La Merceria



Capítol primer: L'inici d'En Monstre de Gila.



A la fi va arribar la Patro. Al cap de mitja hora, però. Al final havia arribat, la Patro va portar la Teresina al metge.

Va entrar a la tenda la Rosa, la muller d’en Vicens i parlant li va preguntar com havia aconseguit la merceria.

Li va dir:

-El meu pare era republicà, havia lluitat a la guerra i estava buscat per l’exèrcit de Francisco Franco; va anar a França a exiliar-se. Ell provenia d’una estirp de burgesos i posseíem fàbriques i terres i Francisco Franco ens va expropiar les terres i les fàbriques, així que la mare, jo i la meva germana ens es vam anar a França perquè pensàvem que el trobaríem allà però ens van ficar en un camp de refugiats. Com que la germana era un nadó, es va quedar amb la mare en un altre camp de refugiats diferent al meu, el tan conegut de Elna. Fins que un dia li vam dir al guarda que ens custodiava que aniríem a veure uns familiars que vivien a París, i així vam poder escapar d’allà.

Vam establir-nos en un poblet dels Pirineus a França ja que sabíem parlar francès gràcies als tiets de Paris. Fins que un dia ens vam assabentar que el meu pare va ser afusellat després que matés cinc alts càrrecs de l’exèrcit franquista a Barcelona. Així que allà no fèiem res. Vam anar a viure amb el tiet Jordi el qual posseïa aquesta merceria del Baix Camp però a la setmana d’establir-nos va morir. Ens deixà aquesta modesta merceria.

Va dir la Rosa:

-Per cert: on són la teva mare i la teva germana?

-La Patro (la germana) s’ha emportat la mare al metge, perquè tenia febre.

Ell va tancar la tenda i se’n va anar al bar on es va trobar a En Joan. Aquest era un aficionat de la lectura i tenia com a favorit un micro-relat perquè creia que l’important no és el gruix del llibre, sinó que el que compta són les paraules utilitzades per enviar un missatge. Aquest era part d’un llibre que l’havia fet un noi del poble: l’Adrià. El qual li va donar perquè el llegís i li donés la seva opinió. Va anar a casa per buscar-lo ja que vivia a la cantonada. Quan va tornar li va llegir el micro-relat que tant l’havia impactat.

-Diu així:

“EL PORTAL A UNA ALTRA PART

En un tranquil dia d’estiu vaig anar a la biblioteca del meu poble del Baix Camp. I em vaig començar a llegir la història del Quixot i em vaig endinsar de sobte a dins de la història que llegia i vaig començar a visualitzar aquell extravagant home del meu costat, que anava a lloms del seu cavall, amb una armadura i una llança. Aquell home anomenat Quixot. I jo em vaig transformar en un home anomenat Sancho Panxa, jo anava a lloms del meu ase. Estàvem en un poble de la Mancha. Immers en el meu protagonista vaig seguir el Quixot en totes les seves absurdes aventures. Quan vaig acabar de llegir aquell llibre vaig aparèixer de sobte a la biblioteca. I així vaig descobrir aquell secret que porten tots els llibres. Són un portal a mil i una aventures. I vaig guardar-me aquest secret fins al dia d’avui que te’l transmeto.

Fi.

Autor: Adrià B L.

Any:2016 “

-Amb quants anys el va escriure?

-Amb tan sols 15 anys... Fins a un altre dia, que m’he n’he d’anar a casa.

-Fins a un altre Joan. Ja ens veurem.

En Miquel va agafar el cotxe (un cotxe negre, dels antics, atrotinat...) per anar a veure com estava la Teresina. Va tardar vint minuts en arribar al metge i tot just l’acabaven de donar d’alta. Ja es trobava millor així que se’n marxar cap a casa.

Al dia següent a les vuit va obrir un altre cop la merceria com cada dia des que va heretar aquella botiga però es va adonar que ell era un home d’acció com el seu pare. Ho portava a la sang. Així que va deixar la merceria en mans de la Patro i de la Teresina i se’n va anar a viure aventures. Però abans va acomiadar-se de les persones del poble: d’En Jordi, del Vicens, d’En Joan, de la Rosa, de l’Adrià...

La primera aventura que va viure va ser anar-se’n a Amèrica a formar-se per ser un assassí i lluitar per una bona causa: eradicar el Franquisme i totes les dictadures del món.

