En separar-se es van mirar als ulls uns instats, tot seguit en Damià va decidir que era hora de dir-li tot a la Berta, va agafar forces i li va explicar tot el que sentia per ella. La Berta sense dir res va interrompre en Damià donant-li un petó, demostrant-li que ella sentia el mateix per ell.

Van passar el temps parlant, fins que es va fer l’hora d’anar a per l’Elia. Es van acomiadar i en Damià li va prometre que l’ajudaria en tot i que si necessitava alguna cosa el truqués.

El temps anava passant i la Berta ja s’estava tractant amb quimioteràpia i tot semblava anar bé. Es trobava en Damià i la Berta al jardí de casa la Berta parlant i fent ximpleries. Estaven jugant a pujar als arbres i tot semblava normal fins que en una d’aquestes la Berta sense poder fer res va caure des de dalt de l’arbre; no va dir res en caure perquè la causa de que caigués era que s’havia desmaiat. En Damià es va espantar molt i corrents va cridar els pares de la Berta que eren dins de casa. Van trucar a l’ambulància perquè la Berta no responia a res que li deien; en arribar a l’hospital la van portar corrents a fer-se proves per saber que li passava.

Ja feia dues hores que havia entrat la Berta a la sala a fer-se les proves i encara no sabien res d’ella així que tots estaven espantats; desprès de mitja hora més va sortir un metge que els va informar del que li havia passat.

-Encara no tenim clar del tot el que ha pogut causar-ho, però la Berta ha entrat en coma- mentre deia això no tenia massa bona cara.

-No pot ser, no pot ser…- era l’únic que repetia en Damià davant d’aquesta situació i sense adonar-se ja estava plorant sense poder parar.

-Però de la leucèmia esta bé?- va preguntar la mare de la Berta plorant.

-Si, res apunta a que sigui aquesta la causa, encara que de la caiguda s’ha fracturat una vertebra de la columna i de que al tractar el càncer amb la quimioteràpia aquesta li a debilitat la massa òssia del seu interior donant-li peu a fractures.

-Per que li passa això a la meva petita?- va cridar desesperada la mare de la Berta mentre el seu pare l’abraçava per consolar-la mentre ell també plorava.

-Creiem que el coma pot haver estat causat perquè el seu cap hagi impactat conta el terra en caure de l’arbre, però no tenim res clar- va dir el metge una mica desesperat.

Les hores van passar i la Berta seguia fent-se proves i nosaltres seguíem esperant alguna notícia nova. Després d’una hora més de prova va sortir el metge i ens va informar de que portaven massa temps fent-li proves i que era millor que la portessin a una habitació per a que descansés tothom.

La Berta ja portava una setmana en coma, els metges havien arribat a la conclusió de que el seu coma va ser causat per un cop al cap en caure que li havia afectat una part del cervell, però que no creuen que sigui res greu i que no estarà massa temps en aquest estat. En Damià anava cada dia a l’hospital amb l’esperança de que hagués millorat una mica.

Eren les nou del matí i l’alarma d’en Damià el va despertar, com cada dia des de fa una setmana; es va aixecar del llit, va entrar al lavabo, després de deu minuts ja estava a la cuina esmorzant. Eren les deu i el Damià ja era a l’hospital, semblava un dia normal, però alguna cosa a l’interior del Damià l’indicava que passaria alguna cosa diferent. Com cada dia el Damià es va apropar a la Berta i va començar a parlar-li, ell o feia cada dia i encara que mai li havia provocat res a la Berta ell tenia l’esperança de que ella el sentí i obrís els ulls.

-Berta, com cada dia ja torno a estar aquí, al teu costat; un dia et vaig prometre que mai et deixaria i aquí estic, demostrant t’ho. Em fa sentir-me culpable veure’t així perquè si no t’hagués dit de pujar a l’arbre del teu jardí ara mateix no estaries així i, en tot cas, qui hauria d’haver caigut de l’arbre seria jo i no tu- va dir-li sense deixar de mirar-la.

El Damià es va posar a la cadira del costat del llit per passar el matí, de sobte va passar una cosa inesperada, la Berta va moure la mà, en Damià corrents va avisar els metges i va agafar la mà de la Berta. Els metges se la van endur per mirar que tot estigués bé, en tornar a l’habitació l’esperava en Damià.

-Berta, no em puc creure que t’hagis despertat, ja he avisat als teus pares i venen de camí- va dir-li molt content.

-Gràcies, però em pots dir qui ets?- va dir molt estranyada.

-El Damià, el teu nuvi- li va dir seriós.

-Què? Jo no en tinc de nuvi…- va dir ella sense entendre res.