• Aquell matí de diumenge no tenia res a fer.

Amb la merceria havia tingut sort perquè també havia heretat tots els client, especialment clientes, que tenia l’antiga propietària. Només feia una setmana que havia obert oficialment i ja veia que aquell negoci li aniria molt bé. La Teresina ja no estava malalta i ja havia vingut a treballar, i afortunadament, la mare de la Patro ja es trobava a casa, ja li havien donat l’alta.



Com sempre, quan no tenia feina, s’espatxorrava sobre el sofà i s’empassava tota la merda anxovada que feien a la tele, desde “Mujeres y hombres” fins a “La que se avecina”. Pero sempre a les nou del vespre ell ja sabia el que tocava, TV3. Aquell dia una mica més i se li passa. Com sempre les notícies eren les mateixes: la ONU envia tropes a Ruanda, creixen les tensions al senat, el Barça empata amb el Saragossa i, de sobte, sent la notícia que el fa despertar del seu avorrriment. Les notícies deien:



-La policia investiga el cas d’una dona morta per sobredosis que es va trobar amagada dins d’una falsa paret d’un magatzem.



A en miquel, que per més despistat que estès, tenia l’antena posada, es va incorporar de cop. En obrir la botiga havia decidit que no es preocuparia més per aquella mort, però de cop li va tornar tot a la memòria i li van aparèixer tots els remordiments. Ell ja s’havia que havia mort per sobredosis i perquè havia mort, però no ho havia dit a la bòfia. Mentre es capficava amb el que havia fet malament es va adormir.



L’endemà al matí de seguida va trucar a la Teresina:



-Sí?



-Hola Teresina, sóc en Miquel -va contestar ell.



-Que passa? Com es que truques abans d’anar a la merceria?-es va interessar ella.



-No passa res, tranquil.la. Desafortunadament avui no podré venir a treballar per assumptes personals.



-No passa res, tranquil. Jo i la Patro ja ens encarregarem soles.



-Moltes gràcies. Adéu- es va acomiadar fent un sospir d’alleujament al saber que la botiga estava en bones mans.



Ell ja sabia per on començar a buscar encara que no tingués el número de l’antiga propietària per contactar. Començaria a buscar al Bar-Tender, el bar del barri on hi havia tots els clans de la ciutat i el bar per on passaven algun cop tots els camells.



No quedava massa lluny del seu barri, només havia de pujar tota la rambla dels xiprés.



Per anar a aquell bar no hi podia anar de qualsevol manera. Si hi anava com un fill de papà el més probable es que n’acabés sortint amb una ganivetada.



Va deixar les claus a la veïna de dalt per si l’atracaven: no volia que li robessin el pis. Va agafar la seva navalla suïssa i va sortir disparat cap al Bar-Tender.



En Miquel havia fumat quan encara no sabia com n’era de dolent, però tot i així el fum del tabac el molestava molt. Només entrar en aquell barri ja feia olor a herba. Imagineu-vos en entrar al bar. Allò va ser un concentrat que va deixar en Miquel mig marejat. Va caldre Déu i ajuda perquè es mogués per aquell aire podrit i pogués arribar a la barra. Per no donar molt la nota va demanar dues xibeques.



El cambrer no tenia massa feina i mentre vigilava als clients anava fullejant el “Marca”. En Miquel va aprofitar per obrir una conversa:



- Feia temps que no passava per aquest barri, pel que veig, aquest bar ancara funciona –va comença ell.



- I a què vé això?-es va posar agresiu el de la barra.



- Mira, jo vinc de Sant Adrà i si no vols tenir problemes, respon-me a les preguntes que et faci –s’hi va tornar en Miquel.



- Tranqui tiu! No fa falta que et piquis tant...



- Doncs segueixo. Fa uns mesos es va passejar un peix gros per el nostre territori i quan anàvem a clavar-li una pallissa va avisar a la bòfia i quasi que ens porten tots a la presó. Aquesta noia va desaparèixer i no l’hem tornat a veure però igualment li volem tornar aquesta mala passada.



- Uf, aquí venen molts peixos grossos i de noies camell n’hi ha unes quantes. Què es el que venia? –es va interessar el cambrer.



- No ho se ben bé, però el que segur que venia és xoco, cocaïna i per suposat maria.



- Pel que em dius només hi ha dues persones, la Jenny i la que tothom li diu la iaia de la Merceria, però no crec que sigui aquesta segona.



- Maleïda iaia de la merceria! Ara que ho recordo ella tenia una merceria! –en Miquel va seguir improvisant- i sap on la puc trobar. L’haig de veure aviat.



- Tranqui tiu, saps la plaça dels tarongers?- en Miquel va assentir- doncs ella sempre passa per allà cap a les vuit del vespre.



- Moltes gràcies soci. Té, queda’t el canvi i sobretot calla si no vols tenir problemes.



En Miquel va deixar dos bitllets de mil pessetes i se’n va anar per on havia entrat. No s’aguantava dret. Estava més col·locat que ni que li haguessin punxat coca.



En arribar a casa va trucar al seu millor amic. Treballava com a administratiu a la policia local però tot i així també havia perseguit a algun delinqüent.



- Pol, necessito que m’ajudis, m’he posat en un bon marron -va començar en Miquel molt preocupat.



- Que massa Miki, què has fet?



- Tu vas veure les notícies que parlaven d’un assassinat molt estrany en un magatzem?



- Sí, i tant. Se’n parla per totes les oficines, es veu que es un cas molt estrany.



- Doncs mira, aquesta merceria es la meva i jo vaig ser qui va descobrir el cadàver per pura casualitat.



