Varen passar quasi dos mesos i mig, i n'Elena a poc a poc s'anava enamorant d'en Damià.

En aquells dos mesos i mig, en Damià va descobrir que aquella noia que li pareixia familiar i que treballava amb ell, na Samara, era la mateixa noia de la qual s’havia enamorat feia tants anys.

Un dia a la tarda, varen quedar en un bar per celebrar l'aniversari de na Samara, juntament amb en Julen, el seu al·lot, n'Elena i en Damià. Van estar una estona parlant de feina i també d'altres coses. Quan varen tocar les dotze en punt, en Julen li va donar un regal a na Samara i després li va fer un petó. En Damià es va posar gelós ja que ell encara l’estimava molt; al mateix temps, ell va fer un altre petó a n'Elena. En Julen i na Samara es varen quedar mirant i en Julen es va posar a riure.

Com que na Samara no ho va poder suportar, se'n va anar al bany i en Damià la va perseguir.

- Què et passa? - li va preguntar en Damià.

- Res que sigui interessant per a tu.

- Per què em parles així? Fa un moment m’estaves parlant bé i ara, de sobte, em parles d'aquesta manera.

- Tu sabràs per què.

- Si ho sabés, no t'ho hauria preguntat.

- No em facis riure, així que deixa'm en pau i passa de mi.

- Però de què estàs parlant? Ah! Ja sé què et passa.

- M'estàs vacil·lant o què?

En Damià va agafar na Samara dels braços i la va espitjar contra la paret.

- Què estàs fent?

- No és això el que vols?

En Damià es va anar apropant molt a poc a poc als seus llavis.

- De què estàs parlant? T'has tornat boig?

- Sé que encara m'estimes i estàs enamorada de mi.

- Però, de què estàs parlant? Jo ja tinc al·lot i ja no estic enamorada de tu.

- Ah no? I què és el que ha passat fa un moment?

- T'estàs fent il·lusions, així que allunya’t i deixa’m anar.

En Damià no feia cas i, cada vegada, s'apropava més als seus llavis. Na Samara intentava anar-se'n, però no podia. Cada vegada estava més nerviosa.

- No ho neguis, jo encara t'estimo i tu a mi també m’estimes.

- Si no te n’haguessis anat fa deu anys... - Na Samara no va seguir i va callar.

- Continua la frase, què volies dir?

- Deixa'm anar!

- Així que estàs admetent que ets na Samara, la mateixa que m'estimava fa deu anys!

Na Samara no va contestar i va tornar a callar.

Quan na Samara li va voler contestar, de sobte, en Damià li va fer un petó. Ella es va quedar molt sorpresa durant uns segons.

Justament en aquell instant, en Julen i n'Elena varen anar a veure què els passava perquè feia molta estona que havien marxat i, aleshores, els varen trobar fent-se el petó. Na Samara va espitjar en Damià perquè va veure en Julen i la seva amiga.

- Què fas? T'has tornat boig o què? - li va dir na Samara alhora que li clavava una bufetada.

Llavors, en Julen molt cabrejat va clavar una altra bufetada a en Damià, va agafar na Samara d’un braç i van marxar.

- Què és això que acaba de passar? - va preguntar en Julen.

- Julen tranquil·litza’t i deixa'm explicar-t’ho perquè ho has malentès.

- Què és el que em vols explicar? No en tens prou amb el que has fet?

- Però, em pots deixar explicar, per favor?

- Va! Explica el que hagis d'explicar.

- En Damià em va confondre amb la seva al·lota perquè estava borratxo. Et juro que jo no he fet res de res.

- Ara estic de mal humor, serà millor que parlem un altre dia.

- Julen, per favor, confia en mi.

- Adéu, ja parlarem després.

- Adéu.

En Julen va pujar al seu cotxe i se'n va anar a casa seva sense dir res més, mentre que na Samara se'n va anar caminant cap a casa.

Mentre això passava, n’Elena s’havia quedat amb en Damià al bar.

- Què et passa? - li va preguntar n'Elena.

Aleshores, va començar a beure alcohol sense parar.

- Va, confia en mi i conta'm a veure si et puc ajudar.

- És una història molt llarga.

- Tranquil, conta'm.

- Bé, fa deu anys vaig estar sortint amb una noia a qui estimava molt.

- I què va passar?

-Van sorgir uns problemes entre nosaltres i jo me’n vaig haver d’anar a viure a Madrid amb els meus pares per qüestions de feina i allí vaig acabar els meus estudis. Però, el més important és que el dia que vàrem quedar per explicar-li que me n’havia d’ anar...

- Però, què?Digues! Què va passar…?

- Doncs, que aquell dia no va aparèixer i no hi vaig poder contactar més.

- I després, què vas fer?

-Vaig estar intentant contactar-hi per whatsapp i per facebook, però va canviar de número i va esborrar el seu compte de facebook. També vaig cridar a tots els seus amics, però deien que no en sabien res, d'ella.

- I qui era aquella noia?

- Na Samara.

- Què? - N'Elena va quedar molt sorpresa.

- Sí, pot ser un poc difícil de creure, però és la veritat.

- I quan vas descobrir que era ella?

- El meu primer dia de feina, em va parèixer molt familiar però, a poc a poc, vaig anar descobrint que era ella.

-Ara que ho dius, una vegada na Samara em va estar parlant d'un noi al qual havia estimat molt en el passat, però no sabia que eres tu.

Els dos varen restar en silenci, n'Elena va estar pensant una estona mentre intentava buscar una solució per poder ajudar-los.

- Va anem cap a casa que ja és molt tard.

- D'acord, anem-hi.

Dos minuts més tard, varen sortir del bar, en Damià va agafar un taxi i n'Elena es va dirigir a casa de na Samara; quan hi va arribar, les noies van cridar a en Julen i li van demanar que anés cap allà.