El xiuxiueig de la ploma estilogràfica fregant el paper s’atura. A fora ja és fosc i comença a ploure tímidament. L’olor de terra humida s’escola pel finestral mig obert. La senyora Jones inspira aquest aire fresc i es gira cap a mi, natural, inexpressiva.

-Ja està tot dit.

I m’allarga els tres fulls que abans eren blavosos i ara tenen una tonalitat lleugerament violeta. Assenteixo i els guardo en un sobre que tanco humitejant la tira adhesiva amb saliva. Miro el meu rellotge de cadena antic.

-Mmm… Vint minuts, set segons i 5 travessies per creuar. Si no li sap greu agafarem un taxi. Tingui, val més que ho guardi vostè, tinc una butxaca foradada però no estic segur de si és la dreta o l’esquerre.

Li torno el sobre ofegant una rialleta. Giro noranta graus cap al rebedor i m’atanso a la porta acariciant el pom. De reüll veig com la senyora Jones es posa l’abric sobre la bata de dormir i es calça unes botes d’aigua vermelles.

Baixem les escales en silenci, no es recorda de mi. Al xamfrà ens espera un vell Checker. Ens asseiem al darrere. Un mampara opaca ens aïlla del conductor. Mai he sabut amb certesa que hi ha a l’altra banda de la mampara fosca d’aquests taxis. Amb un bram el motor es posa en marxa i enfila cap al 175 de Fifth Avenue. Les atordidores llums vermelles i grogues deixen un rastre brillant que ressona per la retina. El cotxe agafa velocitat i les llums s’acceleren, deixant espurnes furioses darrere seu. En el punt indicat el cotxe s’atura de cop i les llums tornen al seu amagatall dins dels fanals. Sobre nostre s’alça imponent el Flat Iron Building. La perspectiva contrapicada amb que l’observem fa que sembli encara més majestuós. Tota aquesta grandesa però només és contemplada per nosaltres, que som els únics pobladors del carrer. El Sherezade de Rimsky-Korsakov ressona des d’una finestra oberta en un edifici proper.

-Per aquí siusplau

Senyalo la porta principal i començo a caminar. La senyora Jones em segueix fins al vestíbul il·luminat però igual de desert que el carrer. Entrem a l’ascensor antic i tanco la reixa darrere nostre. Pis menys cinc. Temptejo amb els dits fins a trobar el botó ocult i el premo amb decisió, fort fins al fons. Les llums s’apaguen un moment i de cop la petita cabina es deixa caure vint metres en les profunditats de Nova York. Amb un sotrac les llums es tornen a encendre. Obro la reixa daurada i un núvol de pols s’aixeca del terra girant en espiral entorn nostre. Quan la cortina de partícules en suspensió es fa menys espessa sortim de l’ascensor. Es poden entreveure les petjades de l’últim dipositari amb el seu acompanyant sobre la catifa de brutícia que cobreix l’enrajolat blanc i negre. M’apropo a la barra i estiro la palanca que hi ha oculta entre els whiskies. Immediatament les tonalitats elèctriques del neó inunden el pub. Em giro per observar la reacció de la senyora Jones i la trobo asseguda al banc encoixinat. Un espés núvol de pols s’alça al seu costat que poc a poc va prenent forma. Un tors, uns braços desdibuixats, les cames… Ella però no sembla adonar-se. Miro el meu rellotge per tercera vegada.

-Senyora Jones, si us plau, vingui per aquí, el temps escasseja.

La figura translúcida la segueix. Em giro en direcció al cotxe de cavallets que hi ha en una cantonada. M’assec a la cadira del conductor i li faig un gest per a ocupi el seient del copilot. L’home de pols puja també i s’asseu als seients de darrere. Furgo en les meves butxaques, les dues tenen forats.

-Mmm, no tindrà una moneda per casualitat?

-Crec que sí, un segon.

Treu un petit moneder i m’allarga un nickel.

-Servirà.

Introdueixo la peça de 5 centaus a l’orifici al costat del volant i s’encenen els fars antiboira. Un armari ple de licors llisca suaument fins a desplaçar-se 90 graus, deixant a la vista el túnel i els rails que semblen perdre’s en l’infinit. Uns rails apareixen entre les rajoles unint els túnel amb el cotxe de cavallets.

-Agafi’s fort.

