En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va a tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna.



La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui quan ja falta poc per clarejar.



Havien tocat ja les set menys quart, ja era hora d’aixecar-se per començar el seu primer dia de treball.



Quan va arribar a l’oficina va parlar amb el cap.

• -Bon dia, Damià -li va dir el cap.
  
  
  
  -Bon dia!
  
  
  
  -Bé, ja que és el teu primer dia de treball estaràs al departament comercial, no pateixis, hi haurà una noia que està al mateix departament que tu per ajudar-te.
  
  
  
  -D’acord, moltes gràcies.

El cap va acompanyar en Damià al departament comercial i, després d’uns minuts d’haver entrat al departament, justament, es van trobar amb una noia que li va parèixer molt familiar.

• -Aquesta és na Samara, que t’ajudarà en la teva feina.

En Damià es va quedar molt sorprès i, alhora, ella també.



Quan el cap se’n va anar, en Damià va anar directament cap a ella per preguntar-li:

• -Ets na Samara que fa setze anys vivia al barri de Gràcia de Barcelona?
  
  
  
  -Perdona, però crec que t’has equivocat de persona. Jo no sóc de Barcelona, sóc de Madrid.

En Damià no en va quedar convençut i quan va arribar a casa seva, immediatament, va agafar l’àlbum de fotos i va començar a mirar les fotos d’ell i d’una noia que va conèixer quan era petit i de la qual en va estar molt enamorat.



Feia setze anys, quan en Damià en tenia catorze, va conèixer una noia que es deia Samara. Es varen conèixer a l’institut, però anaven a cursos diferents, ja que na Samara tenia un any menys.



Na Samara es va mudar al barri de Gràcia on vivia en Damià i, a poc a poc, es varen anar enamorant i varen començar a sortir junts, estaven bojament enamorats l’un de l’altre. Varen passar dos anys i mig, i van començar a sorgir problemes com en qualsevol parella. Na Samara havia sentit rumors que en Damià li posava les banyes i ell també havia sentit el mateix, així van anar perdent la confiança entre ells.



Un mes després, en Damià i la seva família es varen mudar a Madrid per qüestions laborals, però també pels estudis d’en Damià ja que les seves notes anaven de mal en pitjor des que la cosa no anava bé amb na Samara.



Varen quedar el dia que se n’havia d’anar, al matí, perquè ell li volia explicar perquè havia de marxar tan precipitadament; però, sobretot, per explicar-li la veritat del que deien d'ell i per jurar-li que tot era mentida perquè l'estimava més que a ningú.



Havia arribat l'hora en què havien quedat, però ella no apareixia. Havia estat esperant quinze minuts i, després, se'n va haver d’anar perquè el vingueren a buscar els seus pares.



Na Samara havia arribat tard i com que no el va trobar esperant es va posar a plorar i va començar a pensar en moltes coses. Després de dues hores pensant, va arribar a la conclusió que tot el que li deien d’ell era veritat.



En Damià va estar tot el dia cridant-la però ella no contestava, li enviava missatges per Facebook, per Whatsapp però semblava que passava d’ell.



Al dia següent, quan la noia va arribar a l'institut, li varen dir que en Damià havia marxat a viure a Madrid i ella no s’ho podia creure. Plorava cada dia, no menjava i tampoc no dormia.



Després d'uns dies, va canviar de número de telèfon, va desactivar el seu compte de Facebook i va esborrar totes les fotos d’ell. I així van passar els anys, sense tenir cap contacte entre ells dos.



Al dia següent, en Damià va anar al treball i, a l’entrada, es va trobar na Samara i una altra noia.

• -Bon dia! Aquesta és la meva amiga Elena, que treballarà amb nosaltres a mitja jornada.
  
  
  
  -Encantat, Elena!
  
  
  
  -Igualment, Damià.
  
  
  
  -Perdona, com saps que em dic Damià?
  
  
  
  -Doncs perquè na Samara m’ha parlat molt de tu, i tenia moltes ganes de conèixer-te.
  
  
  
  -Ah, sí??
  
  
  
  -Sí, hahaha.

En Damià es va emocionar i es va posar a riure.

• -I tens al·lota? - li va preguntar n’Elena a en Damià.
  
  
  
  -Tu calla, quina vergonya. - Li va dir na Samara.
  
  
  
  -No, tranquil·la no passa res, hahaha. No tinc al·lota, i vosaltres?
  
  <div style="\&quot;text-align:" justify;\"="">-Jo no, però na Samara sí que en té, d’al·lot. - Li va contestar n’Elena.

En Damià es va quedar molt sorprès i, aleshores, n’Elena li va preguntar què li passava perquè s’havia quedat ben pàl·lid.