La jove passejava lentament admirant grans taulells plens de menjar de tots els colors i olors, i de ceràmica de tots els tamanys i formes, fins que va trobar la parada de teles que buscava. La seua mare, la Júlia, l’havia enviat junt amb les seues dues germanes petites: Núria i Sara, a comprar-ne per a fer servir de robes, i li havia donat 3 pessetes que la jove guardava amb firmesa i afany, com si fora un petit tresor.

Quan van arribar a casa, ignorant el cansament del camí des de Nuraiò, totes tres germanes es van posar a ajudar a la seua mare en les tasques domèstiques i de la granja que tenien en la petita masia. El pare, en Josep, va arribar de la ciutat; dies de mercat, dies de màxima feia per agricultors i ramaders, per la venda i l’intercanvi dels seus productes. En el seu rostre s’hi apreciava decepció, o més bé, una mena de preocupació. El més previsible, era que es posara a maleir la Guerra Civil que Espanya patia en aquells moments, que l’únic que feia era que cada cop la vida en aquest món fora més difícil. Però aquest cop, en Josep va seure i va dir eixa temuda frase que ningú desitja escoltar: “Hem de parlar”.

Es van seure tots cinc a taula i el pare els va començar a explicar que la situació havia canviat; les xiques ja no estaven segures allí. En les darreres setmanes hi havia hagut diversos saquejaments en algunes masies properes a la ciutat, i no sols havien acabat amb el robatori de menjar o les poques coses de valor que tenia la gent humil en aquella època, sinó també havien acabat amb l’empresonament d’algunes persones. O fins i tot, algun mort, ja que s’havien oposat que persones sense escrúpols els llevaren tot pel que havien estat treballant tota la seua vida i havien guanyat amb esforç i sacrifici.

Va seguir:

-Noies, la mare i jo hem pres una de les decisions més difícils de la nostra vida, però pensem que serà el millor per a vosaltres. D’ací unes setmanes sortirà un vaixell cap a Rússia, per a portar a nois com vosaltres, per a començar-hi una nova vida.

Mentre el seu pare pronunciava aquelles paraules amb la veu més dolça que podia i amb un intent de somriure, els ulls de Marta començaren a inundar-se de llàgrimes amb la força d’un tsunami, i el dolor que sentia l’arrasava per dins, sense donar-li l’opcióde cedir.

-M’han assegurat que una família us acollirà i us tractarà com si fóreu les seues filles. Petites, us donaran una vida millor, una vida que a la nostra desgràcia, la mare i jo no podem donar-vos.

Aquella simple conversació va fer que la vida de lesxques donara un gir inesperat, un gir de 360º que va canviar el seu futur per complet, sense donar-los temps a preguntar.

Després de sis setmanes estaven al port de Bilbao; veient per primera vegada el mar, i per última als seus pares. Van tardar quasi quatre setmanes en arribar al seu destí, en un vaixell on les condicions eren penoses, ni tansols tenien menjar per a tots els dies. Tal i com havia dit el pare, estava ple de xics i xiques de totes les edats i localitats d’Espanya, però hi havia alguna cosa que tots tenien en comú; una gran sensació d’inseguretat i tristesa, pel simple fet de no saber que els depararia el futur.



Van arribar a un gran port ple de famílies, algunes amb xics i xiques que esperaven expectants als que serien els seus nous germans i germanes. Un home va començar a llegir un llistat, on deia el nom del xiquet i la seua nova família. De sobte va sonar en veu alta i clara: “ Núria Garcia i Sara Garcia, destinades a la família Kuznitjova” . En sentir aquelles paraules els ulls de les tres noies es van trobar, pareixia que el temps s’havia detingut. Sense tenir temps a reaccionar, van sentir: “ Marta Garcia, destinada a la família Zaitcheva”.

Sense dir-se res, es van abraçar, tant fort, que pareixia que tot al seu voltant havia desaparegut, fins que una veu va fer desaparèixer per complet eixa bonica sensació de benestar. Un home alt i ros va cridar a la Marta amb un accent molt peculiar, i li va fer una senyal perquè el seguira. Abans de fer-ho, es va agenollar i amb una veu tremolosa i entretallada va dir:

-Us prometo que ni res ni ningú farà que ens separem. No us n’oblideu; us estimo.

L’home la va conduir fins a un cotxe, on fora hi havia una dona alta i prima. Aquesta només veure-la va avançar cap a ella i li va donar una gran abraçada. Aquella mostra d’estima li va fer sentir una grata sensació de que no estava amb simples desconeguts, sinó amb les persones amb les quals compartiria la seua vida a partir d’eixe moment. De sobte, algú li va tocar suaument el muscle, i ella es va girar espantada per veure qui era. Es va trobar amb un xic d’uns 17 o 18 anys. Els seus grans ulls blau grisenc es trobaven emmarcats per un rostre perfectament escolpit, i els seus cabells foscos es movien suaument junt a les petites ràfagues de vent. El que més li va cridar l’atenció va ser el somriure que li dedicava deixant aparéixer unes grans i brillants perles .

Li va dir: Sóc Dani, estàs bé? Però la noia s’havia quedat completament bloquejada, i no va reaccionar, fins que la seua mare d’acollida li va obrir la porta del cotxe, i tot seguit va intercanviar unes paraules amb el xic i ell va pujar per l’altre costat. La Marta es va passar tot el trajecte en silenci, esperant impacient a arribar a un destí desconegut. Les cases allí eren molt més grans que les de Nuraiò, però en canvi, quasi no tenien jardí. El cotxe es va aturar, i ella es va girar cap a Dani amb una mirada plena de por, que ell va respondre amb un altre somriure. La jove no sabia la raó, però aquella mirada juntament amb aquell somriure, van fer que notara un lleu pesigolleig a l’estómac.

Seria eixa sensació de tindre papallones a la panxa, de la que tots parlen?