Trepitjo implacable l’accelerador i sortim propulsats seguint els rails i deixant el pub enrere. Cada deu metres un fanalet d’art deco projecta les nostres ombres en la paret oposada. Guanyem velocitat, l’aire en fueteja fredament. Un cop passat el vint-i-cinquè fanalet el reduït espai deixa pas a un pou grandiós molt ben il·luminat on desemboquen una infinitud de túnels. Els rails s’amunteguen formant sinuosos ponts de ferro. Un frenesí de cotxets com el nostre, amb els seus respectius ocupants els creua a tota velocitat. A banda i banda de cada túnel s’alcen dues columnes corínties de marbre. La nostra via es deixa caure en picat uns trenta metres per després tornar guanyar alçada en espiral fins a una plataforma de ferro on es creuen diversos ponts. Un petit cartell amb una lletra s’alça al costat de cada un d’ells.

-Mmmm a veure, J de Jones, J de Jones…

-Aquí a la dreta.

-Gràcies.

Faig girar el cotxe fins a encaixar-lo als rails corresponents. Miro un segon cap al nus de ponts i vies que s’alça sobre nostre, i després cap a baix; no es veu el fons. Tot seguit tornem a descendre amb velocitat, cap a les entranyes de l’Arxiu de la Memòria. Prenem diverses bifurcacions i finalment ens tornem a endinsar en un túnel. Aquest és més alt i a banda i banda té diverses portes cuirassades. Reduïm velocitat i finalment ens aturem davant de la porta metàl·lica on hi ha escrit In Memoriam i el nom de la senyora Jones. Una vorera de pedra limita els dos costats de la via i permet arribar fins les portes.

-Molt bé senyora Jones; ara si no li fa res entri i dipositi-hi els tres fulls.

Assenteix i treu el preuat sobre que custodiava. S’acosta a la porta que s’obra solemnement deixant-la passar. La figura inmaterial camina al seu costat, agafant-la de la mà. La porta es tanca darrere seu i em recolzo a la paret rocosa. Trec el rellotge daurat i li netejo la tapa, em poso a examinar-lo detingudament.

Quant surt la senyora Jones, un temps indefinit després, encara estic observant l’enginy. En adonar-me que és fora em giro lentament cap a ella. La figura de pols ja no és allà. Els ulls de la senyora Jones però, tenen una brillantor rogenca i la seva pell està menys pàl·lida. Somriu cansada.

-Tornem a casa? he de veure la Catherine.

-Sí senyora Jones, ara tornem.

El cotxe emprèn la direcció oposada agafant un camí diferent. Deixem enrere les cambres cuirassades on s’ha preservat la memòria de la humanitat des de 1946. El túnel decreix progressivament fins que no podem avançar més. Amb un sotrac s’obre un orifici en una de les parets del túnel deixant a la vista la saleta d’estar de la senyora Jones.

-Endavant.

Acompanyo la senyora Jones fins a la seva habitació.

-Estic cansada, crec que dormiré una estona

S’ajeu al seu llit. M’acomiado amb un gest de cap.

-Que tingui una bona nit, Letterman.

La miro enigmàticament. Somric a aquells ulls vius, mostrant les dents, redreço el barret de plomes i surto de l’apartament. Camino lentament assaborint cada esglaó sabent que la meva missió ha estat acomplerta. A mitja escala em creuo amb una noia jove d’uns vint anys llargs.

-Disculpi.

-Disculpada senyoreta.

Segueix el seu camí. Arriba a l’hora exacta, deu ser la Catherine. M’aturo al replà escoltant atentament. Trenta, trenta-un, trenta-dos, trenta-tres, trenta-quatre. I sento el crit ofegat i els plors de la Catherine a l’altra banda de la porta que ha deixat entreoberta.

-Descansi en pau senyora Jones.

Segueixo el meu recorregut fins a la porta principal. La nit és fresca i pura. Puc veure alguns estels entre els núvols i les llums estridents de la ciutat. Aturo un altre taxi groguenc.

Ratllo el nom de Jones de la llista i llegeixo el següent.

-Al 4815 de Bay Parkway, Brooklyn, siusplau.

Observo el rellotge daurat de polsera. Tres hores, cinc minuts i dos segons abans no truqui a la porta la seva veïna. M’hauré d’afanyar perquè Brooklyn està pitjor comunicat, no té tants túnels com Manhattan.