Petit Damià,
Germanet, tal dia com aquest hauries fet quinze anys. Haguessis gaudit dels regals, hauries bufat les espelmes, demanant un desig que mai es farà realitat com tots els plans que tenies per fer, el teu rostre estaria ple de felicitat.
El regal que t’hauria donat encara segueix baix del llit, no tinc el valor suficient per a llençar-lo, tinc l’esperançade quèettrobéssem, detrobar-te. Encara,desprésde tres llargs mesos penso queestàsal meu costat iespera'n-meque m’obris la porta de l’habitació demanant-me consells oescridassant-mede coses que jo no havia fet, però per molt que et vulguiaquíseque no tornaràs.
En Toni, de tant en tant ve a casa i xerrem comféiemels tres, recordes?
Ets el centre de les nostres converses, però per dins cap dels dos està preparat per enfrontar la realitat.
Desdeldia que vam rescatar la Lia i ens va contar tot el que et va passar, no l’hem tornat a veure. M’agradaria pensar que s’ha mudat, que nosuportala ideaqueno estiguis. Ella t’estimava però pensava queseriacomplicat, nopodíemni imaginar el que ha passat.
Les persones del meu voltant m’intentenconvèncerde quènoestàs,peròjoseque si, que tu continues en mi,estàsen algun lloc i l’únicque hem de ferestrobar-te. Això no és més que un malson del qual he de despertar iquandespertiguetuestaràsal meu costat.
Del teu germà gran, Marc.
El Marc, deixa la carta sobre la taula juntament ambles altres milersde cartes dedicades al seu germà. Tanca la llum i s’estira a sobre el llit de la sola i fredahabitacióde l’hospitalpsiquiàtricde Barcelona. |
