Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel -una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.
Però no és la meva imaginació el que més em preocupa, l’únic que vull és marxar del poble on m’he criat i que m’ha fet marxar. Així doncs, em dirigeixo a l’estació, els bitllets ja els havia comprat fa unes setmanes, quan la decisió era gairebé irreversible.
Un cop al tren, em disposo a col·locar la maleta i a acomodar-me. Barcelona és una mica lluny, i per no fer-me enrere intentaré dormir. Em resulta impossible descansar mentre veig com el paisatge rudimentari canvia per la gran ciutat. A la vegada penso en els problemes que m’ha portat el poble i en la decisió que va fer que volgués marxar definitivament. Principalment, però, marxo perquè sempre he sentit més veus de les que senten els altres. La raó, no la sé. Únicament sé que aquestes veus a vegades em resulten familiars, sempre he pensat que són fantasmes, tot i que no he vist mai ningú. Sempre he volgut desfer-me d’ells, però els meus pares i en Tom, el meu germà, eren la causa de no fer-ho. Però tot ha arribat massa lluny, amb els meus vint-i-un anys no puc estar així. Finalment m’adormo.
De cop i volta, em torno a aixecar, però no sóc al tren, sóc a una mena de cambra molt semblant a la dels psiquiàtrics, noto unes cadenes que em lliguen per tot arreu. Veig també a la meva família plorant. Sento pena i por, però m’altero sense voler-ho. I de sobte un home amb una xeringa que s’apropa a mi, me la vol clavar. Sense poder moure’m, ho fa. Noto com s’escampa pel meu cos, em provoca dolor i m’adormo.
Em torno a despertar, aquest cop al tren, penso i només ha sigut un somni. La gent diu que són una recreació dels sentiments i records del nostre subconscient, i entenc perfectament el perquè d’aquest somni. Estic cansat del tren, per sort només falten cinc minuts per arribar a l’estació. Les primeres setmanes em quedaré en un hotel fins que tingui els suficients diners per comprar-me un pis.
Ja he arribat a Barcelona, agafo les maletes i surto del tren disposat a començar de nou. Fa dos dies que em vaig canviar de telèfon per estar incomunicat.
El primer que faig quan arribo a l’hotel que m’ha semblat apropiat és demanar habitació: ─Per una sola persona, l’estança serà indefinida.─ Li dic al recepcionista. Em dirigeixo a l’habitació 362 de la tercera planta. És molt acollidora. Desfaig les maletes i surto de l’hotel per veure la ciutat; hi he anat poques vegades a Barcelona. El primer que faig és anar a plaça Catalunya, que és a prop de l’hotel. Hi ha molta gent, la qual cosa m’atabala. Començo a sentir les veus, totes diferents i parlant a la vegada, és molt atabalador. He de marxar d’allà, no vull que la gent em vegi. Vaig a marxa ràpida fins a un petit carreró gairebé buit. Un, dos, tres... Començo a comptar i van marxant.
Aquells dos homes d’allà em miren estranyats, segur que pensen que em persegueix algú. Crec que cap d’ells té una bona situació econòmica; la seva roba els hi va petita, fan cara de bruts. Però veig que de cop i volta, després d’estar una estona mirant-me, s’apropen a mi. No crec que vulguin dir-me res ni donar-me algun remei al meu mal de cap. Tot i això, creuant els dits i a marxa ràpida, vaig on hi ha la gent per perdre’ls de vista. Quan ja no els veig més, torno a l’hotel. He tingut prou emocions fortes per avui. Vull descansar, però abans vaig a una farmàcia a comprar medicaments pel mal de cap. Un cop els compro, torno al lloc on volia anar. A l’habitació, em poso a llegir, que és una afició que m’ha agradat des que era petit.
Quan es fan les vuit, vaig a la planta baixa de l’hotel per fer una volta. Sempre m’ha agradat fer-ho amb la meva família, però ara que ja no estic amb ells no tinc més remei que fer-ho sol. L’hotel està bastant bé tot i no ser molt car. Hi ha una barra, la qual està ocupada per força gent. A prop seu hi ha un parell de billars. I una zona amb taules i petits sofàs per descansar i prendre alguna cosa. Es fan dos quarts de nou. Aniré a sopar a un restaurant de l’hotel que havia vist en un cartell publicitari.
Mentre el busco, sento algú que em crida: ─Que busca alguna cosa aquest noi?─ em giro i veig un home sol, no parla amb ningú, és estrany. Jo li contesto dient si parlava amb algú, i ell em diu que si busco alguna cosa. ─Sí, buscava el restaurant de l’hotel, sap on és? ─li dic.─ Sí, però es troba a la segona planta, un cop allà, haurà de dirigir-se a la dreta, i tot seguit ja hi serà. ─Em va dir ell. Li dono les gràcies, i ell em pregunta el meu nom: Enric. Ell també es presenta, es diu Martí. Em diu que és metge i que està a Barcelona per una substitució del seu company, tot i que ell viu a Girona. M’acomiado, però abans de marxar em diu que demà farà una conferència sobre un tema interessant. Marxo i vaig al restaurant pensant si hi aniré o no.
Aquell home era simpàtic, penso pel seu anell, que deu ser casat. I per la cara deuria tenir uns quaranta-cinc anys. Després de sopar vaig a l’habitació, estic esgotat. Intento dormir, però després de tot el que he passat és difícil. Sort que feia temps el meu metge em va donar uns medicaments per dormir. Sempre me’ls prenc, però aquest cop no ho faré, vull dormir per mi mateix.
Penso en el dia de demà, però en un moment, penso en les veus. Les havia sentit altre cop a plaça Catalunya, però potser ja no passava més. Intento ser positiu amb mi mateix per no angoixar-me. Al cap d’una estona sento gent que torna de festa a la seva habitació; són bastant escandalosos. Alhora, també sento les veus, no en són gaires, però són allà. Tracto d’identificar el que diuen, però es barregen les unes amb les altres. En puc identificar una que diu que està cansada, que vol dormir durant molta estona i que ningú la molesti. Potser és un dels fantasmes que vol que l’ajudi a descansar per sempre. Espero que demà no senti res més.
