Es veu que es deixaren connectat un secador i una pujada de tensió va produïr un curtcircuit. Al jove que vivia a l'apartament va tindre el temps necessari per alertar als veïns i que sortiren de les seves respectives cases.El presentador comunica que no hi ha ningún ferit greu, sols els xic que te diverses cremades per intentar apagar el foc.

Una nova notícia comença a ser relatada per un dels presentadors.



-La nit del divendres trenta de març es va trobar a l'estació Renfe de València el cos d'una jove de disset anys, resident de la ciutat. Ens informa des de l'estació, Jaume Roig Villalba, el jove que va fer l'alerta a la policia.

-Anit estava tancant l'oficina ja que el meu torn havia acabat feia mitja hora i ja havia posat els papers en ordre, així que vaig ixir i vaig veure una estranya silueta a la penombra al mig de les vies del tren. Em vaig acostar per si de cas fos un animal,espantar-lo. Quan vaig estar prop de les vies vaig veure que no es tractaba d'un animal, era una xica jove plena de sang i amb la roba feta esquinçalls. Al veure-ho vaig córrer per a avisar a la policia i a l'ambulància.



El xic que ho estava contant estava pàlid, tremolava i es podía veure als seus ulls que estava afectat per la tragèdia que havia presenciat.

El presentador tornà a parlar. Deia que la jove portava uns pantalons negres i una samarreta blanca amb el logotip de Red Hot Chili Peppers com la que tinc jo.



-L'estació Renfe estarà tancada durant el període en que els policies investiguen aquesta tragedia que ha envoltat els veïns de la ciutat. Ens han facilitat una foto de la jove. Es tracta d'Ainhoa Romaguera Sanz.



I a la pantalla del meu televisor va aparèixer una imatge que coneixia massa bé. Era una foto d'unes setmanes enrere, feta al riu. Però a la foto no ixia la mare, sols estava jo, somrient i amb els cabells solts...