En Damià va passar-se el dia dormint, i anant a la cuina per beure un, dos, tres... Vint gots d’aigua fins que va oblidar el recompte, només sabia que bevia un cop cada vegada que tenia gana, ho feia per evitar menjar, seguia els consells de la web. A estones rumiava si ho havia de deixar i tornar a menjar, però quan es va contemplar va veure’s un xic més prim que el dia anterior. Tot i que, encara no era suficient per a ell, ni molt menys. El dia va passar ràpidament, sense adonar-se’n, ja era de nit i la seva mare va arribar exhausta després d’haver fet doble torn. Ell estava al lavabo dutxant-se amb aigua freda i no va advertir-li l’arribada de la seva mare, que va entrar a l’habitació d’en Damià per veure si el seu fill estava allà. Un cop havia entrat a l’habitació fosca i buida amb les persianes i la finestra tancades, feia un ferum insuportable, i va decidir obrir la finestra per tal de ventilar. Quan es va apropar va veure l’ordinador encès i va veure un nom, escrit en lletra blava i majúscula: ‘Transforma’t’. Va observar perplexa aquella web plena d’imatges d’adolescents esquelètics, en la qual nois i noies pujaven fotografies com a mostra dels resultats dels seus progressos. Va llegir els articles i va veure un comentari del seu fill al mur. Sabia perfectament que era el seu fill pel pseudònim ‘DetectiuConan99’: ‘Porto ja un dia i mig sense menjar res! La meva família no sospita res. Tot i que no veig cap resultat em sento content i feliç :)’

La seva mare, sobtada, va llegir el comentari més vegades de les que va arribar a comptar. No creia el que els seus ulls estaven veient. Va escoltar com el seu fill baixava les escales i el seu primer instint va ser apagar la pantalla de l’ordinador.

-Hola mama, quan has arribat?

Va trigar en respondre.

- Com estàs? - Va dir volent dissimular la seva preocupació sense èxit.

- Et passa alguna cosa? Ha anat bé la feina? - Va preguntar-li el seu fill en notar la preocupació a la veu de la mare.

- No. Un dia normal. Vols sopar?

- No, no en tinc molta… - En Damià va callar quan va entrar a l’habitació i va veure l’ordinador apagat, estava completament segur que l’havia deixat encès amb la web oberta. <<Ho ha vist la meva mare?>> va pensar amb el cor ple de por-. Gana. He berenat bastant avui. - Va continuar en Damià.

La seva mare va confirmar allò que no volia creure. Per sort creia que havia aconseguit enxampar el seu fill en bon moment per tallar aquella bogeria, o això creia.

-Damià, em pots explicar què vol dir el que he llegit aquí?

El silenci es podia tallar amb ganivet. En Damià només es va limitar a retrocedir fins arribar de nou a la seva cambra que restava impertorbable, ventilada i desprenia una fragància dolça que segurament havia estat aportada pel perfum que sempre duia la seva mare. Quan va entrar a l’habitació va decidir que la millor opció era amagar els seus problemes sota del coixí com tants cops havia fet abans quan era un infant. Quan ja se li començaven a tancar els ulls, a la seva ment, van aparèixer-li unes idees esgarrifoses: la primera, era la seva imatge o un reflex d’ell, internat en un centre per adolescents amb anorèxia, la segona consistia en una abraçada càlida, dolça i sincera dels braços de la seva petitona, com no; la Cris. I l’ última era la pitjor, es veia a ell contemplant les estrelles i de sobte aquestes estaven borroses i disperses perquè ell estava al vorera del carrer. Podia contemplar-se des d’una perspectiva ben estranya, ja que observava el seu cos però des de fora. Aquest restava immòbil i sol enmig d’aquella càlida nit d’estiu. Llavors aquella visió desapareixia i el seu cos començava a estar cada cop més i més lluny, al principi eren metres, després quilometres fins que ja no sabia quina unitat de mesura utilitzar per descriure allò que estava vivint, finalment es trobava envoltat de constel·lacions fins que s’endinsava en l’Óssa Major.

Quan aquell fotograma va desaparèixer, l’adolescent va ser envaït pel cansament i la son, quan la mare va anar al dormitori va veure el seu Conan adormit però la seva expressió i la seva postura ja indicaven que aquell jove no estava bé amb sí mateix ni físicament ni psicològicament. Es va apropar, com feia sempre i li va fer un petó al front, ara el veia més vulnerable que mai.

El jove va començar a contemplar una vida millor, més perfecta ja que per a ell la perfecció, era, tal com l’ordre, la seva meta a la vida. Però aquesta, com sempre, només existeix en la nostra ment, i lluitar per aconseguir-la, és com lliurar una batalla a la força que ens exerceix la gravetat.

L’habitació donava voltes mentre ell, al llit s’endinsava en els seus somnis, en els quals apareixia un noi simètric molt semblant a l’intrús, això feia que ell se sentís malament fins i tot, en els somnis, com no, era un altre malson des que havia decidit no menjar no podia conciliar la son i quan per fi l’aconseguia llavors tenia molts remordiments i malsons que feia que passés una nit de lloros. Es despertava cada mitja hora, amb gana i tristesa a parts iguals. Però ara, més que menjar desitjava abraçar a la seva mare, que jeia al dormitori adjacent, i que intuïa ell, que estava passant una nit igual de dolenta o pitjor.

