La veu pertanyia a la Berta; en veure-la en Damià no s’ho creia. Sense que el veiés es va quedar una estona sentint-la cantar. En Damià va pensar que la Berta havia de ser la seva novia sigui com sigui. Ell hagués estat mirant-la tots els dies del món, però en això veu com ella mira cap a la finestra i en reflex d’amagar-se va caure de l’arbre. No va sentir cap mal ja que el que li preocupava ara no era el mal, sinó que la Berta no s’assabentés de que l’havia sentit cantar. Com va poder va marxar corrents fins a fora del jardí de casa seva.



Si no s’afanyava arribaria tard a buscar l’Elia, que era la veritable raó de que hagués sortit de casa. Després d’una estona caminant va arribar a l’escola de l’Elia. Encara quedaven uns deu minuts per a que sortís així que tenia una estona per reflexionar. La seva germana no va trigar molt en sortir ràpid de la porta on era la mestra deixant-los sortir.

En veure el Damià el va cridar i el va abraçar molt fort, al que ell li va respondre:



- Elia, em vols ofegar?- va dir rient.

- Es que ja tenia ganes de veure’t i marxar de l’escola- va dir amb un somriure d’orella a orella.

- Doncs marxem- agafant-li la mà, al que ella va fer cara de gos abandonat.

- Damià, em pots portar a la teva esquena?- mantenint la mateixa cara per a que el seu germà cedís.

- Està bé, però no t’acostumis que ja ets gran i comences a pesar- li va fer una ganyota mentre li deia l’ultim.



L’Elia no li va dir res més i va pujar a la seva esquena. Van anar tot el camí parlant de coses sense sentit, fins que van passar pel davant de casa la Berta, llavors en Damià va decidir demanar-li consell a la seva germana de que fer davant la situació en la qual es trobava, l’Elia només li va dir una cosa, però era el millor consell que ningú li podria haver donat en la seva situació: “Tu només has de ser com tu ets de veritat, i si li agrades, al final tot serà com a les històries dels meus llibres de princeses”.



En arribar a casa van berenar i es van posar a jugar, la tarde els hi va passar molt ràpida, així que a les nou van començar a sopar i en Damià va acompanyar l’Elia al llit per dormir, per a que quan la mare arribés no s’hagués de preocupar de res més que de descansar. Ell també va marxar al llit però es va posar amb el mòbil. A les deu es va sentir la porta de casa que marcava l’arribada de la mare, uns instants més tard la mare va entrar a l’habitació del Damià.



-Gràcies per fer tot el que t’havia demanat- va dir sense travessar del tot la porta de la cambra.

-De res mare, descansa- la mare sense dir res va tancar la porta i va baixar cap al pis inferior de la casa.



El que la mare li havia dit li va fer recordar tot. Des que el pare va morir ja fa sis anys en Damià i la seva mare han hagut d’estar molt units per afrontar-ho tot sols; encara que al principi no va ser massa fàcil, en Damià i la mare només feia dos anys que havien deixat de visitar un psicòleg. La cosa encara se’ls havia fet més difícil ja que l’Elia, quan era més petita, preguntava molt seguit perquè ella era diferent als altres nens de l’escola que tenien dos pares; ells només la feien entendre que ser diferent als altres no és dolent, fins que va arribar a una edat suficient per entendre el que realment li havia passat al seu pare.



Sense adonar-se de res les llàgrimes ja corrien per les seves galtes i els seus ulls lentament s’anaven tancant.



Els dies, setmanes, mesos, van passar i cada vegada en Damià i la Berta s’anaven fent més i més amics fins arribar al punt de que la seva relació estava tant estreta que eren practicament inseparables. Tot i que ells eren molt amics i que s’ho explicaven tot en variades ocasions havien tingut moments que no corresponen a persones que només són amigues, sinó que poc a poc estaven creant una cosa molt especial, ja que els dos compartien una cosa, cadascun estava enamorat de l’altre.



Quedaven pocs dies per a que arribessin les vacances d’estiu, en Damià i la Berta havien parlat de passar l’estiu junts ja que cap dels dos havia de fer res amb la seva família, perquè els seus pares treballaven; encara que cap dels dos encara no sabien la raó per la qual tot canviarà.



En Damià ja es trobava a la porta de l’institut, no li va donar massa importància, però la Berta no es trobava al lloc del passadís on quedaven cada dia. Va esperar que vingués fins que es va fer l’hora d’entrar a classe, però la Berta no va arribar en tot el matí.



Al tornar a casa, per totes les xarxes socials disponibles, va provar a posar-se en contacte amb ella. Res va funcionar, així que de camí a l’escola de l’Elia passaria per casa seva per saber que li passava. Es va preparar i es va posar en camí; en arribar a la porta de casa la Berta encara quedava una hora per a que l’Elia sortís, així que tenia temps suficient. Quan va tenir les coses clares va trucar al timbre, la porta es va obrir i va aparèixer una noia, era la germana gran de la Berta, l’Anna, en veure’l va somriure i el va deixar passar.



- Hola, la Berta està a la seva habitació- va somriure i es va fer a un costat per que pogués passar.

- Hola, gràcies- va entrar a la casa i com sempre feia va pujar a l’habitació de la Berta.



Tenia tantes ganes de parlar amb ella que es va oblidar de trucar a la porta abans d’entrar. En obrir la porta es va veure el cos de la Berta de peu; no estava fent qualsevol cosa, s’estava canviant de roba, així que només portava la roba interior. La Berta es ve girar i el va veure a la porta; immediatament en Damià es va posar vermell i la Berta també, com va poder va tancar la porta.Uns minuts més tard la Berta va obrir la porta i encara vermella el va deixar entrar.



- Hola Damià- va dir ajupint el cap per a que no li veiés la cara.

- Hola Berta, no tinguis vergonya, que casi no t’he vist, i si t’hagués vist segur que no m’hagués desagradat- quan es va adonar del que havia dit es va posar encara més vermell.

- Que volies?- va acabar amb el silenci que s’havia creat a l’habitació.

- Només volia saber que et passa- va dir més tranquil.

-Res, només és la grip, no t’amoïnis- va dir no molt convincent.

- Berta, et conec i això no t’ho creus ni tu- la va mirar directa als ulls.

- A veure, ja fa molt de temps que acostumava a tenir dificultats per dormir, em feien mal els ossos i no tenia massa gana; així que vaig anar al metge la setmana passada a ferme un anàlisi de sang i…- els seus ulls es van començar a emplenar de llàgrimes.

- Berta, digues-me que tens- molt preocupat per la reacció de la Berta.

- Damià, tinc leucèmia, tinc càncer- va començar a plorar sense parar.

En Damià es va quedar de pedra davant el que li havia dit i sense poder-se controlar va començar a plorar amb ella. Ell estava tant fora d’ell mateix que no sabia el que deia.

- Berta, se que serà dur però jo no et deixaré mai.



Sense pensar-s’ho dues vegades es va apropar a la Berta i lentament els seus llavis es van unir en un petó que cap dels dos s’hagués imaginat mai que passaria en aquesta circumstància.