Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.



La camisa, que clarament és de dona, ja fa temps que resta aquí, immòbil, deixada en aquest lloc per fer-me un favor, fent-me imaginar cada dia a trenc d’alba mentre espero el tren de les 7:38, la vida de la noia que la portava i el perquè del seu abandonament tan descuidat.



El sol de març comença a despuntar rere els edificis i el cel, d’un blau apagat, em recorda que és tan d’hora que a casa tots encara dormíeu quan he sortit intentant que el soroll de les sabates no us despertés mentre deixava una nota a l’habitació del David, i et marcava un petó vermell a la galta.



Un senyor gran amb bigoti s’asseu al meu costat mentre mira un rellotge d’or. És ric. Tal com va vestit –l’americana fosca, la corbata de color vermell, la camisa blanca per dins- dedueixo que és un empresari. El saludo, però no em respon. Del sector de la immobiliària, li deuen haver pujat els fums, tal com les anelles blanques de la seva cigarreta s’escapen cap amunt.



Un minut abans que el tren passi, un noi que no deu tenir més de vint-i-cinc anys, amb el cabell tallat ben curt i un rostre amb clares faccions marroquines, s’apropa al banc on estem asseguts. Moc el cap cordialment i somric, però tampoc em contesta. Agafa ben fort les nanses d’una motxilla negra que porta a l’esquena.



Penso que és estudiant, que deu aturar-se a una de les parades properes a les Universitats, però un instant després d’aquesta idea, unes imatges difuses i borroses acompanyades d’un fort dolor que es repeteix a la part de darrere del crani m’avisen que no, que estic equivocada.



Els segons passen a càmera lenta i de reüll veig com arriba el tren, i sembla que ell, el jove marroquí, hagi fet retrocedir el temps al ritme de les seves passes, lentes i que s’escolten a elles mateixes. M’aterro i clavo la vista cap a ell, que amb la velocitat que sembla que hagi robat dels vagons, es gira i em somriu cínicament, ensenyant-me totes les dents, blanques i simètriques. I jo, que m’esgarrifo i deixo anar un xiscle, i abans que me n’adoni un munt de gent que abans no hi era m’empeny cap a dins del vagó, el perdo de vista, i està tan ple que m’he de quedar dreta, olorant la multitud i escoltant el seu murmuri monòton i avorrit, que em bombardeja el cervell amb mots repetitius que no tenen sentit.



Al meu costat, una noia que tal com porta la brusa cordada i el cabell col·locat, ha passat la nit a casa de la seva xicota, doncs la ferum d’una barreja de perfums femenins m’omple els narius de dolçor, somriu com una somiatruites -o potser com una persona feliç- mentre deixa la mirada clavada en un punt llunyà.



Fascinada per la imatge d’una persona feliç intento reconèixer entre els seients atapeïts un rostre amable, l’escalfor d’un cor que batega amb força, la rialla divertida d’algú que encara té ganes de viure.



Llavors, a l’altra banda del vagó et veig a tu. La teva veu que ressona dins el meu cap, que em fa tremolar tota l’ànima, que fa evocar prats dins meu. El color em puja a la cara, com fa anys quan ens vam veure per primer cop. No mous els llavis, ni tan sols deixes anar un xiuxiueig, però et sento.



Queda’t, siusplau, em demanes, no marxis, Júlia, no em deixis sol.



I la teva veu, tan propera a mi i alhora tan llunyana, em diu que alguna cosa no va bé. I la pressió de la teva mà arropant la meva, tot i que no em toques, em recorda com t’enyoro. I un calfred que em gela la sang, tot i que som al mes de març.



El so de la gent descendeix fins a no existir, i la teva música em despeta.



I jo t’ho vull tornar a dir tot; que del teu cabell ros, en farem flama. I de la revolta en farem revolució. Que els teus ulls clars em mostren la teva ànima i que quan parles veig la veritat.



Però no puc, no sóc capaç de dir res i per molt que intenti que la veu em surti, i malgrat el silenci del vagó, no se m’escapa ni una paraula, ni una lletra, ni un trist crit de resignació, i els nervis m’exploten d’impotència i de ràbia, perquè jo ja he vist que passa alguna cosa i el meu cervell no és capaç d’entendre què és.



Llavors tan ignorada per la gent del voltant, avanço entre els cossos que semblen estàtues i no persones, intento fer-me lloc i esmunyir-me cap al teu costat.



Tot està bé, Júlia, em dius, estic al teu costat, el teu pols encara lluita.



Jo, que no sé del que em parles, intento pensar amb claredat, però altre cop aquells cops forts a la nuca que em maten a poc a poc i em poso tan nerviosa que tremolo de cap a peus. Vull trencar la meva veu mentre gemego però no puc, no et puc dir res.



Tu, davant meu, tan vulnerable, sembla que em puguis parlar però no moure’t. I la teva veu, que ara entenc que és més llunyana del que em penso, em torna a parlar.



Infermer! S’està movent! Siusplau que vingui algú! No et moris Júlia! Que algú cridi la metgessa! Ràpid, no es pot morir! No et moris Júlia, siusplau, no ho facis...



La última frase la dius amb un sospir i ara sí que jo ja no puc més, perquè no t’entenc, i no sé que m’expliques d’una metgessa ni d’un infermer. Sense poder evitar-ho, tal com tu em demanes, vaig caient al terra tan brut i trepitjat del tren i em quedo així, arraulida buscant calor. Llavors una dona que no veig crida tan fort que les orelles se m’ensorden:

Desfibril·lador, ja!



I sento sobre el cor una descàrrega que em mata i em dona vida alhora.



Una altra vegada, ara!



La veu autoritària i ferma de la dona lluita per mi tot el que jo no puc, i llavors ho entenc.



Estic morint.



Aquesta és la última, tres, dos, un, ara!



Connecto, les peces encaixen i tot i el dolor m’esforço per concentrar-me. El tren, tu, les veus i la gent són producte de la meva imaginació. Diuen que quan algú està en coma, resta fins que es mor en el paisatge en el qual va caure en aquesta situació. I a mi, aquest matí, al tren de les 7:38 que em portava al centre d’una ciutat ja desperta, m’ha passat alguna cosa, m’han fet mal. Gairebé em maten.



Estic morint, i la teva veu tampoc em pot salvar.



El dolor a la nuca de tan pensar i aquestes descàrregues em cansen i ja no puc mantenir els ulls oberts. Els acluco poc a poc, com un nen petit, mentre llàgrimes se m’escapen inconscientment i fan un petit mar al terra del vagó.



Després, només silenci i foscor.