En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.



En una d’aquestes va sentir un fort so, estrident, com si senyales la fi del món. En obrir els ulls va adonar-se de que aquest soroll no era ni més ni menys que el del despertador que marcava les set, això volia dir que s’havia adormit, el primer dia d’institut ja el començava malament, ja que sí o sí arribaria tard. Com va poder es va aixecar del llit i es va preparar per marxar, va sortir de la seva habitació i en baixar a la cuina va trobar-se una nota de la mare:



“Damià, he marxat amb l’Elia cap al treball, perquè l’escola m’agafa de camí. Després l’hauràs d’anar a buscar tu ja que avui surto a les deu de la nit.T’he deixat l’esmorzar a la taula. No arribis tard el primer dia… P.D: Sort!”



Va deixar ràpidament el paper on era abans ,es va endur el menjar i va sortir de casa corrent cap a l’institut.En quinze minuts ja era a la porta de la seva nova classe, a la qual tothom ja estava assegut i preparat per començar.



Nomes traspassar la porta, va quedar totalment captivat per una noia que per sort o atzar ocupava el lloc del costat d'un que estava buit que li pertanyia al Damià. Va demanar disculpes a la mestra, la qual li va dir que no passava res mentre no fos costum, i es va disposar a seure al costat de la noia més bonica que mai havia vist; era una noia de cabells pèl-rojos, pell blanca com la neu i va poder adonar-se de la capacitat que els seus ulls verds li permetien de perdre’s.



El soroll del timbre el va treure de les seves idees i el va fer adonar-se de que ja ningú hi era a la classe i que havia perdut l’oportunitat de parlar amb la noia que el tenia enamorat.



El matí va seguí i en Damià ja pensava que mai podria parlar amb ella, fins que a l’ultima classe es va adonar de que no tenia els llibres d’aquella assignatura així que la mestra li va proposar seure amb ella per seguir la classe. Va intentar en comptades vegades parlar-li però ella només el mirava, s’apropava el dit a la boca i el feia callar. Insistent en Damià li va escriure a un paper en brut: “Hola, em dic Damià, com et dius tu?” Ella va somriure i va posar-se a escriure; quan va acabar li va mostrar el paper on posava: “Encantada, jo em dic Berta”.



Van passar tota aquella hora parlant o millor dit escrivint. En acabar l’hora va tornar a sonar el timbre que marcava el final del primer dia d’institut; aquesta vegada en Damià va aconseguir recollir ràpid, tant com per sortir darrere de la Berta deixant a més de mitja classe encara asseguda als llocs.



Per uns moments la va perdre de vista entre la gent dels passadissos; desprès de buscar-la uns segons, la va veure parlant amb un grup de noies i nois. No va voler apropar-se ja que només la coneixia d’avui i no volia semblar una paparra i que la Berta s’adonés de que realment l’agrada; el seu propòsit no va ser possible, ja que en el moment en què va passar al seu costat per marxar, ella el va cridar.



-Damià! -va cridar ella provocant que a part d’en Damià es giressin uns quants nois més.

-Que vols Berta? -va preguntar ell enrojolat.

-Res, només dir-te adéu -seguidament va començar a riure.

-Adéu -va concloure en Damià amb vergonya.



De camí a casa va anar pensant sobre tot el que havia parlat amb la Berta i sobre si li diria a la mare que ha arribat tard el primer dia o s’ho guardaria per a ell, ja que té massa coses de les quals preocupar-se com per a donar-li un altre mal de cap.



En arribar a casa va deixar totes les coses a l’habitació i es va disposar a dinar; la mare com sempre li havia deixat el dinar preparat a la nevera, només calia escalfar-lo. Una vegada havent dinat va preparar les coses per al dia següent i es va posar a l’ordinador per fer passar el temps mentre es feia l’hora d’anar a recollir l’Elia, la seva germana de vuit anys.



Eren les quatre i en Damià estava sortint per la porta de camí a l’escola on anava l’Elia. Tot el camí se’l va passar sentint música. Mentre passava les cançons que no li agradaven, va sentir una melodiosa veu cantant, es va treure els auriculars i es va adonar de que aquesta veu era de noia i que sortia de la casa que tenia a la dreta. Va intentar acabar amb els desitjos de saber de qui era aquesta veu, així que va veure un arbre des del qual podia arribar a veure de qui era. Després d’un minut ja era a dalt i en mirar cap a la finestra, d’on sortia la veu, aquesta es va obrir i va deixar veure la noia misteriosa que cantava.