En Damià és dona l’última aprovació davant el mirall i surt de casa. Havia d'anar a buscar a la seva parella per a fer el treball, la Lia, estava tan emocionat, a la fi tenia una excusa per anara busca-la a casa i passar tot un vespre amb ella.

Petrificat davant la porta de la Lia, amb un cúmul d’emocions. Encara estava temps d’inventar-se una excusa? Però contestant a les seves preguntes la Lia li envia unWhatsapppreguntant on era i ell sense estar segur truca al seu timbre. Les emocions li jugaven una mala passada i les cames li tremolaven.

-Ara baixo!- va ser la veu de la Lia que el va despertar del seu malson d’emocions i el va fer tornar a la meravellosa realitat.

-Hola!- diu la Lia sortint de casa amb un enorme somriure en el seu rostre.

-Ho..la..-va tartamudejar en Damià tot meravellat i nerviós per la presència de la Lia.- Que tal estàs?

-Bé, intentant esbrinar el lloc on hem de fer el treball, que per cert avui és l’ultimo dia per a entregar-lo.

-Tens raó! Per on comencem?

-He pensat que estaria bé passar el vespre al bosc que hi ha al costat del riu, seria un bon lloc per poder fer el treball.-opina la Lia.



***

-No veus que ens hem perdut?! Lia, se suposa que erets tu la que portava el mapa.- li recrimina en Damià.

La Lia el fa callar i li ordena que comenci a traure els apunts per al treball. En Damià trau els apunts, mentrestant la Lia va a buscar fulles per a ficar al quadern.



En Damià va acabar de fer la seva part del treball i es va quedar esperant a la Lia. En donar-se conte que no tornava va decidir anar-la a buscar. Com no recordava el camí que havia agafat la Lia va decidir cridar el seu nom.

-Sempre fen-te esperar...

-Que?- pregunta el noi confós.

-Res! Vine i ajuda'm.- la Lia li tira un tros de fusta a en Damià el qual li va a parar al mig de l’espatlla-

- Però que hi fas aquí baix?-diu en Damià pensant com la Lia havia acabat dins d’un forat.

-Res, passant el dia... Tu que creus! No m’ajudaràs a sortir o que penses fer?-diu la noia molt bruscament.

-No res, la situació em pareix bastant còmica.

La Lia riu falsament i li apropa el braç al seu company.

En Damià li agafa la mà, es queda un moment gaudint del contacte de la Lia, llavors l'estira cap a ell i fa que la Lias’entrompessesamb alguna cosa dins el forat i la força tira en Damià contra el terra. La Lia exclama de dolor i el seu company s’apropa a les vores del forat per saber quelia passat.

-Merda!- diu la Lia i deixa entreveure una gran ferida a la seva cama dreta.

-Que ha passat?-pregunta el noi preocupat.

-Hi ha com una pedra enterrada al forat i he xocat contra ella.

En aquell moment el rostre de la Lia empal·lideix de sobte i exigeix a en Damià que laajudea pujar immediatament.

-Tranquil·la, que et passa?-li pregunta el noi en veure l’expressió de terror de la seva companya.

-Hi..ha...un…-la Lia no podia ni acabar la frase.-Tu ajuda'm i prou!

-Lia! Tranquil·litzat i digues que et passa.

En Damià apropa el cap i la imatge que descobreix era pitjor que tots els seus malsons junts, una enorme roca amb unes estranyes figures tallades, cobertes d’una espècie de líquid escarlata, i amb prou feines es podia veure un cos mig mutilat al capdamunt la roca amb el cap amputat i absent. L’espant fa que en Damià comencesa respirar amb dificultat.

I en aquell moment la Lia intentantsortirdel forat,trepitjafort la roca per impulsar-se, però torna a caure dins amb un sorollmetàl·licvingut de l’exterior. La Lia cada cop més aterrada crida al seu amic. Però no sent cap resposta, desesperada el torna a cridar i com a resposta només sent la veu enfosquida d’en Damià demanant ajuda al seu germà.

-Marc...