M’aixeco sobresaltat, impacient pels resultats i a la vegada penedint-me d’haver explicat el meu problema al Martí. Miro l’hora, són les sis de la matinada, i encara és de nit. No sé què és el que vull exactament, vull trobar una solució a tot, però si no passa això, em tancaran a un manicomi per sempre més. I no tinc cap deficiència mental, n’estic segur. Em torno a adormir.

Em desperto, aquest cop ja és de dia, són les onze. És curiós, però des que he arribat a l’hospital, també he sentit algunes de les veus. Molt dèbils, per la sensació que em donaven. Bé, prendré l’esmorzar i esperaré, no tinc cap més remei.

L’esmorzar dels hospitals té mala fama, de fet, tot el menjar que serveixen a l’habitació no és bo. De moment només he esmorzat i ja són dos quarts d’una. Estic tranquil pensant en el que em va fer venir aquí, fins que arriba el Martí. Té una cara no gaire bona, tot i que sembla més que res estranyada. Adéu, llibertat, és hora que em tanquin. ─Agafa’m ja, porta’m al lloc on estaré millor.- li dic al Martí, sabent que no estic boig. És contradictori que ho digui, però el que un veu per ell sol no és mai el que veuen els altres des d’una perspectiva diferent, de manera que les meves veus, tot i que sé que són reals, per a una altra persona signifiquen que sóc boig.

Aquests moments se m’estan fent eterns, fins que per fi el Martí s’asseu davant meu, disposat a dir-m’ho tot. Sento tot al meu voltant, cada soroll, l’infermer que corre pel passadís, l’aigua del got... tot. El Martí comença a parlar:–Haig de dir que el teu cas és completament anormal, mai ningú s’hi havia trobat, amb això. Pel que sembla, les teves ones cerebrals tenen una intensitat més alta de la normal, tens una amplitud dels teus impulsos neuronals superior a la normal. No és una millora dels sentits, sinó de la teva ment. ─Què vol dir tot això?- li dic. ─Vol dir que tens la suficient capacitat neuronal com per infiltrar-te o entrar dins la ment de la resta de la gent i sentir els seus pensaments. És el que s’anomena telepatia. ─Aquestes paraules em deixen paralitzat durant deu segons, no sé què dir. Em dic a mi mateix que tenia raó, que no estava boig. ─D’acord, i per què tinc això, jo?-li dic al Martí. ─No ho sabem, et farem una anàlisi de sang per veure si el teu ADN ha sigut alterat. ─ Tot i que no puc dir que no, responc que em sembla bé la idea, i també li pregunto si la gent poderosa m’agafarà per experimentar amb mi. Ell em respon que serà un secret, que ho sap molt poca gent de l’hospital, i que la gent que se n’adoni no s’ho creurà. Em diu que podem anar a donar un tomb després de fer-me l’examen de sang, i que segurament tindran els resultats cinc dies més tard. Accepto la proposta.

Un cop ja són les vuit de la nit, torno a l’hotel; li he dit que vull descansar. No s’ha oposat que no em quedi a l’hospital ja que només necessito anar on no hi hagi gaire gent fins que sàpiga com controlar-ho, em fa una mica de por, no sé com fer-ho, tot i que, després de tot, prefereixo que sigui telepatia a sentir fantasmes. Crec que soparé a l’habitació, he quedat amb el Martí per parlar amb ell demà. Però avui només vull reflexionar sobre què faré d’ara endavant.

Ja sóc al llit des de fa una estona, he demanat el sopar a l’habitació i ara ja són les onze de la nit; estic cansat i vull pensar.

Penso, penso en tot el que va passar, en el que sé, i en el futur. No tornaré a casa després del que va passar; no estic boig, i només em volien ajudar, els meus pares, però no eren capaços de confiar en mi. Aquesta habilitat que tinc haig d’utilitzar-la de forma correcta, no tothom pot tenir aquest do o maledicció, puc fer-ho servir per ajudar, no sé com fer-ho, però trobaré alguna manera. Pensant, m’adormo.

M’aixeco a les deu, he quedat a dos quarts d’onze amb el Martí a la recepció de l’hotel per anar a esmorzar. Baixo i esmorzem amb tranquil·litat, no hi ha gaire gent, i això m’ajuda a estar més concentrat. Ell em diu que ha trobat una manera de poder practicar per poder controlar-ho, la manera és fer-ho a consciència, de manera que quan no vulgui sentir res pugui fer-ho. També em diu que és important el fet de mantenir la calma si no va bé al principi, que la por no em domini. M’ofereix si vull practicar amb ell, tot i que marxa d’aquí a dues setmanes. És un bon amic, jo sempre m’havia recolzat amb la família, ja que les poques amistats que havia tingut no sempre acabaven bé. Però aquesta vegada ho veig diferent.