Mentrestant la seva mare estava a l’habitació de matrimoni i va decidir telefonar al seu marit, ja que feia dies que no parlava amb ell, tenia ganes de trucar-lo, feia mesos, pot ser anys, que s’estava distanciant, tot i això estimava al seu marit amb tota la seva ànima, com sempre, des del dia que el va conèixer.

Un... Dos... Tres... Fins quatre vegades va sonar el telèfon fins que algú va agafar-lo.

- Hola, què tal? - Va respondre una veu femenina.

En aquell moment no va saber què respondre. Se li va glaçar la veu com no li havia passat mai a la vida. Eren les deu de la nit i una dona jove havia respost al mòbil del seu marit.

- Què hi és el Carles? - Va dir amb esforç amb la veu entretallada.

- Està a la dutxa, ara no pot parlar. Truca demà. - Va respondre i va penjar el telèfon.

No podia creure el que acabava d’escoltar, el seu cap va donar voltes i voltes a aquelles paraules.

-Tot està bé...Érem feliços i més ben dit encara ho som... Serà una companya de treball… - Es va dir a ella mateixa en veu baixa-. No… No pot ser, una companya de feina a les deu de la nit…I ell a la dutxa… -Va anar al llit, va apagar la llum i es va fer la foscor.

A l’endemà va sonar el telèfon, era el seu marit. No va respondre.

En Damià es va aixecar quan la seva mare ja l’esperava a taula amb un esmorzar ben consistent.

- Menja Damià.

- No tinc gana - Va respondre a la seva mare rotundament.

- Avui menjaràs Damià. - Va insistir de nou la seva mare.

- No tinc gana - Va repetir, com un autòmat.

- Damià, no és una pregunta, no t’aguantaré cap ni una més, aquesta bogeria ha arribat molt lluny. - Va dubtar si aquelles paraules anaven dirigides al seu fill o al seu marit.

- Mama, no tinc cap problema, només cercava informació.

-No vull més mentides a la meva vida Damià! Això s’ha acabat, seu i menja.

Ell va fer cas i amb els ulls plens de llàgrimes i va començar a menjar ben desanimat.

La veritat és que ell cada cop que feia una mossegada a la llesca de pa, se sentia pitjor amb si mateix perquè sabia que estava traint els seus col·legues de la pàgina web, però encara més important, a sí mateix. Quan havien passat uns tres quarts d’hora encara no havia menjat ni la meitat.

La seva mare cada cop estava més desesperada i angoixada perquè no podia actuar de manera objectiva, sinó que ara, per primera vegada, ho havia d’afrontar em primera persona, a part no sabia com actuar envers l’altre problema, el seu marit.

Va disposar-se a recapacitar per veure com poder solucionar els problemes, en conseqüència va deixar que el seu nen deixés el que li quedava de menjar i va anar a l’habitació per trobar la manera més encertada d’acabar amb tot el que tenia sobre.

En Damià, al veure l’actitud de la seva mare, es va sentir malament perquè va veure que no només ell estava ficat en aquest problema sinó que, va intuir que alguna cosa més rondava per aquell cap. Problemes a la feina? S’estaven divorciant? Va decidir tornar a entrar a la pàgina web per veure quines respostes li aportaven els internautes.

Ell va fer una nova entrada on va escriure:

‘DetectiuConan99’: ‘Bon dia! O no tant bo… Avui la meva mare m’ha obligat a menjar-me una llesca de pa amb tomàquet i embotit del qual no m’he menjat ni la meitat, però tot i això m’he sentit molt malament. Quines solucions m’aporteu transformistes?

Moltes gràcies!’

Acte seguit diferents internautes ja havien contestat aquella pregunta. Tots coincidien: “Vomita!” “Continua lluitant campió”

Va veure que havia de prendre una decisió, la seva mare no cediria mai en el seu empeny per veure al seu fill menjar. Ell, no obstant, no cediria, volia continuar així… Va pensar que això s’allargaria més del compte quan va llegir un comentari en especial:

‘Aura01’: ‘Hola nois i noies… els meus pares han decidit ingressar-me en un centre… Vam anar a judici i com que tenen la custodia han guanyat, la setmana que ve ingressaré… No crec que us pugui escriure ni llegir més… Ho sento molt.

Fins aviat!’

-Això és el que m’espera… els pares mai no m’entendran… - Va murmurar per sí mateix.

Ràpidament, un altra vegada la seva imatge al centre va tornar al seu cap com un llampec. I com un llampec li va venir la idea.

-He de marxar de casa…

Precipitadament va agafar els objectes estrictament necessaris, i unes quantes mudes netes i el més important, el portàtil. Va decidir deixar el mòbil per evitar que l’agafessin i va obrir el seu porquet de ceràmica, d’allà va treure tots els diners que tenia estalviats… No eren molts, però donava per un viatge d’anada a un lloc ben llunyà…

Quan tenia tot preparat, va anar a l’habitació de la seva mare i va deixar una nota:

‘Ho sento’ només.

Sense pensar-s’hi més va creuar la porta, cap a una nova vida… no sabia quan duraria allò, ni com acabaria, només sabia que fos el que fos el que li esperava allà fora, al món, no podria ser pitjor que el sentiment que l’envaïa…

Mentrestant en el seu cap sonava una trista melodia que deia així:

“No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí

Junts o lluny, com dos cops de puny, sobre el cap muntanyes de fum.

No ho deixis morir, tot és una merda però estem aquí

Ja ens veurem i farem el pi, perquè sí.”