Em desperta una agradable sensació de pessigolleig al crani, ben diferent al fort dolor que m’oprimia els pensaments mentre semblava que la mort se m’enduia. Els teus dits em recorren les galtes, el pont del nas, els llavis tallats.



Qui ets? No em respons, no em sents.



Obro els ulls i torno a veure el mateix paisatge que cada matí. L’escena, que ja em sé de memòria, es repeteix: el senyor amb la cigarreta, amb el que ja no intento parlar, perquè sé que tot i estar dins el meu cap, no em sent.



Fas córrer la cortina que em priva dels rajos matiners, que, malgrat que no em poden encegar els ulls, que tinc tancats, però que em permeten veure una realitat que jo mateixa mantinc, m’escalfen la pell.



Bon dia, dormilega! Si que estaves cansada, que has dormit durant tres dies seguits?



Fas broma, utilitzes l’humor com a defensa de la tristesa. Noto els teus dits que em dibuixen línies imprecises al palmell de la meva mà immòbil. Ets nerviosa, portes un compàs de quatre per quatre amb les teves sabates velles contra el terra gelat de l’hospital.



T’has de despertar, d’acord? Jura-m’ho, Júlia.



Pressiones amb una mica més de força la teva ungla mossegada contra la meva mà. T’has posat seriosa de cop, la veu se t’ha fet una mica més greu.



No sé com, Rita. Si pogués, si sabés com, si intuís la forma de fer-ho, ho intentaria.



El noi magrebí, tan segur com sempre, passeja fanfarró agafant la seva motxilla amb força. Mentre ell em somriu, la teva veu sona tan clara, tan verdadera que no em deixa sentir el soroll que fa el tren mentre arriba.



Tot va ser culpa d’aquell assassí! No entenc com algú pot ser tan cínic!



Les teves paraules em confonen, em fan donar tres mil voltes sobre mi mateixa, m’empenyen amb la ràbia amb la què les escups fins al mig del bullici del tren.



No t’expliques, Rita. No abandones el caos. No entenc el que dius sobre un assassí. M’han matat al tren, a sang freda? Davant de tota la resta de passatgers? Ho dubto. El mal de cap traïdor se’m comença a estendre per la part esquerra del cap.



Com algú pot ser capaç d’aterroritzar la humanitat sencera? De fer mal a tantes persones i ser tan covard com per arrossegar-les a la mort amb ell?



Les pistes que inconscientment em llences, ben xifrades com les equacions de matemàtiques, que quan anàvem a l’institut m’ensenyaves a resoldre, ets aquella filòsofa rebel que feia art amb les paraules, i que va decidir estudiar ciències.



Després de llegir mil i un cops les paraules sàvies dels llibres del Sherlock Holmes, m'enfado amb mi mateixa per no aconseguir trobar el resultat de la incògnita. Em concentro. Assassinat múltiple i suïcidi de l'homicida? No. No!



El dolor s’escampa també per la part dreta el meu cap, m’agafo amb força a un seient qualsevol. Les siluetes de la gent es tornen borroses i els colors cridaners de les seves camises, es barregen els uns amb els altres. M’incapacita tan, que deixar de lluitar se’m fa més fàcil que intentar mantenir-me amb vida. Però tot i que senti com si algú em xafés el cervell, tot i que el so agut i repetitiu que m’omple les orelles i fa que tot em rodi, em mantinc dreta, per ells.



El meu marit em va demanar que no marxés.



El meu fill em veu com una lluitadora.



I també ho faig per tu, Rita. Per fer-me entendre que no hi ha res que tingui tanta força com un “per sempre”. Per ser la meva companya de guerra alhora que el meu àngel de la guarda. Per demostrar-me que jo també necessito algú que m'aixequi quan ensopego tants cops amb la mateixa pedra.



També han atacat un altre tren, saps? Han bloquejat la ciutat sencera, el planeta sencer. Hi ha més de cent morts, i gairebé dos mil ferits. Alguns esteu en sentit crític.



Les peces encaixen dins del desordre d’idees. Han tornat a atemptar contra el Món. A la motxilla, hi duia la bomba que acabaria amb nosaltres. Representava a aquells que diuen que maten per Déu.



Tot i que els sentits se m’han debilitat tan que ja gairebé no puc ni respirar, corro cap on em sembla veure la imatge d’una ciutat que es desperta. Poso els braços al voltant del crani, que sembla que hagi d’explotar en qualsevol moment.



El meu impacte contra el vidre fa que la velocitat del temps disminueixi, i que la meva caiguda es faci interminable, llarga, pesada, eterna. Xisclo tan fort que no se sent el soroll que fa la bomba quan explota, i quan estic a un centímetre del terra, no veig la meva vida en seqüències, com una pel·lúcula. No veig l'anomenada llum al final del túnel.



Veig tota la vida que tinc per davant. I també us veig a vosaltres.



En el moment en el que hauria d’impactar contra el terra, ben a prop de les vies, els ulls se m’obren per inèrcia.



Et veig a tu, i la teva rialla em recorda per què val la pena viure.