Miquel portava ja les mans deslligades i agafà un tros de fusta de l’esquerra que li serviria per poder pegar-li una furgada a qualsevol que s’endinsara en aquella fosquíssima habitació. De sobte la porta començà a obrir-se i va veure que no hi havia ningú, a solament un llarg corredor en el qual hi havia una porta al fons.

Va córrer desesperat fins que obrí aquella porta, encara que li semblava que era molt fàcil aquella situació comparada amb les altres. Així va ser que en obrir la porta hi havia una gegantina habitació feta un laberint de corredors i corredors. Miquel es desconcertà, però així i tot va començar a caminar per l’únic camí que hi havia.

Quan va arribar a una plaça va veure que es trifurcava el camí. En cada un dels camins hi havia una noteta, en el primer camí deia:



Porta I: Caminant en ziga-zaga aniràs

Com una serp reptaràs

També de sargantana faràs

I finalment a Roma aniràs.



En la segona posava:



Porta II: Ací camines botant i amagant-te

Perseguiràs un camí interminable

Que com la porta de la serp

A Roma aniràs per desfici.



I Finalment en la tercera deia:

Porta III: El camí més recte que veuràs

Potser més fàcil que cap altre

Però tu veuràs

Que a Roma també aniràs.

Pel tercer camí, Miquel va decidir d’anar per ahí, encara que li semblava molt fàcil aquell camí però no volia perdre temps. Només començar va veure que era tot recte que no hi havia res més que després d’uns 20 metres hi havia una girada cap a l’esquerra, caminava molt lleugerament però en girar va veure com es va tancar un corredor ple de portes les quals no tenia cap idea d’on duien, ni quina havia d’agafar per poder eixir, solament s’apreciava que s’havia de posar un codi segurament indesxifrable per a ell.

Miquel estava desesperat, si es quedava allí l’enxamparien fàcilment però no podia anar enrere, devia de salvar la Patro. Va començar a pensar codis, segurament el codi era alguna cosa relacionada amb els segrestadors, molt important per a ells per a no oblidar-lo. Però... qui els havia segrestat? En les pistes sempre deixava una F com a signe. Qui s´ amagava darrere d´ aquella F? Va repassar nota per nota pensant en alguna pista per a poder descobrir qui era aquella persona, fins que va caure. “ Parlar mal del Generalíssim l´ hem escoltat” , Franco!



- Clar , deuria ser algú relacionat amb ell o algú del seu exèrcit que volia assassinar les persones que anaren contra ella, però ni la Patro ni jo hem dit mai en públic que som antifranquistes, i no sé com s´han adonat.- Pensà Miquel.

Ja sabia perquè l’havien segrestat, però no sabia el codi per a eixir d´ aquell laberint. Va començar a pensar dades que tingueren a veure amb Franco, el seu naixement, el dia del seu casament...cap era la dada correcta. Va tindre una idea, la dada de quan va començar a governar, la va posar corrent sense estar segur si era eixa, però als segons de posar-la va escoltar “Portes obertes”. Va sentir tanta alegria que per un moment es va oblidar d´ on estava. Quan es va adonar de la situació va eixir corrent sense mirar enrere, fins que va arribar al fi del laberint, i allí estava, la seua desitjada nòvia, la Patro.



Va ajudar- la, ja que estava lligada a una cadira, es van abraçar i després van a anar corrent buscant una eixida, fins que es van topar amb un guarda de seguretat a la porta principal. Estaven a punt de tocar la victòria, la llibertat, però tot s´ havia arruïnat per aquell home. De sobte es va girar lentament i ells dos no van tindre altra opció que amagar-se en un quartet que hi havia en el corredor.



Dins van veure que estava ple d´uniformes de militars, es van canviar de roba i van eixir dissimuladament i amb tranquil·litat d´ aquell quartet, fins arribar al lloc del guarda. Els va mirar, inspeccionar millor dit, però, aquell home no sabia res de qui eren, solament estava contractat pels segrestadors. Els va deixar eixir, van somriure i van anar corrent a la policia, els seus mal somnis havien acabat.