La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

En Miquel va passejar una mirada desconcertada per la merceria, plena de mil i una mercaderies. Fils, agulles de cosir, agulles de fer mitja, agulles de brodar, agulles de màquina, cintes, bitlles, imperdibles, ganxets, tanques, botons, troques, puntes, didals, draps, passamaneria...

Quantes coses feien servir les dones per a feines de costura?

-Ai, Senyor! -va sospirar, fent espetegar la llengua.

La Patro no arribava.

La Teresina malalta i la Patro no arribava.

I ell allà.

Amo inesperat d’una merceria des de feia un parell de setmanes.

La vida tenia coses ben estranyes.

Si li haguessin dit abans de la guerra que un dia tindria un negoci, hauria somrigut. Si li haguessin dit que aquest negoci seria una merceria, hauria esclatat a riure.

***

En Miquel ja veia que tot allò no anava massa bé.

La Patro no arribava i la Teresina malalta. Amb la Teresina no hi havia solució: s’hauria d’estar una setmana estirada al llit per la pneumònia; però la Patro no podia ser que no vingués. Així que vaig decidir trucar-li i preguntar-li què li passava que no arribava.

-Si?

-Hola Patro, sóc en Miquel. Què és això de no venir el primer dia de feina?- preguntà enfurismat-. Però tu qui t’has cregut que ets? Què vols, que et despatxi?

-Perdó, Miquel, no he tingut temps de trucar-te. Aquesta nit han ingressat la meva mare a l’hospital i encara no he pogut avisar a ningú.

-Perdona’m per contestar-te així, però entén-me, avui tenim molta feina... -s’excusà d’haver-la tractat tan bruscament.

-No passa res home, jo també estava preocupada per la feina. Malauradament la meva mare estarà una setmana ingressada a l’hospital.

-Quina llauna, quin mal començament de negoci. Això no podia anar pitjor: la Teresina malalta i tu no podràs venir en uns dies.

-Ho sento, Miquel, però ara haig de tornar a l’hospital perquè haig de portar l’historial mèdic a la meva mare.

-Tranquil·la dona. Records a la teva mare i que es recuperi.

En Miquel va penjar el telèfon mosquejat, pensant que aquell dia ja no podria treballar.

Com que al local estava tot molt desordenat va decidir que no obriria la botiga i aprofitaria el dia per endreçar tot el desgavell que hi havia. Havia de revisar que el material que li havia portat el majorista era correcte. I també tenia pensat treure la pols dels racons.

Per sort no tot el món li anava en contra. Almenys els productes que havia encomanat eren els correctes.

Amb tot això, a l'església de santa Maria ja havien tocat dos quarts de tres. Ja era l’hora de plegar, i va decidir que deixaria la feina del magatzem per l’endemà.

De bon matí, aprofitant que no obriria, es va posar a treballar al magatzem traient els mobles antics que havia deixat l’antiga propietària de la merceria i substituint-los pels nous que havia comprat a l’Ikea. Al principi no els volien substituir, però com que eren molt vells i estaven rossegats per tot arreu, al final van decidir canviar-los. Mentre s’enfrontava a un moble que es resistia a ser desmuntat, amb un cop de mall mal dirigit va obrir una escletxeta a la paret.

D’aquell petit forat en va sortir un cop de puny de pudor que el va obligar a fer uns passos enrere. Aquella terrible ferum era una barreja entre podrit i humitat que no el va permetre treure el cap pel forat que havia obert fins al cap d’un temps. Va fer uns quants cops més fins que l’obertura va ser prou gran perquè hi pogués passar ell. Mentre anava fent cops de mall va notar una olor d’herbeta seca molt peculiar que li recordà a la que feien les discoteques on ell anava de jove. Va agafar una vella lot i va il·luminar la nova cambra que s’obria pas entre la pols. Quan ja no quedava polsim flotant per l’aire, en Miquel va entrar a l’habitació.

En Miquel mai s’hauria imaginat que tindria una merceria i molt menys que aquesta tingués una falsa paret on a dins s’hi amagava una petita estança. De sobte els rajos de la llanterna van topar amb un petit embalum de la mida d’una caixa de sabates. Aquest era seguit per un altre embalum molt més gran al qual li sortien quatre extremitats. En Miquel estava molt aterrat, no s’ho podia creure. Davant els seus nassos hi havia una persona estirada al terra!

S’hi va acostar per veure-la més de prop. Era una senyora de mitjana edat sud americana que duia un vestit tot esparracat. La va intentar fer reaccionar, inútilment, perquè aquella pobra dona ja devia fer un temps que havia mort. Estava freda, immòbil, com un ésser inert i les formigues ja se l’havien començat a devorar.

Sense pensar-s’ho dues vegades en Miquel va trucar als mossos que es van plantar a la merceria en pocs minuts. Ell els va conduir cap el lloc dels fets i li van prendre declaració. Després els va donar el número de telefon on podrien trobar l’antiga propietària. Els mossos se’n van anar sense donar massa explicacions. Les úniques coses que va poder sentir és que la policia sospitava que aquella senyora havia mort per causes naturals feia més d’un any i que algú, per alguna raó, l’havia amagat per obtenir alguna cosa a canvi. Però els resultats no se sabrien fins al cap d’una setmana quan ja li haguessin fet l’autòpsia.

En Miquel no és que en sabés molt de criminologia, però quan ell era petit es va mirar totes les temporades de Casel i per això en sabia una mica de forense i, pel que va veure en el lloc dels fets, aquella mort no era molt antiga i tampoc no havia mort per causes naturals ja que a la paret hi havia rascades provinents d’una baralla i la difunta tenia les pupil·les molt dilatades, possiblement provinent d’una droga.