El segrest sense cap ni peus.

26..., 25..., 24..., 23... L´ home misteriós, s´estava emportant a la seua nòvia pujant per les escales, i ell no sabia si llançar-se a córrer per al menys intentar salvar-la o quedar-se quiet. I va decidir salvar el seu amor. Però en eixe moment es va adonar que hi estava damunt d’una mina, no sabia què podia fer.

En veure que al seu costat hi havia una torre de llibres en una prestatgeria antiga, tenebrosa, d’un color marró rogenc i pesadíssima, va començar a posar-los damunt de la bomba i anava llevant el peu a l’hora que posava llibres fins que aconseguí igualar el seu pes, va eixir corrent per l’escala pujant al pis de damunt i ahí va ser quan al fina d’un llarg corredor va veure una dona amb una corda al coll i un home que anava estirant , pareixia la Patro, era la Patro!.

La dona estava esbalaïda, però tenia la boca tapada amb un drap, per a que deixara de cridar. Va avançar un pas i l’home va estirar la corda un poc més. Aleshores, va retrocedir un pas i va veure com l’ home anava estirant molt a poc a poc, es va adonar que quant més avançava, més aire perdia la Patro. Cada segon la corda es tensava més i més, prompte moriria. El Miquel va decidir que abans de moure’ s havia de pensar un pla per a que no mataren la seua estimada .

No sabia què fer, estava frustrat. << I si... i si avisava la policia? No, ja li havien dit que si avisava la policia la matarien, a més no hi havia cap mitjà per a avisar prop d’ ell... i si buscava ajuda? No, la matarien igualment>> Observant pel corredor va veure un llum de grandària considerable, que podia deixar inconscient una persona. Era de cristall, havia d’intentar donar-li un cop amb això. Va agafar el llum ràpidament i el va llançar amb tota la seua força cap a l’ home. Aquest, en veure’s atacat va estirar tant la corda que va asfixiar del tot la dona.

Un cristall del llum va travessar el seu pòmul. Això va fer que començara a sagnar. L’home va eixir corrent, colpejant Miquel en el muscle i deixant una gota de sang en la seua camisa blanca. Miquel va eixir corrent darrere d’ell, la Patro estava morta i ara el que més importava era que havia d’agafar l’assassí. Va anar darrere del segrestador, però es va escapar, i va decidir que ja havia d’avisar la policia i que s’emportaren el cadàver de la Patro.

Quan es va acostar al cadàver es donà compte que no era ella, si no que era un altra dona major amb els cabells del mateix color dels de la Patro, de manera que si la miraves d' esquena, o des de molt lluny pareixia la Patro, però no hi era ella, d' això estava segur.

Tot i la situació, Miquel va respirar alleugerit, la seua dona podia estar viva. Va recordar el que li va dir una de les primeres notes, <<No has de cridar la policia , no has de cridar la policia >>- Es repetia Miquel al cap contínuament, encara que desitjava fer-ho.



Com que de moment no sabia on trobar la Patro va decidir anar-se'n d’allí el més prompte possible.

Quan va arribar a la seua casa, es dirigí a l’armari on guardava en una caixa totes les notetes. Va obrir-la i va veure com hi havia una nova nota escrita que deia:



A la teua dona no han assassinat,

en un lloc antic segrestada està.

Si a aquesta vols trobar aquest lloc

hauràs de trobar.

Assassinada no hi era,

doncs al lloc del maniquí

la següent pista trobaràs. El F.



Miquel es quedà desconcertat per que no sabia què fer, ja que pensava que ell sol no podria trobar la Patro, en canvi si avisava la policia anirien més ràpid, encara que “El F” segurament la mataria. Tot allò era un embolic i tot pareixia un conte de xiquets, semblava ser mentida. Al dia següent Miquel despertà amb fortes trompades en la seua porta de casa i va anar corrent a obrir.

Va mirar abans d’obrir. A l’altra banda de la porta l’esperava un home alt, guarnit amb un corbata roja i una americana negra intensíssima amb camisa blanca de fons. Deia ser el que s’encarregava de recollir mensualment els diners que pagava la gent per lloar la seua casa, ja que en aquell barri la gran majoria vivia en pisos llogats.

Quan va tancar la porta l’home de l’americana va agafar Miquel del coll i li posà un mocador a la boca que el deixà adormit. Va envoltar el cap de Miquel amb un sac i el va portar a un cotxe de cavalls, Miquel es trobava en un estat de seminconsciència, sí que sabia que es trobava lligat a una barra d’acer i recolzat vora una paret. Miquel s’adonà que es trobava on podia ser la seu del F, ja que hi havia una efa gegantina en la paret, de prompte s’escoltà un fort soroll i tot seguit un silenci esgarrifós.



Sincerament Miquel es posà a observar i solament veia una xicoteta esquerda a la paret de fusta que li podia ajudar a deslligar-se de la corda, s’alçà com pogué i va anar corrent a fregar les cordes en la fusta per trencar-les i poder alliberar-se.

A la paret d’enfront hi havia una porta amb nou panys, i de sobte començà a introduir-se una clau al pany i començà a donar voltes, “cloc” una.... “cloc” una altra... Miquel continuava fregant les cordes per a que en el moment que s’obriria la porta estar solt i poder salvar la vida. El pany continuava donant voltes, ja en portava quatre ... ara cinc ...