Han passat cinc dies des que em van comunicar el que tenia, avui em diran si la telepatia és deguda a alguna qualitat de la meva sang. Ja no tinc por d’anar al metge, el Martí em dóna la confiança. Abans de dir-me els resultats, m’aconsella que accepti fer el mínim d’anàlisis de sang possible, ja que és una alteració de l’ADN; pel que sembla és un gen nou desconegut. No en sap la causa, i jo tampoc. Cap familiar meu ha estat a un lloc radioactiu. ─Potser es tracta d’una adaptació.-Li dic. Ell em contesta que és possible, que la naturalesa té moltes qualitats desconegudes.

Avui és el dia de la marxa del Martí; quan ha tingut temps lliure ha estat per mi ajudant-me a controlar les veus. Ja fa dies que hem compartit dades i que ens permetran veure’ns. És un amic que conservaré per sempre, a l’igual que l’experiència. M’acomiado d’ell.

Ara que ha marxat el Martí em quedo sol a Barcelona, avui a la nit pensaré sobre el meu futur. Però abans, per comprovar si la pràctica funciona, faré un examen, aniré a plaça Catalunya disposat a no sentir res sense que jo vulgui.

Un cop sóc allà, em quedo a un racó, respiro i només sento la gent parlant. Vull comprovar si sóc capaç d’entrar als pensaments a consciència, em concentro, i penso en aquell nen d’allà, puc sentir com vol anar a pintar a la paradeta però no ho fa perquè sap que no el deixaran. Estic molt content d’haver-ho aconseguit i ara crec que és hora de marxar.

Avui passo l’última nit a l’hotel pensant on aniré, tinc dues opcions, o bé anar a casa meva, o bé marxar lluny, més lluny d’on sóc. M’adormo pensant.

M’aixeco a les deu per anar a buscar els tiquets del tren, esmorzaré alguna cosa a l’estació. Agafo el tiquet, dubtant si és la decisió correcta o no.

Ara mateix sóc al tren i penso en aquell dia, aquell dia tan horrorós per a mi. Va ser quan vaig explicar als meus pares això de les veus; el Tom ja ho sabia, i no havia dit res. Vaig explicar als meus pares que eren fantasmes, que necessitava ajuda, però no aquella ajuda que no volia, sinó que ells fossin capaços de calmar-me. La meva mare sempre s’ha preocupat per mi, i va pensar que el millor era buscar un psiquiatra, no volia lliurar-se de mi, ni el meu pare ni el meu germà, ho vaig veure als seus ulls; simplement no es veien capaços de donar-me les necessitats que volia. No van confiar en mi quan els deia que no estava boig. És normal, però em va fer molt de mal.

El tren està arribant al seu destí, estic nerviós, no sé si he escollit bé.

Camino cap a una direcció, sé quina és i la conec. Sóc davant d’una casa, i pico al timbre, sona, i sento la gent de dins que pregunta qui deu ser. Una dona obre la porta, és la meva mare. De sobte comença a plorar, i crida el meu germà i el meu pare mentre m’abraça intensament. La resta de la família ve ràpidament i alterada, i quan em veuen tenen la mateixa reacció que la meva mare. Jo també, ja que al cap i a la fi els estimo i ells m’estimen a mi.

Els poso al dia i, sense llegir el seu cap, veig que m’han trobat a faltar i que em necessiten només amb els ulls.

Tres anys més tard, visc al poble que ha decidit tot a la meva vida, que m’ha fet marxar, però que m’ha fet tornar. Els meus pares estan molt orgullosos de mi; estic estudiant medicina, tal i com el Martí, i en el meu temps lliure ajudaré a la policia dient qui està en perill mitjançant la telepatia. Utilitzo aquest do per fer feliços als altres i no com a interès propi.

L’altre dia mentre tornava a casa vaig ser capaç de sentir dos infants que demanaven ajuda, vaig comunicar-me amb ells per saber on eren; es trobaven sota una placa de fusta prop del bosc. La placa era molt dèbil, per tant hi van caure. Vaig dirigir-me al lloc per veure si era capaç de rescatar-los per mi mateix o si calia trucar la policia. No va caler, vaig portar-los al metge ja que tenien algunes ferides poc importants. Tot va sortir bé.

Definitivament puc dir que hi ha alts i baixos, i que tot i estant dins un pou, si ets amb les persones adequades, mai t’ofegaràs.