Em llevo aviat per recollir l’encàrrec dels troncs. Esmorzo una torrada amb melmelada i encenc el foc a terra. Obro l’acadèmia a tres quarts de nou, les noies tenen temps fins les nou en punt per canviar-se al vestuari i presentar-se per començar les classes. Estan esverades perquè avui és l’últim dia abans de les vacances de Nadal. Més tard dino amb la Vanessa i després tenim una estona per fer un tomb i respirar aire pur vora el Central Park. Ella sempre m’entén.

Imparteixo les classes de tarda i, quan toca la relaxació l’Alice no ve, així que decideixo escapolir-me a buscar-la. Mentre em poso la bufanda de llana, alço la vista als finestrals dels pisos i veig que s’espera a la porta del tercer primera. La meva filla em dirigeix una mirada buida que no sé interpretar, però, com dictada pel que mana el meu interior, faig mitja volta i informo a les ballarines que avui sóc jo qui guia la relaxació. Totes s’encurioseixen, volen saber on és l’Alice. I per evitar indiscrecions, els dic que ha començat les vacances abans d’hora. Elles mai es complauen prou amb les meves excuses. Aquest cop em toca dignar-me a llegir els fragments del quadern que vaig escriure ahir, segur que estaran intrigades per saber com continua la història dels seus personatges. Riem molt i just una mica abans d’anar-se’n em donen un ram de flors violetes desitjant-nos un bon Nadal per a mi i la meva filla.

M’estimo molt les alumnes. Em proporcionen vitalitat i energia i m’ajuden a ser com sóc, al mateix temps que jo els procuro una doctrina artística i un ambient social harmoniós. Em commou saber que porto bé l’acadèmia, avui tinc la certesa que estic cobrant per fer una feina que pagaria per fer. Altrament, m’adono que és la meva ocupació i que els diners que obtinc són la recompensa de la feina ben feta. Potser quan em jubili seguiré treballant a canvi de res, i aleshores em sentiré millor.

Els llums del meu pis estan encesos. Pujo amb pressa les escales i em planto al menjador d’una revolada, l’Alice no és a casa. Trobo una nota seva al marbre on em demana que vagi a veure la Senyora Madeline. Tanco la porta darrere meu i m’adreço de seguida al tercer primera. De sobte em sobrevenen unes nàusees molt intenses i desagradables: tinc el pressentiment que m’he equivocat de mig a mig. La meva veïna tarda a obrir-me i em convida eufòrica a prendre un te. Deu fer un parell d’anys que no visito casa seva, gairebé no recordo com és, ara em sembla molt insòlita i extravagant: el terra està cobert amb una gran catifa d’un color vermell fosc i les parets no es distingeixen sota la col·lecció de quadres de tota mena. Mentre l’espero a la sala, passejo la vista i em fixo en una barra d’encens consumint-se sobre una estanteria immensa de llibres que conceben la seva presència aparentant un espai més reduït. Les cortines, majestuoses, deixen entreveure vistes de la ciutat que ja s’ha vestit de festa.

La Senyora Madeline torna arrossegant unes sabatilles rosa i una pila d’anys que li han fet emblanquir els cabells i arrugar la pell. Sosté a cada mà una tassa de te sobre un platet de ceràmica que es mouen al seu pas. M’aixeco un moment per agafar-los i dipositar-los a la taula amb compte.

-Estimada Catherine... -s’asseu dificultosament al meu costat i em mira als ulls. -Com passen els anys, oi?

Em limito a assentir amb el cap i somriure. Un sentiment de vergonya m’assalta aleshores.

-Ha d’aprendre molt de la seva filla. Perquè... Sap què? Avui he decidit fer sardines, però com que m’he fet vella i m’he tornat despistada, les he oblidat al foc i s’han socarrimat. Sí, així és: tot el pati interior i la roba estesa del veïnat està empudegada per les meves maleïdes sardines -s’aclareix la veu-. Ja és el segon cop que em passa... La seva bona minyona, llavors, ha vingut a avisar-me. Ja era tard, però hem tingut temps de teixir una conversa prou interessant.

-Li ho agraeixo, Senyora Madeline, la meva filla està vivint una època complicada...

-Bé que ho sé, maca, ja ho pot ben dir. La seva filla està obrint els ulls i adonant-se de moltes coses que poca gent s’adona. La seva filla no està d’acord amb aquest món. Cregui’m, esmerci els seus esforços en entendre-ho. L’Alice m’ha confessat que estem miserablement condemnats a viure tal i com ho fan els altres. Però això no és cert; el cert és que estem miserablement condemnats a sobreviure. Vostè hauria de fer el possible perquè pugui deixar enrere les imposicions que ha rebut. Tan bon punt una persona s’adona de la neciesa de la societat, esdevé incapaç de consentir de nou el seu funcionament. Prengui’n consciència, som éssers dirigits per les masses: seguim modes, complaem els altres, actuem sovint per interessos, aparentem ser algú que no som, ens regim pels sistemes i ens deixem influir. Estem sotmesos, Catherine. Sotmesos. I realment no podem fer més del que està a les nostres mans per alliberar-nos-en.

La dona ha acabat el discurs i es treu un mocador de la màniga per eixugar-se el nas. Jo em sento com una aranya menuda, ben esclafida dins un llibre de quatre-centes pàgines. El meu desconcert em produeix una sensació de llunyania, distant d’ella i de les seves paraules, que intento recobrar en pocs segons. Tanmateix es digna a dibuixar una expressió burlesca, i intueixo que s’escarneix de la meva presència atònita i indisposada. Per abreujar la situació, aleshores, em faig confusament la badoca i agafo la tassa per fer-ne un glop. La calor del te s’ha esfumat. Em miro la Senyora Madeline que s’apropa la seva tassa als llavis.

-El te fred no val res -alça la tassa i la decanta al terra, el te llisca fins crear un toll que s’absorbeix a la catifa.

-Però què fa? No el llenci...

-I ara! Que no hi està d’acord? El te fred no val res. A mi no m’agrada, em fa fàstic i tot.

He d’aturar-me a endevinar si s’està empescant algun tipus de provocació, o bé si es tracta simplement d’un detall de l’edat, que l’ha fet embogir. No recordo que la meva veïna fos una dona tan sorprenent. Ella mateixa, responent el meu silenci, procedeix amb la conversa:

-Jo, com a presidenta de l’escala, li concedeixo el permís d’escampar el seu te fred per la meva catifa tal i com he fet fa un moment. Miri que n’és de fàcil.

-Ho trobo un malbaratament -m’hi nego i m’observa amb menyspreu.

-Fa bé, Catherine, fa bé. Jo me’n penedeixo. I sap què? Amb el seu permís vaig a preparar-me’n un altre -s’aixeca recolzant-se a la taula. -Fixi’s què pot fer vostè encara: escalfar-se’l. Jo no, però també podria resignar-me a penedir-me’n i prou, o acceptar el meu error i prou. La vida és com una tassa de te.

“La vida és com una tassa de te”, aquesta frase ressona solemnement dins meu com si ho fes en l’eco d’un gran abisme i s’aferra als meus anhels. Quedo uns instants absorta per la commoció del moment, contemplant pensativa el somriure de la Senyora Madeline que em tranquil·litza i m’inquieta a la vegada. Potser l’Alice té raó, la ràbia que guarda en el fons és deguda al seu fort caràcter. El seu món està en flames. Un egoisme traïdor m’impulsa a la sortida.