La jove es va passar les dues primeres setmanes en terres russes sense parlar amb ningú. Estava viva, però la seua ànima havia quedat naufragant en les aigües de l’Atlàntic esperant que algú la salves. Un dia pel matí es va alçar i li van dir que es preparés per al seu primer dia d’escola. Després d’acomiadar-se, Dani i ella van sortir de casa i van emprendre el seu camí pels gelats carrers soviètics.



Van entrar en un vell edifici i en Dani la va dirigir per un llarg passadis fins una acollidora classe. Allí van seure en unes velles cadires de fusta formant un cercle, on hi havia la que seria la seua professor d’ara endavant. Aquesta va començar a parlar amb un idioma completament desconegut per a la jove, cosa que va provocar que una gran sensació d’agonia l’envaïra per dins. De sobte va notar com la mà de Dani s’ajuntava amb la seua, convertint les seues ànimes en una sola. Aquest senzill acte, va fer que se sentira una miqueta més còmoda, per la qual cosa, no li lava deixar anar fins que tots van començar a alçar-se i es va desfer el cercle.



Recorrent aquells passadisos en recerca de la porta de sortida al pati, Marta va sentir com dues veus cridaven el seu nom superant tot el soroll que l’envoltava. Va fer un recorregut amb la mirada i es va trobar amb el rostre emocionat de les seues germanes. Després de dues setmanes, es va repetir el moment del seu comiat al port, però aquesta vegada, van canviar la tristesa per l’alegria de poder tornar a estar juntes.



Mentre dinaven asseguts a un banquet, Dani i Marta van començar a parlar sobre la seua vida i sobre com havien arribat a aquella situació. Van coincidir en que els dos havien sigut assotats per la injustícia de la Guerra Civil. En Dani li va explicar que portava allí cinc mesos, i que per a ell havia sigut molt difícil adaptar-se a una cultura tant diferent amb gent completament desconeguda. A tot això va haver d’afegir que al principi, els nois de l’escola el molestaven i el feien sentirmolt incòmod. Però ell va traure les seues armes i es va fer valer per ser com era. En el cas de la Marta, res seria tan difícil tenint-lo a ell al costat.



En el cap de la noia hi havia dos pensaments completament diferents que feien que l’envadira per dins un gran sentiment de contrarietat. Per una part volia tornar a Espanya per tal que tot fora com abans; tornar a viure amb tota la seua família en la petita masia, tornar a xafar els carrers de Nuraiò. Simplement, tindre la possibilitat de fer que res de tot alló haguera passat. No obstant, en aquell nou territori havia descobert alguna cosa que mai pensava que trobaria. Havia descobert que en els mals moments, sempre hi haurà una persona que estarà amb tu, i que si t’estima, no t’abandonarà fins que tot acabe; seguirà al teu costat fins al final. Perquè tot passa per alguna raó, i hi ha cops que no cal preguntar-se el perquè, simplement s’ha de deixar que la vida decidisca el nostre destí, i acceptar-lo gaudint al màxim cada instant.



El temps anava passant, i cada cop Marta estimava més a aquell xicot d’ulls blaus. Ell li estava ensenyant a sobreportar cada una de les noves experiències que estava vivint, fent-ho junts. Cada cop que hi havia alguna cosa que li feia por, Dani deia unes dolces paraules: Para, tanca els ulls, respira. Veuràs com tot anirà bé. La noia seguia amb prudència i entusiasme cadascuna de les passes que el jove li marcava, i per a la seua sorpresa, sempre li servien per a calmar-se.



Marta es va alçar d’hora per anar a l’escola com qualsevol altre dia, però aquest faria que tot canviara per a ella. La dona de la casa li va dir que es preparara i que avui l’acompanyaria ella, perquè en Dani no aniria. La jove encara que es va estranyar, li va fer cas i van eixir cap a l’escola. El dia va transcórrer molt lentament, pareixia que mai acabaria. En arribar a casa, no va veure en Dani fins que els van cridar per a sopar. Tots dos van creuar les seues mirades, i ell va tranquil·litzar la preocupacióde Marta amb un gran somriure, no obstant, el seu interior sabia que alguna cosa anava malament.



En acabar de sopar en Dani va fer un gest a Marta perquè el seguira. Ella ho va fer i van entrar a l’habitació del noi, però la xicota es va quedar bloquejada només passar per la porta. Damunt del llit hi havia dues maletes a mig plenar, i l’armari obert de bata bat. El noi va notar ràpidament el gest de contrarietat de la noia, i li va dir que s’asseguera amb ell. Llavors va dir:



- Marta he de contar-te una cosa que no és fàcil per a mi.



La xiqueta no va tenir oportunitat de dir res perquè el xiquet estava decidit a contar-li-ho tot d’una manera ràpida i fulminant, a fi que el dolor i l’angoixa no duraren tant.



- Ahir vaig rebre una carta dels meus pares des d’Espanya. Hem deien que he d’empendre el viatge de tornada perquè ja tinc els 18 anys i hem reclamen per a lluitar a la guerra.



Aquelles paraules es repetien en el cap de la noia una i altra vegada, i la seua veu ressonava sense parar. Pareixia que l’aire tenia prohibit el pas als seus pulmons i el seu cor, simplement s’havia cansat de bategar; no entenia perquè totes les coses bones sols duraven un sospir.



Dani es va apropar a Marta, i va passar els seus dits pels cabells foscos de la noia, suament. Llavors es van anar arrimant lentament fins que els seus llavis es van trobar, mentre ràpides llàgrimes eixien dels seus ulls en una carrera cap a l’oblit. Malauradament cap arribaria a la meta.



Aquesta vegada vaig parar, vaig tancar els ulls, i vaig respirar. Però el que no sabia era si tot aniria bé.