Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.
Tinc fred. Em dirigeixo al foc a terra i hi llenço amb rancúnia la cigarreta fumejant, gairebé apagada. Les brases que es reflecteixen a les meves pupil·les espeteguen dèbilment i engendren espurnes a tocar del marc ennegrit. Em poso el jersei de la mare, contemplo detingudament la seva fotografia a la tauleta de nit retenint les llàgrimes que m’esborren la vista.
Les noies surten de l’acadèmia comentant la jornada, en canvi, l’Alice es queda a l’aula i representa la seva peça preferida de Tchaikovsky, El llac dels Cignes. En Thomas hi va cada dia per tocar el piano mentre ella balla. Avui, però, no hi ha anat. M’assec a la butaca que dóna a la finestra; sap que l’estic mirant amb mig somriure, però fingeix no saber-ho. Gaudeixo veient aquest espectacle. L’orgull vessa en mi, tot plegat és el resultat de la meva obra: un cos tan ben fet, que traça moviments tan perfectes i transmet vibracions tan immenses. Sento que dins seu floreix un do exorbitant, un talent exitós. Es desplaça amb tanta subtilesa i dolçor... Es mou amb una seguretat que jo mai he arribat a assolir durant els vint anys que fa que faig dansa. És capaç de calcular les distàncies amb una precisió admirable. Les rajoles fredes trontollen sota seu. Quan l’Alice balla, el món fa silenci.
El cel s’enfosqueix i la neu va deixant de caure. De sobte, distingeixo a la penombra una figura que s’apropa a l’Alice, em sembla en Thomas. Ella, quan se n’adona, apaga l’aparell de música i s’hi adreça. Alguna cosa succeeix: els seus rostres foscos dibuixen expressions estranyes que són difícils de desxifrar. M’ajupo sota l’ampit de la finestra perquè no em puguin veure. La meva filla es treu les sabatilles rosa i es desfà el recollit mentre es gira per comprovar que no sigui a la finestra. No em veu. Parlen una estona gesticulant molt, gosaria dir, fins i tot, que discuteixen. Finalment l’Alice intenta fer un petó a en Thomas però ell s’hi nega i se’n va. Algú apaga els llums de la sala. Ja no veig res més, la funció s’ha acabat.
Preparo una mica de sopa mentre m’esforço a deduir què ha passat entre ells. M’hi sento identificada. ¿Com seria tot si en Nicolas no m’hagués enganyat amb una altra dona, o si jo hagués cedit a perdonar-lo? Per què ho va fer? Potser jo mereixia aquella traïció? Potser sí. A vegades crec que els fets estan lligats al destí com un pres a les seves cadenes. Perquè tot sobrevé per algun motiu en concret, per causar repercussions disposades a definir nous camins i nous plantejaments de veure la llum del dia. Qui sap, potser si hagués estat jo qui l’hagués enganyat a ell, després li hauria suplicat de genolls a terra que em perdonés, com va fer ell amb mi. Tal vegada vaig ser massa cruel. Segur que m’havia estimat, però segur que no m’estimava quan se’n va anar amb aquella. Dubto que hagi de pensar-hi ara, l’Alice i en Thomas han discutit. Ella aviat pujarà a sopar.
M’encenc una altra cigarreta i poso les tovalles a la taula. El Nadal s’acosta i els carrers ja estan guarnits amb llums de colors. He de treure la decoració nadalenca i embolicar l’avet del jardí amb la garlanda que em va regalar la Senyora Madeline l’any passat. Hi fa massa fred, a fora. M’assec a l’escriptori i reprenc el quadern que vaig deixar a mitges ahir. A les alumnes els agrada escoltar les històries que succeeixen als seus personatges. La proposta de la Sophia d’atorgar-ne un a cadascuna no em va desagradar. Fa molt temps, escrivia un quadern de viatge, i com que voltava pel món, recollia les aventures que vivia. Ara les llegeixo cada dia i revisc els moments feliços de la meva joventut. Certament, l’únic que aconsegueixo és adonar-me que cada cop faig menys coses i que la meva rutina s’ha tornat monòtona i ensopida. El quadern que vaig començar ençà de la proposta, m’ocupa força i em distreu prou perquè no hagi d’obsessionar-me novament amb el temps. Em toca acceptar la meva derrota definitiva.
La porta de ferro grinyola i les claus giren al pany, unes passes creuen el passadís del rebedor. Em trec les ulleres i tanco el quadern amb cura, l’Alice ja és a taula, amb els ulls vermellosos. Poso la sopa als plats.
Un silenci incòmode em neguiteja però no dic res.
-Tu voldries tenir un fill, mare?
La meva filla esclata a plorar. Entre gemecs m’explica la discussió amb en Thomas, ell sí que vol l’ésser que s’està gestant dins les seves entranyes.
-Tindria unes mans que mourien ditets menuts, pestanyejaria suaument cada cop que es murmurés el seu nom, es bellugaria innocent... Descansaria entre els meus braços i jo l’hauria de definir, això és realment emocionant. Però creixeria, i aprendria a caminar, i a parlar, i a pensar... I si no li agrada aquest món tan fals i mentider? Tampoc vull ser egoista, no m’arrisco a concebre una vida que no sé si vol viure.
-Alice, si és el millor que et podia haver passat! Com pots...? Què has dit a en Thomas? -miro la meva filla amb ulls d’il·lusió, però ella no s’hi correspon.
- Li he dit que no té cap veu en aquest assumpte. No em podràs convèncer: tinc dret a decidir sobre mi mateixa.
-Escolta’m -intento agafar les seves mans-. Que no l’estimes, a en Thomas? No pots dir-li que no té veu en aquest assumpte, això que portes dins depèn de tots dos, ara. Mira, sóc incapaç d’explicar-te el que sento quan estic amb tu, perquè ets sang de la meva sang, Alice, i carn de la meva carn, i pell de la meva pell. No ets meva però formes part de mi, ets el que més m’importa a la vida. Segur que no vols sentir el mateix algun dia?
La meva filla s’aixeca d’un impuls vigorós i em mira fixament als ulls. Aleshores vessant llàgrimes de ràbia sentencia el que em fa més mal, amb un fil de veu trencada:
-Ets una egoista.
I seguidament tira la cullera dins el plat de sopa produint un escampall de brou a les tovalles i se’n va. Em resigno i tanco els ulls amb molta força. De segur que l’Alice esperava una altra reacció per part meva, però decideixo deixar-la estar i me’n vaig a dormir. Ella es passa hores parlant amb la Harper, sento un murmuri inacabable des de la meva cambra que es dilueix en la negror de la nit.
|