La Cris va mirar-lo alegrament i va respondre-li amb un gran somriure dibuixat als llavis mentre corria cap el seu amic.

-Felicitats petitó!- va exclamar amb molta il·lusió aquella noia de mirada penetrant.

L’intrús i la Cristina van creuar la porta, on l’esperava en Sergi, que va mirar de fit a fit a en D’Artagnan.

Un cop van entrar a la sala d’estar, van contemplar la soledat que s’hi respirava.

- Vindrà algú més? - Va preguntar sense presentar-se.

- No - Va respondre en Damià rotundament.

- I per això volies venir Cris? Només per menjar patates i beure suc? - Va dir-li oblidant-se que els altres també l’escoltaven.

Per altra banda, ella va ignorar els seus amics i va proposar marxar de festa a una discoteca de la ciutat amb la seva parella.

Des que havia complert els seus setze anys, havia decidit viure el moment i apreciar els petits instants de la seva existència.

- Pots marxar si vols, per mi no et quedis- va dir en Damià contenint-se les llàgrimes, tot i que una se li va escapar- Després va cridar-li: Esfuma’t i no tornis!



En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades.

Aquella nit no contemplava la lluna, tenia la finestra tancada i els núvols l’amagaven.

Va obrir el xat de la Cris, estava en línia, volia parlar amb ella de nou, saber com estava i demanar-li perdó tot i que, sabia que ell no en tenia la culpa. Desitjava que fos ella la que li obrís per demanar-li perdó. Ara es preguntava si ella també estaria pensant en ell mentre mirava el seu xat.

Ràpidament va pensar que, la seva estimada ja s’havia oblidat d’ell per sempre, i que l’espai que ell hauria ocupat en el cor de la Cris l’ocupava ara un desconegut, que havia transformat la noia que més estimava en una de qualsevol.

Es va aixecar sense ganes de viure, va dirigir-se lentament cap al mirall que tenia a la seva habitació, com no, es va tornar a veure gras, blanc i amb unes ulleres profundes incrustades en el seu rostre.

Va agafar el primer xandall que tenia a l’armari sense donar-li importància, va notar que no li entrava tan bé com l’últim dia, i es va mirar de nou al mirall, es va veure més fornit encara que l’última vegada.

Des del seu aniversari amb el Sergi, la Cris i l’intrús, feia ja una setmana. No era el primer cop que oblidava la seva imatge corporal.

Com un ànima en pena va avançar lentament lliscant els peus i el cor per la casa.

Va arribar a la cuina va agafar la seva safata i va preparar-se pa amb tomàquet però sense oli, una tassa de cereals i un got de llet amb una ínfima quantitat.

Va dirigir-se al saló amb la safata entre les mans, es va deixar caure al sofà desganat i va encendre la televisió, però no es va molestar a canviar el canal. Va mirar el canal que havia vist aquella mateixa nit, sense donar-li massa importància, tal com ara.

Va disposar-se a menjar, va remenar els cereals amb la cullera mentre observava els cercles que formava amb aquesta, tenia la mirada perduda, se la va apropar a la boca, va venir-li de nou la seva imatge al mirall, i va llençar els cereals a la tassa, va mirar la resta de menjar que hi havia a la safata i va decidir, que avui no menjaria res, que per circumstàncies com aquelles, ell era gras, i per això la Cris havia escollit amb aquell noi guapo de gimnàs, tot i que fos imbècil, no en tenia cap flotador, sinó que disposava d’unes abdominals molt ben definides. Havia pres una decisió, volia deixar d’estar en la “Friendzone”, per això va decidir que havia de posar un remei al seu petit gran problema.

Quan ja havia dipositat tot al seu lloc, va tornar a la seva habitació per agafar l’ordinador i va començar a cercar diverses pàgines web que li expliquessin tècniques per tenir un bon físic en poc temps, va trobar una web anomenada: ‘Transforma’t’, va anar llegint articles on explicaven com enganyar els pares per tal que pensessin que menjaves, exercicis per vomitar els aliments, fins i tot, recomanaven marcar-se els braços o les cames amb ganivets en cas de saltar-se el règim com a càstig per relacionar el menjar amb el dolor físic… Entre d’altres. Tot allò el va sorprendre al començament, però va llegir els comentaris d’alguns usuaris que havien seguit els consells i tots estaven molt contents, allò va fer que s’acabés de decidir, seguiria aquelles pautes paraula per paraula. Mentrestant sonava Fade to black en aquella instància buida, freda, clausurada, fosca, negativa, l’ambient era cada vegada més depriment.

Va escoltar des de l’habitació com arribava la seva mare, va tancar ràpidament aquella web.

<<Ella no ho entendria>> és va dir a si mateix, per treure’s la culpa d’enganyar la seva mare. Ràpidament va tornar al llit i es va fer l’adormit, la seva mare va obrir la porta i va mirar al seu fill amb tendresa, va notar la seva mirada clavada en ell, és va apropar, va acabar de tapar-lo i va donar-li un petó al front abans de marxar.

