En Damià va baixar de l’autobús, encara estava una mica endormiscat, com era habitual als matins. Eren les 7:55, arribava tard a la classe de matemàtiques, s’havia d’afanyar. A pas ràpid travessava els passadissos gairebé buits. Es va sentir el timbre que anunciava l’inici de les classes. “Merda!”, va pensar. Va arrencar a córrer en direcció a l’aula, però de sobte la va veure. Era ella. Estava recolzada en una columna, duia els cabells pèl-rojos recollits en una trena que li penjava gràcilment sobre l’espatlla esquerra. Semblava distreta, van creuar una mirada, i ella li va dedicar un somriure. El cor li va fer un bot. Sense cap dubte era la noia més bonica que havia vist mai.



De tan abstret que anava va xocar contra una noia que caminava en direcció contrària.



-Mira per on vas!—va dir-li la noia en un to enfadat.



-Perdó... –va murmurar en Damià ajupint-se per recollir-li els llibres i els paperots que li havien caigut- ...No t’havia vist.



Va atansar-li els llibres però ella els hi va arrabassar sense dir paraula. En Damià va buscar amb la mirada la pèl-roja, però ja no hi havia ningú a la columna.



Se li havia tornat a escapar i, a més a més, havia arribat tard. El dia començava amb “bon peu”.



Durant tota la jornada la seva ment no es podia concentrar en res més que no fos aquells ulls verds. No es podia treure del cap aquella sensació de familiaritat que ella li inspirava. En Pol estava preocupat pel seu company, des del dia anterior actuava d’una manera estranya, semblava immers en els seus pensaments i, de tant en tant, mirava ansiós al seu voltant buscant alguna cosa o algú. Allò no era propi d’ell.



-Damià... Et trobes bé? Sembles distant —va preguntar-li en Pol de camí cap a casa.



-Sí, sí, no et preocupis, només és falta de son—va mentir-li en Damià forçant un somriure.



Es van acomiadar en arribar a la parada, com sempre.







Quan en Damià caminava cap a casa es va estranyar en veure el cotxe del seu oncle aparcat a la vorera, ja que normalment arribava quan era fosc. Quan va entrar una flaire de menjar acabat de cuinar el va embolcallar. L’oncle el va rebre amb un somriure que, malgrat els seus esforços, no li arribava a il·luminar els ulls. Encara es veia present la tristesa en les seves faccions.



Aquell sopar en família va ser agradable, potser va ser el primer des de feia molt.



Va pujar a la seva habitació a repassar una mica la lliçó d’aquell dia, però en un moment donat, tots els gossos del barri van començar a udolar, allò el va estranyar. Es va acostar a la finestra per veure qui o què era el causant d’aquell escàndol. Tot era fosc, només la tènue llum de la lluna minvant i la groguenca brillantor dels fanals feien visible la carretera. Tot semblava estar al seu lloc, només una figura desentonava en aquell paisatge. Estava dempeus davant de la casa seva, semblava que el vigilava. Se li va glaçar la sang i un neguit va començar a créixer dins seu. Espantat va retrocedir i es va ficar, sense ni tan sols canviar-se de roba, al llit. Intentava conciliar el son, però cada cop que aclucava les parpelles aquella figura sense rostre se li tornava a aparèixer.



Quan per fi els rajos de sol començaven a entrar a l’habitació. En Damià es va veure amb prou esma per mirar per la finestra. Per sort l’ombra ja no hi era. Havia estat una nit de bojos, segurament només havia estat un producte de la seva imaginació després d’unes nits de vigília.



Però no ho era.











En Damià va canviar. Sentia passes que el seguien a tot arreu i se sentia observat constantment. La paranoia el dominava. Els seus gestos abans tranquils ara s’havien tornat nerviosos i impulsius. Sota els seus ulls s’apreciava el cansament acumulat i la pell li havia empal·lidit lleument. El seu aspecte s’havia deteriorat.



Per tot arreu li semblava veure la imatge d’aquella noia misteriosa. Cada cop que intentava acostar-s’hi, sense saber com, aquesta s’esvaïa sense deixar rastre. Allò no feia més que augmentar el seu neguit.







Un dia en Damià li va confessar l’obsessió per aquella noia d’ulls verds al Pol, aquest el mirà estranyat, i li va respondre que mai havia vist cap noia semblant a la que el seu amic descrivia. Amb la inquietud i la intriga al cos va anar classe per classe a la recerca de la pèl-roja. Però no la trobava. Els seus ulls la cercaven amb desesperació. Què significava allò? S’estava tornant boig? Ja no sabia què creure...



Tot aquell garbuix d’emocions li produïa un mal de cap punyent, els seus pensaments es col·lapsaven, allò el superava. Marejat i amb la mirada tèrbola va caminar lentament cap als lavabos. Necessitava humitejar-se la cara i relaxar-se una mica, anava massa atabalat i no es veia amb cor de romandre més temps en una aula tancada.



En entrar al bany d’homes i va notar aquella pudor característica a què, de tants anys que havia passat en aquell edifici, ja gairebé s’hi havia acostumat. Es va recolzar sobre la pica de marbre i va aixecar el rostre cap al mirall. Va veure un noi d’ulls tristos i fatigats, amb un rostre macilent i amb els cabells despentinats, va deixar anar un llarg sospir i va obrir l’aixeta deixant córrer un rajolí d’aigua freda. Va deixar que les mans, col·locades en forma còncava, s’omplissin d’aigua. Es va mullar la cara. Notà com l’aigua completament gelada li regalimava pels pòmuls fins a la punta del nas. Va repetir la mateixa acció dues vegades i va sentir com totes les preocupacions s’escolaven per l’aigüera. Va aixecar lentament la cara per tornar a enfrontar-se amb el seu reflex. Però un esgarip se li escapà dels llavis, perquè just al costat, al reflex, mirant-lo fixament, hi era ella, no era la pèl-roja, sinó l’ombra.



Aquella figura tenebrosa que l’havia estat seguint durant tot aquell temps, a les nits omplint els seus somnis de terror i espiant-lo, durant el dia, des que s’aixecava el sol. Les passes anònimes que l’havien assetjat dia rere dia ara ja tenien propietari.



En Damià atònit i horroritzat no va poder evitar contemplar aquella criatura sorgida de les tenebres. Aquells ulls que l’havien portat a la demència se’l miraven fixament, eren foscos com la nit, gairebé tant com els seus cabells que, de llargs com n’eren, li queien a banda i banda de la cara de faccions marcades. El que més destacava eren els seus llavis molsuts de color pruna. No tenia pas un aspecte malèvol.



Però en Damià ja la coneixia i no l’enganyaria pas. Era ella. La mort.



El noi es va girar bruscament.



-Què vols de mi?!—va cridar. La seva veu ressonà pels lavabos completament buits, ella s’havia esvaït. Amb el pols accelerat va dirigir la mirada cap al mirall i espantat va veure com un tel de vapor l’havia cobert completament. Però allò no fou el que realment l’espantà, el que el deixà paralitzat foren les paraules escrites a la superfície per una mà invisible.







“Ja t’he trobat.”