En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a aquedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.



Havia tornat a tenir aquell somni. Ella se li havia tornat a aparèixer.





Hores més tard, a en Damià, li pesaven les parpelles i els minuts se li feien interminables, la veu de la professora de química s’anava tornant cada vegada més tènue. No va ser fins que en Pol el sacsejà bruscament i el tragué de la seva somnolència.



-Ei, dormilega que ja s’ha acabat la classe. Que has estat ocupat aquesta nit?—va dir amb un toc de picardia a la veu.



-Calla imbècil!—va cridar en Damià fent-se l’enfadat, però no va poder evitar que se li escapés un somriure dels llavis.



En Pol era l’únic que el coneixia de debò, havien estat amics inseparables des de l’inici.



Amb desgana es va penjar la motxilla a l’espatlla i va seguir el seu amic cap a fora de l’institut. Els sorolls típics de l’escola l’aclaparaven un cop més; les rialles, les converses i l’olor del tabac era el que predominava en l’ambient adolescent. I entre tot aquell caos va percebre una mirada fixa en ell. No va trigar a localitzar a qui pertanyien aquell parell d’ulls curiosos, eren d’un color maragda, semblaven quasi bé d’un altre món i l’atreien d’una manera especial. Pertanyien a una noia de cabells rojos que li queien amb gràcia sobre les espatlles. El seu rostre suau i dolç estava esquitxat de petites pigues, als llavis s’hi podia apreciar l’ombra d’un somriure. Semblava que en aquell món només existís ella.



-Damià! Què mires? Va, avança, que perdrem el bus—va dir en Pol engrapant-lo per un braç. El noi es va desencantar i va mirar amb confusió el seu company. Què li acabava de passar? Va tornar a dirigir la mirada cap al lloc on era la noia però havia desaparegut.



El trajecte amb autobús va ser curt. Escoltava a mitges el que li deia el Pol, no podia treure’s del cap aquella noia misteriosa que, curiosament, li resultava familiar, semblava que no era la primera vegada que la veia.

En arribar a la seva parada es van acomiadar.

Va entrar a casa enunciant la seva arribada, però ningú li va contestar, la casa era buida i completament a les fosques. Va pujar a les palpentes per les escales fins a la seva habitació on va encendre la bombeta que il·luminà la petita estança. Es va deixar caure sobre el llit i agafà, com de costum, la fotografia dels seus pares; els dos somreien cap a un Damià més jove, que era qui feia la foto. No va poder evitar recordar-ho tot...



Els solos de guitarra de la sorollosa cançó de “Highway to hell” omplien l’ambient del cotxe en contrast amb el silenci nocturn que dominava l’exterior. Era la cançó preferida d’en Damià en aquells temps, els seus pares, com que tornaven de bon humor de les vacances d’estiu, li havien permès escollir una emissora a la radio. A causa de la potent veu d'en Bon Scott s’havien de comunicar mig cridant.



En Damià mirava somiador per la finestra i contemplava el paisatge. Arribaren a un pont que sobrepassava les aigües fosques d’un gran riu.



-Damià! –va cridar el pare per fer-se sentir per sobre la música—la teva mare i jo estem pensant de pagar-te un curs a l’estranger, t’agradaria?!—els seus pares se’l miraren somrients esperant una resposta.



El noi no es podia creure l’oferiment que li feien, frisava per anar a aquell curs, però no va poder respondre ja que un crit de terror de la seva mare el tallà. El pare es girà bruscament, en Damià, confós, va mirar cap al parabrises, però els fars d’un camió l’encegaren un instant abans de l’impacte.



Tot va passar massa ràpid.

I sense saber com, estàvem caient. I de sobte, aigua.

“…and I'm going down, all the way I'm on the highway to hell…”

Encara sonaven els últims versos d’aquella melodia, que s’ofegava lentament a mesura que s’enfonsaven.



Un tel de foscor l’embolcallava i no el deixava respirar. Semblava que l’aigua l’arrossegava cap un lloc llunyà. No s’hi podia resistir, estava cansat, volia deixar-se portar i desaparèixer. I quasi ho va aconseguir, va notar la carícia d’una vella amiga que el convidava a oblidar-ho tot, però de sobte, una veu el desvetllà murmurant-li: “Avui no...”

Els seus ulls verds el guiaren a través de les tenebres. El seu somriure l’omplí de vida. I després va despertar.



S’incorporà sobtadament, el soroll de l’ambulància, la llum del focus i el sotragueig l’aclaparaven. Una mà ferma a la seva espatlla el va obligar a estirar-se de nou. Hi havia un home gran al seu costat que el mirava de manera afligida. Semblava que se’n compadia.



I en aquell moment ho va saber.

En Damià era viu. Però ells no.