- En sèrio? Hem de quedar un dia perquè m’ho expliquis tot, eh?



- Mira, avui a les sis de la tarda a casa meva. Enxamparem l’assasí.



- Què dius? Tu has fumat alguna cosa?-va fer mofa en Pol.



- Doncs sí, he anat al Bar-Tender.



- I què hi feies tu allà? Estàs boig o què?



- Hi he anat per saber on podia trobar a l’assassí.



- I qui és l’assassí?



- L’expropietària de la merceria.







Aquesta conversa va seguir mitja hora més mentre s’ho explicaven tot. Van quedar que anirien a la plaça dels tarongers. En Pol no podria fer servir la pistola, però sí la porra. I que sobretot en Pol no podia dir res a la resta de polis.



A les sis, com havien quedat en Pol va anar a casa en Miquel. Allà li va explicar com havien anat les circumstàncies i també la bola que li havia fet creure al cambrer.



A tres quarts de set van sortir els dos cap on trobarien la presa. Com ja li havia dit el cambrer, certament la vella de 60 anys es trobava donant menjar als coloms que se li acostaven. En Pol i en Miquel se li van acostar tímidament i se li van asseure un a cada banda i li van preguntar si tenia foc. Ella els allargà un encenedor.



Per casualitat vostè no ens podria aconseguir haixix? -va entaular conversa en Pol.



Sí, i tant. voleu una bosseta ara?



Uauu!-va exclamar en Miquel- vostè es la famosa vella de la merceria?

• Per què ho preguntes?En aquest moment els dos es van aixecar i en Pol va treure la identificació de policia i li va demanar que no fes oposició.
  
  
  
  En aquest moment es va sentir una forta explosió. Un tret. Seguidament, davant seu, la vella es desplomava pels afectes de la gravetat. Aquell tret que venia de no sé on li havia foradat els pulmons!
  
  
  
  La gent es va anar apartant i va encerclar els dos nois i l’assassinada. En aquell moment va sortir cap al mig una noia d’uns trenta anys que va cridar: <<Mare!>>. En Pol sense pensar-s’ho va treure la porra i les manilles i va anar cap a ella.
  
  
  
  L’heu matat vosaltres! -cridava ella- sou uns assassins!En Pol no va canviar de direcció però es va haver d’aturar al veure que ella treia un matxet de més d’un pam. La noia va fugir corrents. Ells dos sense dubtar la van començar a perseguir per aquells carrers estrets i ombrívols.
  
  
  
  Aquesta persecució va ser interrompuda quan, de sobte, d’un edifici en va sortir un noi amb un revòlver que feia por. Els dos es van aturar.
  
  
  
  Que ningú es mogui o disparo! -va bordar el noi- Com us heu atrevit a tocar la meva nòvia? Què voleu, que us deixi com un colador?El tiu que ara els parlava era el noi del bar on havia anat en Miquel! Era ell. Ja va lligar caps.
  
  
  
  Ja sabia jo que era un farol allò que m’has explicat al matí. Però gràcies a tu ja m’he tret de sobre a la iaia drogoaddicta.

• Més tard, a la tarda, al veure que la iaia xerrava tant no va aguantar més i li va llençar un tret que li va posar fi a la vida.
  
  
  
  I per acabar aquells homes que van sortir del no res. En Pol li va dir a en Miquel que eren companys seus. Ell els havia demanat ajuda però que sobretot no diguessin res al cap.
  
  
  
  
  
  
  
  Des de aquell dia en Miquel va tornar a treballar a la merceria i a fer vida normal. Però sempre es preguntava:
  
  
  
  Hi haurà alguna paret més on s’hi amagui algun cadàver?Què dius Kevin, tu has matat a la meva mare? -va dir la noia plorant.La Júlia, la novia d’en Kevin va començar a pegar-lo sense descans.
  
  
  
  De cop la situació va empitjorar. Aquell noi estava boig. Estava a punt de matar a la seva nòvia!
  
  
  
  De cop, d’una altra porta d’un altre edifici van sortir dos homes vestits de carrer amb pistola i manilles que van neutralitzar al noi boig i a la Júlia.
  
  
  
  
  
  
  
  ***
  
  
  
  
  
  
  
  El divendres es va desfer tot l’entrellat. A les notícies van explicar el cas fil per randa. La senyora de la merceria era camell. Aprofitava la merceria per encobrir els guanys del tràfic. La senyora que es van trobar morta, ho va confessar la Júlia, era la senyora de fer feina i havia descobert el magatzem de marihuana, cocaïna i alguna altra cosa més. Per protegir la seva mare la va matar i al adonar-se del que havia fet va decidir amagar-la.
  
  
  
  Quan va sortir per TV3 que s’investigava aquest cas en Kevin, a qui no li queia gens bé la vella, va pensar que li havia tocat la loteria, culparien a ella de la mort. Però les coses se li van avançar, quan al dilluns, en Miquel va anar a preguntar per ella. En Kevin ja sospitava que el que li explicava era fals i que era un simple poli. Per això li va dir la veritat.
  
  Més tard, a la tarda, al veure que la iaia xerrava tant no va aguantar més i li va llençar un tret que li va posar fi a la vida.

I per acabar aquells homes que van sortir del no res. En Pol li va dir a en Miquel que eren companys seus. Ell els havia demanat ajuda però que sobretot no diguessin res al cap.



Des de aquell dia en Miquel va tornar a treballar a la merceria i a fer vida normal. Però sempre es preguntava:

• Hi haurà alguna paret més on s’hi amagui algun cadàver?