Una música nadalenca s’escola per la finestra entreoberta de les escales amagant una fredor que m’abraça amb tanta força que em produeix un calfred a l’esquena. És molt tard i al carrer regna una foscor infernal en contrast, mentre camufla el silenci atordidor de sempre. Els veig a la llunyania, veig els estels que em miren amb complicitat i m’animen a somriure. Perquè és Nadal, i tothom està infeliçment feliç.

M’apresso a arribar al meu pis. Potser convé que parli amb la meva filla, però m’ha quedat clar que manco de llicència per convèncer-la. Allunyant-me inconscient de mi mateixa m’arriba de sobte una olor indiscreta que ja havia oblidat. Molts pensaments convergeixen alhora a la meva ment, i en aquest precís instant límit es desprenen les connexions del meu enteniment. Encaixo maldestrament el peu a l’últim esglaó i ensopego, i em precipito al terra i faig un salt per salvar la caiguda, i reincorporo el meu cos i l’engalzo diligent a l’aspre perfum que ja havia oblidat. I em trobo de nou recolzada a les pupil·les color corall, que brillen il·luminades en l’obscuritat de besllum.

-Nicolas...

-La nostra filla ens espera. En saps alguna cosa?

Un bocí del meu passat em mira impacient, esperant una resposta. És ell, sens dubte, la persona que més he estimat i la que més he odiat des que vaig trepitjar per primera vegada les entranyes d’aquesta terra. Res no ha canviat entre nosaltres, però ara ho percebo d’una forma diferent. Segueix sent ell el jove cambrer d’accent francès que em va enamorar perdudament fa una pila d’anys, durant la meva estada en un hostal a prop de París. “M’agrada parlar amb els viatgers perquè saben compartir la seva passió”, sempre es justificava així. I encara recordo què em va dir quan ens vam conèixer: “Senyoreta, admiro la seva valentia. No acostumo a trobar viatgers de condició femenina.”

Convertia la seva feina en una inversió de temps que afavoria el seu progrés. Era una persona profunda, positiva, vivaç, molt intuïtiva i feble, en el fons. Més tard, quan vam decidir definitivament viure junts, es va fer pilot d’avions i fou anys després de tenir l’Alice quan una hostessa pèl-roja s’interposà en el nostre destí. Però no puc atribuir les culpes a aquella pobra noia, va ser en Nicolas que va decidir anar-se’n amb ella, i estrebant-me molt, fins i tot ho podria arribar a entendre. Perquè, així mateix, jo també vaig rebutjar-lo quan va tornar amb mi dient-li que ja no el necessitava. De fet ell només va complir la seva teoria sobre l’amor: Es comença amb una època dolça, intercalada amb períodes salats que ho requereixen. Després vénen els maleïts temps amargs, seguits de l’era àcida, en què compungits ens penedim de l’amargor. Aquest trajecte acostuma a correspondre amb el clima o amb el cicle de la lluna, però sovint es dicta per l’estat anímic de la parella.

En Nicolas i jo, imagino que vam caure en un pou d’amargor en el qual encara romanem. Però realment tan sols som un bocí de la nostra història feta miques que espera ser represa. Avui veig de nou aquests llavis que em corresponen. Però simplement em corresponen. No tinc prou coratge ni prou força per reaccionar d’una manera o d’una altra i definir la meva posició actual envers ell. Els rancors em pugen de l’estómac i em provoquen un formigueig interior, repulsiu i agradós a la vegada. Avui l’únic que ens uneix és l’Alice o, com ell deia: “la nostra obra d’art” que viu un dels punts culminants de la seva vida i la situació esdevé excepcional.

Ens dirigim al meu pis, on ens esperen al saló. En Thomas mira la meva filla i somriu, fa un somriure curiós que amaga tots els secrets del seu immortal enllaç. En Nicolas s’asseu just a la meva vora en sentir un ambient tens i fa aquell gest de cargolar-se el bigoti expressant la seva preocupació. Jo estic alerta.

-Espero que us plagui de saber que em commou... em commou comprovar que podeu estar junts si cal. I em tranquil·litza.

-Què ens has d’explicar, Alice? -demana el seu pare, impacient.

El silenci ens separa a tots captivant-nos en l’instant i ens creuem unes mirades desordenades i caòtiques. Sento una nàusea dins meu, que m’envaeix impedint-me de respirar. La meva filla s’aixeca amb solemnitat i ens observa a tots com si fes molt que no ens veu.

-Vull que us prengueu aquesta trobada seriosament. Perquè tinc aquí dins algú que mereix una oportunitat. -s’assenyala el ventre-. I ningú no pot obligar-me a res o decidir en el meu lloc.

La vanitat ha recaigut sobre ella, l’ha reptat, s’ha deixat posseir pel convenciment dels altres. Em sento fora de mi, i aleshores estranyament, la decisió que prengui deixa d’importar-me. Unes cendres de la brasa que està a punt d’apagar-se voleien a l’exterior de la llar de foc i es mouen dansant per les rajoles. En Nicolas dibuixa una expressió atònita en el seu rostre, empal·lideix de sobte i deixa estar-se el bigoti. Això no obstant, l’Alice somrient segueix amb el seu parlament:

-Ara puc elegir un “sí” o un “no”, d’aquesta decisió depèn el meu futur. Perquè... Sabeu què? Seria egoista per a mi optar pel sí, ho seria. El cert és que optar pel no ho seria per a tota la humanitat. Necessitem éssers que neixen i que moren, és el cicle de la vida. Potser abans no m’hauria arriscat, però m’he adonat que d’això es tracta.

Els presents del saló reaccionem entendrits envers la notícia. Ja no veig clarament els motius que l’hi han fet concloure aquesta elecció, no em sembla just ni racional. Per uns instants entenc els dubtes de l’Alice. I penso que a vegades els sentiments ens porten a actuar sense causa, a vegades som cecs i ingenus. La nostra existència no jutjarà els nostres actes, però fem el que fem, n’estarem sotmesos a les conseqüències. M’entristeix pensar que tot el temps invertit en viure es concentrarà en la mort, i s’evadirà del món i de la realitat. Em deprimeix pensar que existim per deixar d’existir, que s’esfumin tots els moments que romanen a la meva memòria. Perquè han existit. Però potser deixaran d’haver-ho fet a partir del moment en què ningú en tingui constància. Deu ser per això que mantenim generacions i més generacions d’existències que van deixant d’existir. I tots acabarem esperant descobrir aquest gran misteri que se’ns amaga des de sempre, que potser és tan simple, o potser simplement no existeix.