“Els records m’assetgen com llops en la foscor i em transporten a aquella època convulsa. L’ambient tens provocat pel dessagnament del Vell Continent predominava a la societat americana del 1940. Ningú volia una altra guerra com la del 18. De mica en mica la por s’anava apoderant de la població i el temor d’una intervenció armada era cada cop més present. Malgrat tot, hi havia valents disposats a lluitar contra el feixisme que es van embarcar cap a la turbulenta Europa. Sabien que el futur depenia del resultat d’aquella guerra. No anaven a combatre les legions implacables de l’Eix sinó uns ideals nocius que podien destruir el món tal i com l’havíem conegut. I el meu marit volia lluitar per la llibertat. Per això va agafar les armes se’ls va unir, rumb a Anglaterra.

Van ser els 5 anys més llargs de la meva vida. Se’m van fer eterns. Sovint, la petita Catherine em preguntava on era el pare. Jo li contestava que es trobava lluitant contra monstres, que ell era un àngel i, tot i que no hi fos allà, sempre la protegia. Just després em girava i deixava caure una llàgrima. Vaig comprendre que el més important per a mi era la felicitat de la Catherine, l’únic que em quedava d’ell. Vaig esforçar-me per esbossar un somriure cada cop que hi era ella. Feia relativament poc que sabia parlar, però es trobava en aquella etapa de la vida on tot era un nou món, ple de màgia i il·lusió. Era fàcilment impressionable i gaudia escoltant les meves històries. Res li deia dels bombardejos sobre Anglaterra, dels incendis a Londres enmig de la nit, ni dels caiguts a les trinxeres.



A fora ja és fosc. S’endevina la llum groga dels fanals a baix, al carrer. La senyora Jones encara disposa d’una hora, cinc minuts i 2 segons. Tot i que no m’ha vist mai abans, ja he estat en aquesta casa. Per això no he ensopegat amb la rajola trencada de l’entrada ni m’he donat un cop al cap amb porta de l’estudi. Aquí he vist com moria dia rere dia l’artífex de l’Arxiu de la Memòria, l’idealista, el visionari. Aquí el venia a buscar en els últims dies de la seva malaltia. Abans quedàvem al Simon’s, el bar amagat a sota del Flatiron Building. Era un pub decadent al qual s’hi arribava per túnels foscos de la xarxa de clavegueram, i on es reunia la flor i nata de l’escoria de Nova York. L’enrajolat a quadres blancs i negres i les llums de neó no treien encant a la caverna. Allà va ser on vam adoptar els nostres sobrenoms, Scriptore ell, Letterman jo. Però quan va començar a escopir sang el vaig haver d’anar a buscar en cotxe. Vam canviar el pub per una passejada per Central Park. De mica en mica vam concretar com crearíem l’arxiu.

Els últims dies van ser els més productius, calia buidar i entendre aquella ment tant brillant abans que s’extingís… El darrer alè va arribar aviat. Un dia blanc d’hivern a Central Park, estant els dos asseguts al banc, va començar a tossir, escopint sang, tacant la neu de vermell. S’estava ofegant en la seva pròpia hemorràgia. Es va incorporar i em va demanar que el dugués al Simon’s sabent que el final es trobava a prop. Vam lliscar pels túnels del clavegueram fins al pub. Allà em va demanar paper i ploma. Va escriure tres pàgines en que explicava perquè calia crear un lloc que recollís els pensaments de la humanitat, que immortalitzés un fragment escrit per cada persona. Parlava dels horrors que havíem viscut junts a la guerra i dels nostres amics morts. De tots els que havien deixat aquest món sense poder dir res. Deia que no es podien perdre totes aquestes vides sense que deixéssin la seva empremta. En arribar al tercer full va tenir un altre atac de tos i va haver de deixar la ploma. Aquest cop va cargolar-se sobre ell mateix fins a quedar immòbil, al banc acoixinat del pub. Vaig agafar els tres fulls, els vaig doblegar i me’ls vaig guardar a la butxaca interior de l’americana. Em vaig girar, li vaig col·locar bé el barret i el vaig saludar, a manera militar. I vaig allunyar-me pels túnels foscos, entre les ombres més indesitjables de la ciutat, amb una missió per complir…

Parpellejo ràpidament i torno a la realitat. Miro el meu rellotge de cadena; encara falten trenta minuts. Escruto la senyora Jones detingudament, segueix movent la ploma amb determinació.



La guerra es decantava cada cop més a favor dels aliats, i jo mantenia viva l’esperança de tornar a veure el pare de la Catherine. Al maig de 1945 van tornar els primers soldats; Alemanya s’havia rendit i Japó ho faria imminentment. Durant els següents mesos van anar arribant milers de supervivents. El dia d’agost que una boira densa va cobrir la ciutat em dirigia cap a la meva acadèmia. Tot i que havia acabat l’hivern i tornava a florir la vida, Manhattan, aliena a l’estiu del món, estava submergida en una atmosfera blanquinosa i sufocant. Algunes ànimes en pena deambulaven pels carrers. Quan vaig passar per davant de l’acadèmia, vaig distingir una figura esquelètica que se m’apropava. Amagava els cabells canosos en una gorra vella de llana. La seva pell pàlida deixava entreveure les venes liloses i inflades. Em vaig fixar en els seus ulls, ullerosos però vius, flamejants com sempre. Vaig ofegar un crit d’esglai. Em va somriure. Després de cinc anys sense notícies seves, apareixia del no res, dues dècades més vell, al mig de Nova York. Em vaig acostar a poc a poc, amb el semblant inexpressiu. Vaig quedar a pocs centímetres d’ell, enfrontada a la seva mirada. Gel contra el foc. Però el foc sempre desfà el gel, i vaig cedir, recolzant el meu front en el seu. La nostra era una imatge ben diferent a la del famós rencontre entre dos enamorats a Times Square el passat 14 d’agost. Ells eren bells i somreien, es besaven amb passió. Nosaltres havíem envellit, teniem la cara xuclada i ens balancejàvem abraçats, patèticament, calmant el nostre dolor.

Setmanes després encara tenia aquella palidesa malaltissa i no recuperava les forces. Solia sortir amb un company supervivent, com ell, amb qui passava moltes hores. Mai volia parlar del que havia viscut a les trinxeres, es limitava a contestar que s’havien perdut moltes vides i amb elles molts somnis i il·lusions. Em deia que volia crear un temple de la Memòria on es recollissiís el testimoni de cada ésser humà, per a evitar que es repetís la pèrdua irreparable de vides, pensaments i emocions que havia comportat la guerra. Es quedava escribint sobre això fins a altes hores de la nit. Era la seva obsessió.

Un dia va començar a tossir sang i vam fer cridar un metge. Va diagnosticar-li tuberculosi, una malaltia que s’havia estès ràpidament en acabar la guerra. El va sorprendre que la Catherine i jo no es haguéssim contagiat ja i ens va recomanar que evitéssim el contacte físic. Vam restar unes setmanes, esperant vanament que millorés. Com més temps dedicava a escriure més s’enfonsava en en la foscor. Un dia em vaig despertar i no hi era. Hivern de 1946. Des de llavors no he tornat a saber res d’ell. Va diluir-se com el riu Hudson a l’alçada de Long Island, sense deixar rastre, sense fer soroll.