Tansols feia 5 dies que el noi havia marxat, i Marta no aguantava més. Cada segon es feia més llarg, i pareixia que un moment durara una eternitat. En aquest temps no havia pogut parar de pensar en ell, i els records es repetien una i altra vegada al seu cap, sense ordre ni raó. Els ulls de la jove havien perdut el contrast del marró mel amb el blanc perla, per donar pas a la fusió d’un marró tristos amb el roig de petites venes a punt de donar-se per vençudes en una lluita contra la tristesa. Estava cansada i no tenia força ni per a exprimir amb llàgrimes l’angoixa que sentia.



El primer record que tenia era el més recent; quan el va veure per última vegada. 7 de la matinada. Un altre cop en aquell fastigós port. La inseguretat brollava en l’ambient. Dani s’havia passat tot el trajecte dient-li a Marta que res canviaria, que els seus camins no se separaven, simplement s’allunyaven una mica per després tornar a trobar-se. Però ella no estava d’acord; més de 3500 quilòmetres els impedien estar junts. Hi ha cops en la vida que un petit canvi, fa que tot siga diferent, i per a la xicota res seria igual, perquè ell ja no estaria al seu costat per protegir-la. És curiós com un simple petó i una llarga abraçada poden marcar el canvi entre dues etapes en la vida d’una ànima maltractada.



Passaven dies i més dies, setmanes i més setmanes i Marta no rebia l’esperada carta. Fins que un dia, en arribar de l’escola, la seua mare d’acollida l’esperava amb un somriure d’orella a orella. Va allargar un braç i li va donar un sobre de color groguenc. Pareixia vell i destrossat, però la seua cuidada i perfecta caligrafia guardava pareules plenes de màgia. Començava amb un “Estimada Marta” i acaba amb “Al teu costat, Dani” En perfectes frases es trobaven resumits tots els sentiments que havia viscut el jove quan se’n va anar, i també hi havia els seus pensaments, però aquests estaven enmascarats per tal que la noia no sofrira. Destacaven les vegades que li deia que la trobava a faltar i que l’estimava moltíssim. I també li contava com havia sigut tornar a retrobar-se amb tota la seua família, cosa que describia amb la paraula; espectacular.



Les setmanes anaven passant i més cartes arribaven a la noia, però cada cop ho feien d’una manera més irregular. En una, aquella fina caligrafia es tornà tremolosa. Narrava que cada dia veia morir una a una les persones que l’acompanyaven en aquell viatge sense fi. La seua vida penjava d’un fil, i en un petit moviment es podia trencar. Tenia por, l’únic que el feia seguir vivint era pensar que podien tornar a estar junts; volia abraçar-la amb força i sentir-la prop. Sabent que aquella podia ser l’última carta que la seua estimada rebrera, li va dir que passara el que passara no deixara de somriure, i de ser la xica valenta i dolça de la qual s’havia enamorat. Aquest cop la carta s’acabà diferent; “Sempre teu, Dani”.



De vegades, quan creus que tot comença a anar bé alguna cosa canvia eixa grata sensació de seguretat. Pot tenir forma de paraules, de moments, de sensacions, de sentiments. Però hi ha una cosa que ens destrossa per dins, sense donar-nos l’opció a fer que tot torne a ser com abans, perquè simplement, no té marxa enrere. És això que ningú coneix però que tots temen, perquè és el destí inevitable de tothom: la mort. El temps corria amb rapidesa i cada cop la noia estava més decidida a fer el que el seu cor li marcava. Era alguna cosa difícil, però després d’un any i mig sense rebre cartes de Dani, ja no aguantava més. Estaria mort, o simplement s’hauria oblidat d’ella?



Va deixar-ho tot per tornar a casa; tornar a Espanya en busca de Dani. Va repetir el mateix trajecte que havia fet per arribar a Rússia. Estava sola, però sabia que si tot sortia bé, no ho estaria mai més. La ciutat de Nuraió no havia canviat i mil vivències passaren pel seu cap, l’alegria que sentia era insuperable. Però al seu cor li faltava alguna cosa per poder tornar a estar tranquil. En arribar a la petita masia no va dubtar en córrer amb totes les seues forces per poder abraçar els seus pares. Tots dos quedaren bocabadats en veure-la i la seua felicitat no es podia descriure en paraules. La noia els ho va explicar tot, i no va tardar en anar en recerca del seu amor.



Va començar preguntant pels quartels més propers, però no sabien qui era. Va decidir anar més enllà i enfonsar-se en l’interior de la península, però això sols va provocar que l’empresonaren i abusaren d’ella, cosa que no mereix descripció. Quan ja no podia més, va canviar la seua estratègia i va començar a buscar pels hospitals de tota Espanya. Els recorria un a un, i preguntava amb paciència i persistència, però no obtenia cap resposta. Durant el trajecte anava parant en petits hostals on treballava durament per aconseguir alguna cosa que portar-se a la boca o per tenir un lloc on dormir, però la majoria dels dies simplement buscava un arbre per cargolar-se com una boleta i estar protegida d’allò que la por inventava.



Cada cop es trobava pitjor. S’havia donat per vençuda i el seu cos li havia dit; prou. Ella, sense altra alternativa, hi estava d’acord. De sobte un dia va despertar d’allò que pensava que havia estat un malson, però no era així. Es trobava en una petita habitació, en un hospital on en l’ambient s’olorava la pressió de la guerra que els rodejava. La seua sorpresa fou que una ruda i maltractada mà envoltava la seua impedint-la fugir. Quan va tenir força suficient va obrir els ulls i el seu cor es va inundar d’alegria.



No s’ho podia creure, però era ell. Tornava a estar amb ella i sabia que aquest cop els seus camins no es tornarien a separar. Combatrien un a un els obstacles que la vida els posara, i els superarien amb força i seguretat; fent-ho junts.