L’udol del vent semblava que arrossegava aquelles paraules, “Ja t’he trobat...”



Aquella tarda ni tan sols havia esperat en Pol, després de l’esgarrifosa escena dels lavabos, en Damià, havia arrencat a córrer sense una direcció concreta, això sí, amb la idea d’allunyar-se el màxim possible de l’institut. Fugia, enganyant-se a si mateix creient que ella no el trobaria. Les seves cames es movien impulsades per una força desconeguda que no el portava enlloc.







Quan es va adonar d’on era, el sol ja havia començat el descens i donava pas a la nit. No es trobava gaire lluny de casa seva. En Damià va fixar els ulls en un punt llunyà on suposava que hi havia la seva llar. Per un moment el va temptar la idea de seguir corrent, abandonant així tot allò que li era familiar, però la imatge dels seus cabells pèl-rojos el va fer tornar a la realitat, necessitava trobar-la, no podia deixar-ho així com així. Havia d’aclarir el misteri que envoltava aquella noia i sabia que tard o d’hora s’hauria d’enfrontar amb l’ombra. No podia girar-se d’esquena als problemes per sempre i així va posar rumb cap al seu destí.







La nit havia arribat, el cel s’havia tenyit d’un negre profund i les estrelles brillaven amb arrogància ja que eren les úniques que il·luminaven el firmament. El va rebre la casa del tot buida, com era habitual. Va pujar les escales i es va tancar a la seva habitació, va agafar la fotografia i s’encaminà cap al llit. Allà tot sol, contemplava el rostre dels seus pares, enyorant-los més que mai. Ho donaria tot per tornar-los a veure una altra vegada. I prement la fotografia contra el seu pit s’adormí.







Va mirar al voltant i s’adonà que es trobava en un lloc que, desgraciadament, coneixia. Un pomell de clavells blancs marcava el punt del tràgic accident. Ell estava al capdamunt del pont on havia succeït tot. Un calfred li va recórrer tota l’espinada, va mirar daltabaix i va veure les aigües pausades del gran riu. La brisa fresca de la nit li acaronava el rostre, va notar una força que l’empenyé cap a l’abisme, el seu cos no va fer cap gest per intentar aturar la caiguda, en Damià es va limitar a deixar-se caure. Les aigües en lloc d’aproximar-se s’allunyaven cada cop més, fent el descens interminable. Va tancar els ulls i quan els tornà a obrir es trobà al seu davant. Ella se’l mirà fixament, no hi havia cap rastre d’aquell somriure tímid que li feia saltar el cor.



-Damià,—el seu nom li sonà dolç als llavis d’ella —ja no et podré protegir més, ella ja t’ha trobat i no pararà fins aconseguir el que vol.



-I què se suposa que vol?—va mormolar en Damià, el record dels últims dies li feia glaçar la sang.



-A tu.



Aquelles paraules van quedar suspeses en el no-res. El pes del seu significat l’oprimien i no el deixaven respirar. Ell ho havia sabut des que havia sobreviscut a l’accident, però el fet que ella ho digués en veu alta ho feia real. Llavors es fixà en els seus ulls verds, i s’adonà que el cop que la va veure a les portes de l’institut no havia estat pas el primer. Va ser aquella fatídica nit, entre les aigües, quan albirà per primera vegada aquella noia misteriosa.



-Vas ser tu qui em va salvar?



Ella l’observà amb una mirada tendra i somrigué.



-Vés amb compte Damià.



-Espera!



Va fer una passa en la seva direcció, però la distància entre l’un i l’altre semblava que cada vegada fos més gran. Va arrencar a córrer en un intent desesperat per atrapar-la però de sobte es trobà caient un altre cop contra el riu. I quan l’impacte era imminent es va llevar al seu llit proferint un crit que trencà el silenci nocturn.



-Damià! Què et passa!? Estàs bé?—el seu oncle va arribar sense alè a la porta de la seva cambra.



-Estic bé...—la tremolor de la seva veu el contradeia—només ha estat un malson. Em podries portar un got d’aigua?



L’oncle va accedir-hi amb un somriure preocupat, patia pel nebot com un pare. En Damià es sentí culpable. Quan ja no escoltà els cruiximents dels graons, s’afanyà a agafar l’abric i va obrir la finestra deixant entrar el fred de l’exterior. En sentir de nou les passes de l’oncle, no s’ho pensà dos cops i saltà. Va caure contra el dur asfalt del carrer i notà un pinçament de dolor al turmell, va escopir un exabrupte i s’aixecà amb dificultat: coixejava.







Volia veure-la un cop més i es va dirigir cap a l’únic lloc on sabia que la trobaria. S’encaminà cap al pont.







Cada passa li costava més que l’anterior, el dolor li enterbolia la vista, però no podia deixar de caminar. En un moment va escoltar el so d’unes passes que el seguien de prop. Instintivament va trucar a l’única persona que sabia que l’escoltaria en aquelles circumstàncies. Faltava poc per arribar-hi. No va ser fins al tercer to que l’agafà.



-Damià? Què vols a aquestes hores?–va preguntar en Pol endormiscat. Només li va respondre la respiració accelerada del seu amic.



-Tio, et trobes bé? On ets?—preguntà aquesta vegada inquiet.



-Ja hi sóc... Pol, perdona’m... Tot això és de bojos, no sé per què t’he trucat.



-On ets? Ara vinc.



-Pol... Tinc por.



En Pol va sentir l’impacte del telèfon mòbil contra el terra.



-Damià? Damià!?



Però ell ja no l’escoltava. Havia arribat al pont i havia deixat caure el telèfon quan va veure que, just al mig de la carretera hi havia la noia pèl-roja. Era ella. Li va semblar sentir el xiuxiueig del vent que deia: “No t’hi acostis”, però ja res l’aturaria. S’hi va aproximar coixejant i en veure que ella no s’esvaïa, no va poder resistir l’impuls d’estrènyer-la entre els braços. Les llàgrimes li regalimaven per les galtes.



-Per fi...-va murmurà entre els seus cabells.



Ella restava immòbil i en silenci. Amb una mà delicada però ferma a l’espatlla el va separar de tal manera que els seus rostres quedessin un enfront de l’altre. I en aquell moment en Damià els va veure, foscos com la nit, els ulls li tornaven la mirada. Allò el va paralitzar. I ho va comprendre, no era ella, havia caigut a la trampa. Però no podia fugir, no es podia moure.



Ella agafà el seu rostre amb les mans, eren fredes, tota ella mancava de l’escalfor humana, i lentament el besà als llavis. Tenien el regust metàl·lic de la sang, però més dolç, quasi bé més dolça que la mel. El món va començar a girar al seu voltant i va saber que tot havia arribat a la fi i comprengué que ningú pot fugir de la mort eternament. Es va deixar portar com aquella vegada que les aigües se l’emportaven cap a les profunditats però, aquest cop, cap parell d’ulls verds el salvarien. La noia l’havia salvat un cop, concedint-li un termini de temps que, malauradament, havia expirat. Ella ja no hi podia fer res, però, en tot moment notà la seva càlida presencia al costat. El dolor havia desaparegut, tot allò va ser com un somni que l’arrossegava per un fosc túnel on al final l’esperaven somrients els pares.











En Pol mirà amb ulls tristos el pom de clavells blancs que duia a la mà. Encara no es podia creure que ell no tornaria. La seva veu perduraria sempre en la seva memòria. S’eixugà les llàgrimes amb la màniga i llençà les flors cap al riu, deixant que el corrent s’emportés el seu record ben lluny.







Al capdamunt del pont uns ulls maragdes vetllarien la seva ànima.