Tot i que, aquella nit no s’observava plena, ell es va posar a contemplar-la, la claror d’aquesta trencava la densa i freda foscor que envaïa la seva habitació aquella nit. Albirava la lluna molt gairebé amb fascinació, ell creia que aquesta li solucionaria la vida com creien els antics habitants de la Terra, mentre es capficava pel que estava per venir, ja que a mesura que es van fent anys les responsabilitats augmenten igual que les dificultats de la vida. Era el seu setzè aniversari i, de ben segur que aquest seria molt diferent a la resta. Ara, malgrat que no ho era, ja començava a sentir-se adult. Havia previst dur a terme una festa amb els seus, amics tot i que a ell no li agradava anar de festa, ni conèixer a molta gent perquè creia que no els cauria bé, ja que ell era molt insegur, i com la majoria de persones insegures, un perfeccionista nat. Com que l’ocasió ho mereixia va convidar als que mai li havien fallat: la Cristina i en Sergi. S’havien conegut a l’escola, on compartien somnis, aventures i desventures… Imaginaven històries de dracs, espases, cavallers i princeses, i cada migdia miraven el Detectiu Conan, l’emblemàtic adult tancat en el cos d’un nen, que eren els dibuixos preferits d’en Damià i ho comentaven de camí i de tornada a casa. Anàlogament, així és com se sentia ara en Damià, com un adult en el cos d’un nen. I a més, ell, com en Shinichi Kudo, estava enamorat de la seva amiga, en el cas d’aquest personatge, de la Run Mouri i en el seu cas de la Cristina. Una noia amb una espessa cabellera castanya i ondulada que li arribava fins les espatlles, i uns ulls blaus tan profunds com l’oceà, que li treien el singlot a qualsevol que s’atrevís a mirar-la. Era una noia aplicada als estudis, intel·ligent, apassionada per la lectura i la fotografia. Va passar una gran part de la seva infància amb la Cristina, i una vegada van créixer, en Damià va quedar encisat per la bellesa d’aquella noia petitona d’ulls blaus. Per altra banda, estava el seu millor amic: en Sergi, un nen de caràcter tímid, amb el qual havia mantingut una gran amistat, que s’estava esvaint amb el temps. Feia ja, dos mesos, en Sergi li havia confessat la seva homosexualitat, cosa que la Cristina no sabia, ni ho intuïa. Després d’això, en Sergi es va canviar de ciutat, ells es van prometre que cap de les dues coses trencaria la seva amistat forjada amb els anys, però de vegades fins i tot, el millor dels diamants pot ser ratllat. En Damià volia pensar que el seu distanciament no va tenir res a veure amb el que el Sergi li havia confessat, i segurament tenia raó. Per això, ell els havia reunit el dia divuit d’agost amb motiu del seu aniversari, per cohesionar de nou aquell petit paradís que havien creat durant la seva infància i que l’edat adulta havia començat a trencar sense miraments.

En Damià després d’haver rumiat durant unes quantes hores sense treure l’entrellat va decidir aixercar-se i ultimar els preparatius de la que seria la seva festa. Veuria la Cris, d’ençà que va marxar d’estiu a Cadaqués, tot just una setmana abans, que no la veia. I la trobava a faltar. Es va prometre a si mateix que a la propera vegada que la veiés li confessaria el seu secret, però va pensar que el millor seria trencar la seva promesa pel bé de la festa.

Va mirar el WhatsApp, eren les dos quarts i sis de vuit del matí, va obrir el xat de la Cris, i per sorpresa seva, estava en línia, així que va decidir parlar amb ella:



Damià: Booon dia Criis, avui és el teu aniversari? El meu si! Jajaja ja estàs preparada pel retrobament d’Els tres mosqueters?

Cris: Bon dia Damià! Sí, tot i que pot ser tindrem un D’Artagnan jaja

Damià: Què vols dir amb això?

Cris: Jaja, he conegut un noi, es diu Toni, i estem “sortint”... Vindrà una setmaneta a casa meva.



