“Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrexats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació. Les coses han canviat molt d'ençà que vaig obrir l’escola el 1935.

Jo tenia llavors 25 anys, Manhattan competia amb Chicago per tenir els edificis més alts del món i l’Empire State s’alçava imponent trencant la silueta de Nova York. Els efectes d’una gran crisi econòmica que havia sacsejat el món encara eren presents i l’ombra d’una imminent guerra es cernia sobre Europa.

Vaig començar fent classes de ball a unes amigues a casa dels meus pares, a Brooklyn. Quedàvem cada dimecres a la tarda; quan els meus pares no hi eren, practicàvem jazz, boogie-woogie i swing. Quan vaig tenir més alumnes, vaig llogar un piset a Manhattan, al carrer 59, i em vaig centrar en el ballet. Dedicava tot el meu temps a que aprenguessin els moviments delicats i mecànics d’aquesta dansa i sentissin el seu cos en sincronia amb Txaikovsky, Stravinsky i Prokofiev.”

Aquestes són les primeres línies que escriu la senyora Jones. Ha començat més ràpidament que els altres, com si sempre hagués tingut clar el que volia immortalitzar en els tres fulls blavosos que li he donat. Tampoc s’ha posat a plorar ni m’ha suplicat, ni s’ha quedat paralitzada o tremolosa com sol fer la resta. Ella ha assentit, ha agafat els fulls, ha destapat la seva estilogràfica platejada i s’ha posat a escriure.

De fet, m’ha observat sense inquietar-se quan he entrat amb parsimònia amagat sota el meu barret de plomes verdes recargolades. No s’ha sorprès quan ha vist que a sota s’hi amagava un bosc espès de cabells taronges ni tampoc quan l’he fitada amb els meus ulls bicolors abans de dir:

-Senyora Jones, vostè es troba a punt de morir, vinc a recollir les seves últimes paraules per a la memòria de la humanitat. Si té algun inconvenient li prego que es dirigeixi al servei d’atenció de l’Arxiu de la Memòria, és a dir, a mi.

Miss Jones simplement ha assentit. Una resposta absolutament inesperada. Així doncs, he guardat la llibreta on faig veure que apunto les queixes, i que ja tenia a les mans. L’he seguit fins al seu estudi. De camí m’ha ofert una tassa de te perfumat que, òbviament, he acceptat. Llavors, s’ha deixat caure a la seva cadira encoixinada i ha contemplat els tres fulls.

-De quant temps disposo?

-Dues hores, trenta minuts i quatre segons, el temps just abans no arribi la seva filla, la Catherine.- i li he senyalat el rellotge de cadena que porto a l’armilla. Ella ha assentit i s’ha tornat a concentrar en els folis.

I ara mateix l’observo, mentre fa volar la ploma suaument, gairebé sense tocar el paper. Tot i els seus 75 anys es manté jove; els cabells marrons lleugerament agrisats, recollits en un monyo; les seves mans blanques i primes, sense taques; l’esquena i les cames delicades, de ballarina, sota la camisola de dormir; i els ulls verds profunds emmarcats per les arrugues. Tot plegat un conjunt harmoniós, il·luminat per les últimes llums de la tarda, que s’escolen pel finestral de l’estudi.

“...L’escola de ball va anar creixent, vaig contractar dos professors i van venir nous alumnes; jo m’hi dedicava amb cos i ànima. Començava a treballar quan el sol encara estava baix i sortia entrada ja la nit. Un dia de tardor, un noi es va aturar davant del local. Recordo la seva càlida mirada travessant el vidre, plena d’admiració, amb un centelleig viu. Aquell mateix noi es va parar davant l’acadèmia durant molts dies, però mai es decidia a entrar. Sempre al mateix lloc, recolzat en un fanal del carrer, a la mateixa hora, tots els dies laborables. Un dia em vaig armar de valor i el vaig mirar fixament als ulls; sorprès va esbossar un somriure, tot dibuixant una fumarola blanca amb el seu alè gelat. Donava una imatge molt mística i semblava que estigués cobert per una espècie d’aurèola. La meva imaginació volava buscant una identitat i una història per al noi misteriós de l’altra banda del vidre. Potser volia apuntar-se a classes, potser era un amant de la dansa, o era un crític de ballet… O una aparició, un fantasma... un àngel! El noi de l’altra banda del vidre però, seguia apareixent incansablement. Mai, però, m’hauria imaginat el que em va dir el dia que s’atreví a entrar a l’acadèmia.

1936, la neu havia empolsinat de blanc la ciutat de Nova York; i no obstant va tornar a aparèixer. Va quedar-se més temps de l’habitual recolzat al fanal, i finalment, amb una inseguretat palpable a simple vista, va decidir travessar la porta. Va apropar-se on em trobava. L’única frase que va aconseguir pronunciar va ser: “Sé que no em coneix però vostè voldria sortir amb mi?”. Em vaig ruboritzar i empetitir tot en un instant. Estava morta de la vergonya, davant d’aquell conegut desconegut d’ulls castanys ardents. Havia imaginat molts cops que un dia, sortint de la feina, entrant al metro o passejant pels molls de Manhattan me’l trobava i començàvem a parlar, anàvem a sopar i em deixava arrossegar per la seva mirada cap als seus braços; immediatament em deia a mi mateixa que deixés de pensar en fantasies endolcides. I no obstant això, aquí estava, tal com havia fantasiejat. Vaig aconseguir trencar el silenci tens que s’havia apoderat de nosaltres, i vaig mormolar un sí, poruc, però a la vegada esperançat, excitat davant la boja i tan somiada aventura.

Vam quedar aquella mateixa nit per anar a sopar. Després vam passejar, amagats sota el mateix paraigües, dibuixant un rastre de petjades entrecreuades a la catifa blanca que cobria Central Park. Em vaig deixar captivar per la seva imaginació, els projectes impossibles que descrivia emocionat, i sobretot el foc rogenc dels seus ulls, que contrastaven amb el blau gèlid de la nit. A aquesta nit la van seguir moltes més en els següents mesos. De mica en mica i sense adonar-me’n, havia passat de ser un noi misteriós de l’altra banda del vidre a convertir-se en l’home de la meva vida i el pare de la meva filla, la Catherine.”

La senyora Jones fa una pausa. Tot i que em dóna l’esquena veig la seva expressió nostàlgica reflectida a la finestra. Remeno el te, fent dringar la cullereta. La senyora Jones reacciona i es submergeix novament en el text. La seva manera d’actuar em recordava a la d’aquell jove de mirada viva, fa molts anys. Tant temps de matrimoni havia fet que s’acabessin assemblant.