Mama? Mama! Desperta’t!



Obro els ulls amb lentitud i aixeco el cap, que em pesa, perquè no sé on sóc. Em situo i m’adono que m’he quedat adormida a l’estació, mentre esperava el tren que em portarà fins al centre de la ciutat, allà on treballo des que em vaig mudar aquí.



Penso que la por que m’angoixava, el dolor quan pensava massa, la figura del meu marit al tren i les veus confoses dins meu formaven part d’un malson estrany que el meu cap ha creat.



El papa m’ha dit que no et podré despertar perquè estàs molt cansada i tens molta son, perquè treballes molt i també perquè vas a comprar quan surts de la feina, i encara després, quan arribes a casa, que és molt tard perquè el rellotge ha girat moltes vegades, m’expliques un conte fins que m’adormo.



Estic mig adormida i encara sento veus, em dic a mi mateixa. Sacsejo el cap i sento un dejavú; el senyor del somni, camina cap a mi mentre aspira el fum de la seva cigarreta. S’asseu al meu costat del banc i jo el saludo, i com en el somni, gira el cap com si fos inexistent.



Pensava explicar-te un conte, com tu fas fins que m’adormo, perquè avui ets tu la que dorms i jo el que està despert. El papa m’ha dit que necessites que et cuidem, però m’he deixat a casa el llibre on hi ha aquell conte que m’agrada tant, on surt l’aneguet que després es converteix en cigne. Mama, em sents, oi?



Sí, fill, et sento. Ara ja no cal menjar-me més el cap, no estic boja, no deliro, la realitat em supera. Estic obligada a repetir la mateixa escena cada dia de la meva vida, estic atrapada en un moment de la història concret.



Hi havia una vegada una guerrera d’armadura brillant que cada dia lluitava contra dracs d’escates daurades i monstres que s’amaguen dins els armaris. Ella, que tothom volia que fos una princesa de les que porten vestits llargs de color rosa, va haver d’escapar-se del regne que havia de governar.



David, continua. A mi també m’agraden més les guerreres que les princeses. Prefereixo les lletges despertes que les belles adormides.



Com ahir, el noi marroquí s’acosta i em somriu i jo ja no tinc tanta por, perquè sé tot el que farà. Però em sorprèn, i trenca la monotonia. Pica de mans i el tren apareix com per art de màgia. Ara sí, David, que tremolo perquè no sé com ha pogut fer això, i perquè se m’acosta a tres centímetres del meu rostre, i aconsegueix que per molt que intento córrer, em quedi paralitzada. M’aixeca la cara amb la mà i m’obliga a mirar el fons buit de les seves pupil·les. Xisclo amb totes les meves forces mentre premo els ulls, i em fan tan mal els pulmons que la veu se’m trenca.



Quan va arribar al Regne on Res Estava Prohibit, un mag que utilitzava la seva vareta per fer mal i no per ajudar a la gent, va tancar a la guerrera en una habitació d’un castell encantat, per causar terror a la Ciutat de les Ànimes Despertes.



Obro els ulls i el noi està ben lluny de mi, però prou a prop com per voler-lo a més distància. Torna a aplaudir, i jo torno a estar closa en el vagó 3 del tren. El busco amb la mirada però no el trobo, et veig a tu, assegut en el seient on ahir descansava el teu pare. Et mires la punta de les bambes desgastades i les teves faccions demostren tristesa.



La guerrera no era la única presonera del mag. Ell tenia prínceps convertits en granotes, fades amb ales de colors, bruixes amb nassos grossos, nans riallers, reis amb corones d’or, elfs del bosc i ocells de foc tancats en sales numerades, i els feia fer el mateix cada dia. Els obligava a viure vides repetitives i avorrides.



Camino cap a tu i m’assec al teu costat, tot i que tu no em notes. Estàs a punt de plorar. El papa no t’ha explicat la veritat, però veus que alguna cosa va malament. Potser ho notes en els tubs que porto connectats per tot el cos, o en la bata blanca que m’han posat. Potser ho notes en el soroll que li dóna vida als batecs del meu cor, o en el gris apagat de les parets de l’habitació.



Jo no vull que em vegis així, mig morta. Vull obrir els ulls, i desempallegar-me de tota la maquinària. I que m’expliquis el conte amb una riallada a la boca, i no amb els ulls tristos. En la teva veu sento que ja no pots més.



Un dia, la guerrera, que es deia Júlia, es va cansar de despertar-se i tornar a veure les parets empedregades del sostre de la cel·la on vivia. Es va cansar de que el primer que veia cada matí fos la cara de pocs amics del guardià del passadís. Es va cansar de que un mag que només volia espantar el poble la retingués en un castell brut i apartat de la llum del sol.



Gràcies, fill meu. Per veure’m com una lluitadora i no com algú que fuig. Per alegrar-me el dia amb contes per a nens que els adults haurien de llegir. Per canviar la història i fer-la més real tot i parlar sobre màgia.



Recolzo el cap a la teva espatlla i acluco els ulls.



He de marxar, mama, la infermera diu que es fa fosc. Et prometo que quan et despertis t’acabaré d’explicar el conte.



No, David, no marxis. Explica’m aquest conte i tots els que vulguis. Queda’t aquí, siusplau. I perdona’m, perdona’m per deixar-vos sols i per fer-te sentir tan malament.



El conte ha provocat l’efecte que tota història ha de tenir i dins el meu estat de somnolència continuada agafo el son amb lentitud.



Noto com em fas un petó a la galta i com una llàgrima cau sobre els meus llavis. Si pogués moure’m t’abraçaria amb força, com faig en l’escenari que el meu cap ha construït. No ho notes, però jo sí que sento la teva força.



Bona nit, mama. T’estimo.



I m’adormo entre llàgrimes salades i paraules dolces.