En Damià es va quedar de pedra, va deixar caure el seu smartphone, aquest va precipitar sobre les cames. De sobte, la consciència va tornar al seu cap i va tornar a agafar el mòbil. La Cris continuava parlant.



Cris: És guapo, intel·ligent, simpàtic… Té cotxe i ja va a la uni. És increïble que s’hagi enamorat de mi.



<<No és tan increïble això, és fàcil enamorar-se de tu>> Va pensar en Damià.



Damià: Tinc ganes de conèixer a aquest D’Artagnan doncs.

Va mentir en Damià, ajudat per la facilitat que donava el seu mòbil.



Cris: Et deixo Damià, he quedat amb ell. Anirem a la platja abans de tornar cap a casa! Fins a aquesta tarda :D



En Damià va deixar el mòbil que aguantava amb les mans a la taula. Va aixecar-se de la cadira de l’ordinador on estava assegut i es va dirigir cap a la prestatgeria on guardava els CD’s de música perfectament ordenats alfabèticament, i va agafar el seu preferit: ‘The black album’ de Metallica. Va avançar fins a la setena pista, ja que adorava el nombres imparells, i va sonar la seva cançó preferida ‘Nothing else matters’. Les primeres notes de la música el van transportar a un altre món, a un món de fantasia, on no existien els problemes. Es va estirar de nou al llit meticulosament per no desfer-lo. Es va dormir oblidant-se dels preparatius del seu aniversari i va tancar els ulls just quan James Hetfield començava a cantar el primer vers de la mítica balada.

Es va despertar quan el Sol ja despuntava en mig del cel blau. El disc ja havia acabat feia estona. Curiosament, va dormir tot el que no havia dormit durant la nit. Va tornar a mirar el WhatsApp, hi havia un missatge del Sergi.



Xexi: Hola, com va? Ja he agafat el tren cap a Barcelona!

Damià: Hola Xexi, bastant atrafegat amb els preparatius - ell va mentir-li- Ens veiem en unes horetes!



Va deixar aquest a la taula de l’ordinador, després va anar a la cuina a menjar.

Primer, va agafar un bol i el va omplir de llet, després el va posar al microones. En segon lloc, va agafar els cereals i finalment, es va fer un entrepà de formatge i pernil amb tomàquet, ja que ell odiava la textura de l’oli.

Un cop ho tenia tot preparat, va posar-ho damunt una safata i ho va dur cap el petit menjador. Va encendre la televisió, va fer zàping fins que va trobar un d’aquells programes que li agradaven a ell, del Discovery Max, però no va parar atenció, escoltava el narrador mentre remenava els cereals amb la cullera. Distant, pensatiu, més del normal.

Va començar a esmorzar bastant desganat, però, va aconseguir acabar-se aquell banquet. Quan ja ho havia desat tot al seu lloc degudament col·locat, va disposar-se a arreglar-se, mentre es contemplava al mirall va adonar-se que la seva expressió ja no era la més apropiada per les circumstàncies del moment.

Tenia els ulls tristos, havien perdut la lluïssor primaveral que normalment tenien. A part, tenia enganxades unes ulleres sota d’aquests. El color blanc s’havia apoderat del seu rostre. Tot i saber, quin era el seu principal mal va decidir posar-se el seu millor somriure i gaudir d’aquell retrobament que tant necessitava.

Va mirar el rellotge que hi havia penjat a la paret del seu menjador, era un quart i catorze minuts de les tres del migdia, ja quedava poc perquè la seva mare arribés de treballar, havia fet torn doble a l’hospital aquell dia. En canvi, quedava molt més perquè tornés el seu pare, que estava de viatge de negocis, com de costum, en ocasions en Damià tenia la sensació que no coneixia el seu pare, i que mai arribaria a conèixer-lo de veritat. Va deixar de pensar en això, va agafar de nou el mòbil, i va mirar els missatges, li havia arribat un del Sergi en aquell mateix instant.



