Ja havia passat un temps que se n’havia anat la policia i en Miquel encara no ho entenia, com podia ser que a dins d’una sala completament tancada hi aparegués una dona morta? Per no caure rodó, blanc, al terra es va estirar a la cadira de despatx que tenia darrera del mostrador. Al cap d’una estona, quan ja s’havia refet, es va aixecar i va tornar al lloc dels fets. Al tornar-hi a ser va recopilar els fets. Ell estava trencant un moble vell quan de sobte s’equivoca i li fa al cop a la paret, aquesta cedeix i en Miquel fa el forat més gran fins que ell hi cap. Hi entra i a dins s’hi troba una dona sud americana morta vestida de dona de fer feines.

una senyora sud americana vestida de senyora de fer feines, devia ser la senyora que netejava la merceria a l’antiga propietària. Curiós. Per què la van matar aquesta pobra dona? -pensava i es preguntava en Miquel.

La policia havia comentat en veu alta que la senyora havia mort per causes naturals però que no era segur fins que no sortís l’autòpsia. Tot i això, ell ja sospitava que aquella cambra havia estat construïda per amagar la difunta i que ella no havia mort per causes naturals, sinó assassinada! Hauria sigut molt estrany que s’encobrís una mort natural.

Va observar l’habitació i va descobrir que a les parets, darrera del verdet que ja s’havia format, hi havia una mena d’esgarrapades i cops, <<això nomes podia ser fruit d’una baralla>> va pensar. Va anar a buscar una rasqueta que havia trobat sota unes velles calaixeres de l’any de la picor i es va posar a rascar una mica el verdet que hi havia a les parets. A sota el florit, com ja havia intuït, hi havia unes rascades a l’arrebossat de les tres parets que quedaven. Eren molt profundes, no podien estar fetes per les ungles, i a part, la paret que ja no hi era no tenia rascades a la part que donava a la cambra. Aquest últim raonament el va dur a pensar que aquella paret falsa havia estat feta després que la senyora morís.

De moment tot el que havia pensat podia ser possible però el que encara no li acabava d’encaixar era si la sud americana havia mort de causes naturals o no. No tenia la difunta al davant per fer cap prova però el que recordava clarament és que tenia les pupil.les molt dilatades, cosa estranya en una persona sana. En Miquel va començar a fer hipòtesis. Ell no havia tractat mai amb la mort per això no sabia com quedaven les persones al morir i a Casel els morts no sortien en primer pla. Per això una de les hipòtesis va ser que la senyora havia mort de manera natural. Una altra és que abans de ser morta havia anat a l’oculista i que per això tenia les pupil.les dilatades. Ja no se li acudia cap més hipòtesis quan, mentre pujava a la planta de dalt, va tornar a sentir aquella olor d’herba seca que se sentia a les discoteques; llavors se li va encendre la bombeta i va recordar que una de les drogues que els seus companys d’insti prenien et dilatava les pupil.les. En Miquel es va estrènyer les neurones fins que li van treure fum i va recordar el nom: cocaïna!

En aquell moment ell no tenia cap manera de comprovar que les seves hipòtesis eren certes fins que sortís l’autòpsia.

En miquel ja tenia les idees més clares, ja tenia proves per comprovar les seves teories de la mort. Va pujar al pis de dalt i va veure que el campanar de Santa Maria ja assenyalava tres quarts menys cinc de tres. Hora de tornar a casa a dinar.

Per deixar de capficar-se amb el crim es va posar a mirar Plats bruts, a ell el feien riure molt i es mantenia distret sense pensar en res. Aquella nit se li va fer molt pesada, no parava de donar voltes al llit i pensava tota l’estona en el primer cop que li feia a la paret.

L’endemà era diumenge. No tenia ganes de fer res, però aquestes intencions se li van trencar

al trucar els seus tiets a casa dient-li que s’emportes el seu fill al Tibidabo, que ells havien de fer unes gestions i que no patís per l’entrada, ells el convidaven. D’aquest manera es va mantenir distret tot el dia. Al tornar cap al tard a casa ni se’n recordava de l’assassinat. No va ser fins que l’endemà que, al arribar a la merceria, plantat a la porta hi havia un agent. De cop i volta li va tornar a la memòria tot el marró amb el que s’havia trobat al destruir la paret. Aquell agent li demanava el numero de l’antiga propietària, ell no entenia res, no els l’havia donat ja? Li va tornar a donar el número que ell tenia però el policia li va dir que ja no existia. Encara que ell dues setmanes abans hi havia trucat i l’havien respost. Era com si algú s’intentés amagar sense deixar rastre. El pobre policia se’n va haver d’anar amb les mans buides.

L’antiga propietària havia deixat a una de les calaixeres dels soterrani els informes de ventes, despeses i beneficis. Va començar a fullejar per aquells històrics que començaven abans que que naixes ell.

1 d’agost de 1966:

despeses: 750.000 pts

benefici: 95.400 pts

1 de setembre de 1966:

despeses: 620.000 pts

benefici: 108.600 pts

1 de novembre de 1966:

despeses: 750.000 pts

benefici: 205.400 pts

1 de desembre de 1966:

despeses: 860.000 pts

benefici: 160.800 pts

Aquesta sèria més o menys normal de números seguia així per uns anys. En Miquel es va saltar sis anys d’informe i va anar al juny de 1972, l’any i el mes en el que ell havia nascut.

Oooh! -es va exclamar- Si que van tenir sort el mes que vaig néixer jo! Van començar amb bon peu aquell juny.

Va seguir fullejant, va anar al 1982, quan ell ja havia complert 10 anys

1 de maig de 1982:

despeses: 615.000 pts

benefici: 1.320.000 pts

1 de juny 1982:

despeses: 785.000 pts

benefici: 1.820.000 pts

Curiós, en Miquel no s’ho podia creure, si que li donava negoci a l’antiga propietària el fet de vendre fils i agulles i fer quatre jerseis. No ho entenia. D’on treia aquella senyora quasi dos milions de pessetes de benefici? Ni que tingués un pou de petroli!

De cop i volta el nou propietari de la merceria se li van acabar d’endreçar les idees. Aquella oloreta que havia sentit al tirar a terra el mur era marihuana! Ara ja començava a lligar tot. L’antiga propietària era un camell, per això podia fer tanta fortuna! I devia fer servir la botiga com a “tapadera” d’aquest segon negoci. Ara ja li encaixava tot.

Va tornar a fer hipòtesis: si la víctima era una compradora de droga i que per no pagar-li la va matar, o si potser era la proveïdora de droga, o…

En Miquel es va quedar en blanc. El seu subconscient l’advertia d’un pensament que havia tingut que el podia afectar psicològicament.

I si la propietària va matar a la senyora de fer feines perquè havia descobert a el seu magatzem grans quantitats de drogues?

Aquest assassinat ja no era una lluita per vendre drogues sinó un assassinat per protegir-se de possibles boca-xancles que es xivessin a la poli!

En Miquel veia que s’estava implicant massa en aquest cas, per això va decidir tancar la paradeta i anar a casa a descansar, que li convenia. Aquella jornada havia sigut massa dura. Encara que encara no hagués comensçat a vendre. Estava molt nerviós, volia saber els resultats de la autòpsia fos com fos.

Aquell vespre no tenia ganes de sopar, va treure una Cocacola de la nevera i es va estirar al sofà on de mica en mica li va anar agafant la son.