-T’estimo - Va murmurar la mare des de la porta.

Ell ho havia escoltat tot. Feia ja dos dies que no veia a la seva mare a causa dels torns com a infermera a l’hospital, però de totes maneres va decidir continuar fent-se l’adormit.

A la matinada, va despertar-se de cop, acalorat. Era la gana, havia passat el dia sencer sense menjar res, a base d’aigua. Va aixecar-se del llit i es va asseure la cadira de l’ordinador. L’estómac li ressonava, va decidir deixar aquella xorrada de dieta, tot plegat aquella bogeria només havia perdurat un dia. Va anar cap a la cuina sense fer soroll per no despertar la seva mare que al matí s’havia d’aixecar per anar a treballar. Va baixar fins la cuina i allà es va preparar un got de llet i va treure les magdalenes. De nou, abans de endur-se el got de llet amb ‘Colacao’ a la boca per beure, va imaginar-se la imatge del cos esvelt i perfecte d’en D’Artagnan se l’imaginava com el típic noi que passava fotos mig despullat per WhatsApp a les noies sense dir res, però elles tampoc es queixaven, els odiava molt, però a la vegada desitjava aquell cos perfecte per poder fer el mateix. Va llençar el got de llet al rentaplats, i va anar a dormir de nou sense fer cas als avisos del seu cos, que ja el començava a avisar que alguna cosa no anava bé dintre seu.



Va passar la nit sense dormir del tot bé, cada mitja hora es despertava mort de gana, quan el Sol començava a sortir va aixecar-se amb dificultat, va anar cap al lavabo, i es va treure la samarreta: es veia igual. Ni més ni menys. Molt decebut va anar de nou cap a l’habitació i va mirar de nou aquella web.

Va pitjar l’enllaç ‘Segon dia’ .



“Benvingut lluitador! Si has superat el primer dia sense menjar, enhorabona! Ets un més de nosaltres!

Segurament pel matí, t’has aixecat amb molta gana després de no haver dormit gens bé, i has anat cap al mirall per veure si havies aconseguit cap resultat. No t’amoïnis gens ni mica! Perquè ja sé que ho estàs, tots hem passat per això, és normal que el primer dia no notis cap resultat…”

En Damià es va tranquil·litzar en llegir això, creia que si continuava així aconseguiria els seus propòsits, i per tant podria conquistar el cor d’alguna noia especial. Com ho havia estat aquella adolescent petitona d’ulls blaus.

Se’n recordava que la seva darrera dutxa havia sigut feia tres dies, però no li va gaire importància, va introduir-se en la seva pròpia ment, i va explorar els racons més vells de la seva infància.

Els records del seu pare van venir-li a la memòria, era un home prim, molt esportista, ben plantat, amb elegància, era un home d’aquell que mai passava desapercebut entre la població femenina, que girava i regirava el coll per veure’l millor quan passava pel seu costat. De fet, ell, era tot el contrari que el seu pare, o així se sentia ell. Ara per primera vegada en molt temps, notava que ja no li feia falta el seu pare per a res, des de feia temps el trobava a faltar, però des del dia del seu aniversari, com que el seu pare no va aparèixer, i no es va dignar a felicitar-lo, pensava realment que aquest paper s’ha de saber dur a terme. És com un actor que ha de saber totes les seves intervencions en una obra de teatre.

De cop la seva mare va interrompre els seus pensaments.

- T’agradaria anar a la platja aquesta tarda? - Va preguntar la seva mare sabent que a en Damià sempre li havia encantat anar a contemplar com les onades es trencaven davant de la seva mirada.

- No, em ve de gust començar el llibre que em va regalar el Sergi pel meu aniversari, ja que la contraportada em va cridar molt l’atenció. - En realitat el que volia era quedar-se a casa llegint ‘Transforma`t’ per poder ser l’adolescent que somiava ser.

- Segur? - Va tornar a preguntar estranyada.

- Sí

La mare va preparar-li l’esmorzar com ja que coneixia al seu fill, va fer-li l’entrepà que més li agradava, aquest contenia dos rodanxes de formatge de cabra i quatre làmines de pernil dolç, com no, sense oli però amb molt de tomàquet.

Quan va dipositar aquest sobre la tauleta de la sala d’estar el seu petitó el va rebutjar excusant-se que havia passat una mala nit i que li feia mal la panxa. Seguint els consells de la pàgina web.

La mare va marxar preocupada a l’hospital on treballava des de feia més de deu anys, allà ho controlava tot, en canvi no era capaç d’esbrinar que estava passant a l’interior de casa seva. No ho sabia del tot, però la seva intuïció materna li deia que alguna cosa no acabava de rodar del tot correcte.

Justament quan abandonava l’estància va sonar a la sala d’estar l’última estrofa de la cançó Fade to black:



“L’ahir semblava com si mai hagués existit

la mort em saludava calorosament,

ara només m’acomiadaré”