Xexi: Hi! :D Ja estic al teu portal!

Damià: Millor puja i t’obro!



En Sergi va trucar i en Damià va anar a obrir al seu amic. Des de la porta, va escoltar els seus passos mentre pujava per l’escala. Quan va arribar, en Sergi es va parar al principi del passadís, els dos es van mirar als ulls des de la distància, en Damià es va quedar realment sorprès, va obrir els ulls com unes taronges . El seu amic havia canviat molt, vestia amb un pantaló excessivament estret, unes bambes d’estil urbà, una camisa a quadres cordada fins l’últim botó del coll, ja tenia una barba consistent, tot i només tenir setze anys escassos. Aquest nou estil contrastava amb la personalitat tímida i sensible d’en Sergi que en Damià havia conegut. Ara, ell veient el nou aspecte d’en Sergi es va sentir avergonyit davant del seu físic, que continuava sent el mateix de sempre. Era un noi de constitució ferma, amb els ulls marrons, el cabell amb rínxols, descuidat, amb acne pel front i la barbeta, era un noi bastant atractiu físicament, tot i que ell mai s’havia còmode amb el seu cos. El silenci va durar uns cinc segons i escaig, que, al menys per a en Damià es van fer eterns. En Sergi va trencar el silenci amb els passos avançant cap a el seu amic, i es van endinsar en una forta i sincera abraçada.

- Com va tot noi?- Va preguntar en Sergi, sense haver acabat d’abraçar al seu amic.

- Molt bé, aquí tot continua igual, i a tu com et va per Calafell?

En Sergi va sospirar, intentant respondre a la pregunta feta pel seu amic.

- Tinc tantes coses a explicar-te…Que no sé per on començar, aquests mesos han donat per molt.

- Comença pel principi, és una bona opció - Els dos van riure-. Va, passa cap a dintre.

En Sergi va fer cas al seu amic i va creuar de nou la porta que tantes vegades

havia traspassat feia no tant de temps.

Es van asseure al sofà d’en Damià, van estar callats durant uns segons, en Sergi mirava la casa com si fos la primera vegada que la veiés, mentrestant en Damià mirava a Sergi com si fos una altra persona. Ell, que era el seu millor amic, havia canviat tant… Almenys en aparença, ell esperava que només fos l’aspecte físic.

- No deu quedar molt per què arribi la Cris, no? - Va preguntar en Damià per trencar el gel.

- No. No ho crec vaja… Saps què? - Va començar a inquirir en Sergi, sabent el que sentia en Damià per la Cris.

- Sí ho sé. - Va respondre abans que el seu amic acabés de formular la pregunta.

- I com estàs?

- Bé - En Damià va riure per intentar dissimular la seva angoixa, no ho va aconseguir-, estic molt bé noi - Va tornar a enganyar-lo, tot i que ell sabia que mai seria capaç de sincerar-se amb el seu amic, que tant el coneixia.

- Ja. Segur. - Va ironitzar en Sergi.

De sobte va sonar l’intèrfon a la vegada que el WhatsApp dels dos amics va sonar.

Cris: Ja estic a la porta nois!



En Damià va mirar a en Sergi, preocupat. Ja no podia enredar-lo.

- Va noi, somriu una mica, que avui et fas més vell. Per cert, felicitats! - Va riure.

- Ja era hora. - Aquell somriure si va ser sincer.

En Damià va anar ràpidament a obrir la porta, quan la va obrir, va distingir els passos de la Cris. La va veure al fons del passadís, amb ell, amb els dits entrellaçats amb aquell D’Artagnan de cabell pèl-roig, duia una roba perfectament ajustada, aquesta feia que se li marquessin els músculs dels seu cos escultural, l’intrús va dibuixar un somriure de prepotència en els seus llavis i va lluir la seva boca perfecta. Inevitablement, el cor d’en Damià va caure al terra, trencat en mil bocins.

-Hola Cris!- Va dir en Damià amb un fals somriure als llavis.