M’aixeco a les nou del matí, ja que a les deu comença el primer torn d’esmorzar. Durant la nit he decidit que aniré a la conferència, pot ser interessant. Esmorzo un cafè amb llet i un croissant. Després surto de l’hotel a les onze. La conferència és a la tarda, a les set en punt. O sigui que encara tinc temps.
Ara vaig a fer un tomb per veure algun restaurant per dinar. Les vegades que he vingut a Barcelona, els restaurants sempre m’han semblat únics, aquí, com si tinguessin una característica especial.
Finalment em decideixo per un restaurant molt acollidor: és d’un estil antic, la qual cosa fa que sembli car, però el menú no passa dels dotze euros. Les taules em recorden les de casa meva; bé, on vivia abans. Un cop he dinat, torno a l’hotel per preparar-me per la conferència, tot i que tinc temps. Són les tres i és a les set. Puc passar l’estona i no anar a un pas gaire ràpid.
Es fan les set. Baixo a la sala d’actes de l’hotel per quedar-m’hi i escoltar sobre què parla el Martí. La gent arriba de mica en mica, mentre que jo ja estic assegut. La veritat és que no pensava que hi vingués tanta gent... Un cop tothom està acomodat, comença la xerrada. El Martí es presenta, i també la seva especialitat dins la medicina: la neurologia. Al principi m’espanta una mica que sigui aquest tipus de metge per tot el que va passar a casa meva o el que podria haver passat i pel meu problema amb les veus. Però no té per què saber-ho, i no tinc cap problema al cap, ho sé, si no fos així, les veus serien sempre les mateixes, i no és el cas ,la qual cosa em fa dubtar que siguin fantasmes.
El Martí parla sobre el funcionament del cervell, com arriba la informació i com es transmet. També parla de les seves limitacions i d’alguns dels problemes més freqüents que pot tenir. Tot anava bé fins que, de cop i volta, en el moment menys oportú, començo a sentir les veus. La gran majoria, tot i que no puc distingir el que diuen, em transmeten cansament. Sabia que tornaria a passar, tot i que em mentís a mi mateix dient-me que tot podia anar bé. No tinc més remei que sortir a prendre una mica l’aire.
Un cop torno a entrar, la reunió ja acaba. Escolto el final i el Martí es dirigeix a mi a soles per preguntar-me com és que havia marxat. M’excuso dient que no em trobava bé, que em feia mal de cap. Em pregunta si és per alguna raó concreta, i jo, amb desconfiança, contesto que no ho sé, simplement li dic que em passa freqüentment. ─Potser és migranya. ─diu ell, quan jo sé que no és per això, sinó una barreja de sentiments, records, angoixa i, sobretot, veus. Em desitja que em millori i em dóna remeis per poder fer fora el mal de cap independentment dels medicaments. Li dono les gràcies.
Mentre marxo, sento pena, pena per ell, ja que em vol ajudar, però no puc permetre que ningú més sàpiga el meu problema després del que va passar. Potser si li tinc la suficient confiança seré capaç de fer-ho.
Al dia següent, em trobo el Martí a l’esmorzar i, com que ell també està sol, em diu si vull seure amb ell i ho faig. Parlem durant una estona i sortim a fer un tomb per visitar el canal Olímpic. Diu que també ha vingut amb tren, i que per tant, podem anar-hi amb metro. Un cop hem agafat els tiquets, començo a sentir angoixa perquè hi ha molta gent, i sempre m’ha produït aquesta sensació. Però penso que no té perquè passar res. Un cop pugem al nostre vagó, noto una sensació semblant a la de totes les vegades, començo a sentir gent. No puc distingir res, són com mil persones parlant a la vegada, paraules que no puc distingir. Cada vegada va a més i no puc sortir del tren. Veig que el Martí em diu alguna cosa, però no sóc capaç de sentir-lo ni de distingir el que diu. De cop i volta em trobo al terra, si no faig alguna cosa per parar això, m’esclatarà el cap. Aguanto fins a no poder més, la gent em mira preocupada, i jo tanco els ulls.
M’aixeco alterat, sóc a una habitació, sobre un llit. Pel blanc tan fred que hi ha a les parets intueixo que sóc en un hospital. Haig de fugir d’aquí, de seguida els doctors vindran i buscaran un “perquè” al que m’ha passat. Primer de tot em preguntaran; no puc dir que les veus que sento des que era petit m’han fet sentir que el cap m’explotava. Respiro i veig el Martí que entra a l’habitació. ─T’has desmaiat, portes aquí unes hores, encara no has dinat; si vols podem baixar a la cafeteria i parlem.- em diu el Martí. Ho sabia, vol parlar amb mi per preguntar-me si tinc alguna cosa que em produeixi el mal de cap i que hagi portat fins aquí.
Baixo amb ell, totalment en silenci, pensant si explicar o no el meu calvari. Pensant en les probabilitats que em porti a algun lloc per fer-me proves i dir-me definitivament que estic boig. Finalment, decideixo explicar-li. La resposta és la que pensava: em mira amb estranyesa, i em diu que ell s’encarregarà de fer-me unes proves cerebrals avui mateix. Li asseguro que no estic boig, i, per canviar de tema, em pregunta la raó per la qual vaig marxar. Decideixo no contestar, tot i que ho dic de bones maneres. És un fet que avui dia em fa molt de mal, i que no crec que marxi. Evito dir el dolor que em fa.
Tres hores més tard, quan són dos quarts de set, és hora de fer-me les proves. Li pregunto quan les tindrà, i diu que possiblement demà. També em diu que depèn del que indiquin, em farà també una anàlisi de sang.
Sóc a la cambra on s’està a punt de decidir si aniré al manicomi. Després de l’examen, el Martí decideix que em quedi a l’hospital per descansar, i, tot i que no em sembla bona idea ja que no podré marxar quan em vulguin tancar, m’hi quedo esperant els resultats, sabent que no seran pas bons.