Aquest entrenament va tardar cinc anys. I es va transformar en l’agent secret més reputat de tots els temps. El nom en clau era Monstre de Gila, perquè sembla inofensiu però és mortal, com l’animal del qual va prendre el nom... Va estar en tot el món aniquilant assassins, dictadors, terroristes i tota classe de persones despietades.

La primera missió va ser infiltrar-se per matar uns contrabandistes d’alcohol a Amèrica, els quals mataven i robaven a qualsevol persona que se’ls fiqués per davant. Va desmantellar tot el cartel contrabandista (el qual abastava dos estats i implicava més de cent persones). La majoria van morir, però els que no van oposar resistència van acabar a la presó.

Després el van destinar a Alemanya, on va matar dos-cents cinquanta SS gràcies a la seva determinació infiltrant-se entre les línies enemigues i matant amb qualsevol arma o amb les seves pròpies mans (mans que s’havien convertit en veritables armes de destrucció). Primer es va infiltrar entre uns matolls on hi havia un forat per on respirava l’edifici. Va matar un baix càrrec i el va suplantar. Així es va poder apropar als objectius i els va enverinar fàcilment. El més difícil va ser la fugida que va ser quan el van enxampar i va haver d’explotar l’edifici perquè sinó el matarien. Va robar un helicòpter per sortir d’aquell infern.

A la següent missió, el van fer rescatar un presoner de guerra republicà. I abans que l’afusellessin va entrar amb nou persones més. Un d’ells era francès i els altres vuit, americans. Van tirar una granada de fum a la porta i van entrar matant a tots els guàrdies. Un d’ells va ferir de gravetat el francès així que se’l va endur on estava l’helicòpter, i els americans van alliberar el presoner i quatre persones més.

Com que el van ferir a l’hora d’escapar-se amb l’helicòpter se’n va anar a casa seva, i va descobrir que la seva germana i la seva mare havien obert una altra merceria al poble del costat; i havien comprat una casa millor i més gran. Els va preguntar:

-Com és que heu comprat una casa i una altra tenda?

-El tiet tenia una caixa forta amb cinquanta milions de pessetes.

-Som rics?

-Sí. I tu també deus de tenir molts diners, no?

-Tinc tres centes mil pessetes. Com és que tenia tants diners l’oncle?

-Era part dels diners del pare. Li havia donat a l’oncle perquè sospitava que li traurien el nostre patrimoni. Ho explica tot en una carta.

Així que en Miquel, es va retirar de ser agent secret. Després de mil operacions encobertes, i desmantellar cartels de droga, alcohol, màfies, dictadures...

Es va retirar i va viure una temporada com a un esportista d’elit i com a empresari. Fins que un dia van trucar-li a la porta de casa seva. Era un home ferit de bala anava vestit amb una camisa oberta i arremangada en la qual es veia la samarreta blanca tacada de sang, uns texans blaus foscos i llargs. Tenia el cabell amb un tall militar, la barba ben afaitada, i els ulls blaus (herència dels seus avantpassats), era de mitjana estatura però se’l veia fort. Era aquell francès de la seva tercera missió. Ell li va curar la ferida i el francès li va explicar que algú volia matar l’antic grup, inclòs En Miquel.

Se’n van anar tots dos a buscar els antics membres de l’equip amb el seu helicòpter privat. Era el mateix de les operacions especials i van agafar artilleria per si un cas els trobaven. Van reunir l’antic grup, però faltava En Leonard. Un dels americans que se n’havia anat a la casa que tenia en la muntanya i no tenia telèfon (la casa era vella: de fusta, la qual esperava reformes. Tenia un gran pati a la part del davant amb un gronxador rovellat i un banc. La casa estava rodejada d’un bosc d’avets molt espès on corretejaven alguns animals. La casa tenia unes escales les quals donaven a un petit pati on estava la porta principal la qual era d’acer (l’única part nova de l’habitatge), el qual no era molt gran però contava amb dos pisos i una finestra per cada estança de la casa, contava amb un lavabo, una cuina, dues habitacions les quals es trobaven en el pis de dalt i una saleta). Així que es van apropar amb el Jeep Willis i es van trobar una gran taca de sang i la porta al terra. En aquell moment van treure les pistoles i van entrar de forma sigil·losa. En Leonard estava bé. Havia matat tres homes que havien anat a casa seva per matar-lo. Tots van anar-se’n a la casa de l’avi d’un d’ells, on van muntar la base d’operacions. Van començar a indagar per saber qui era el que volia matar-los i van esbrinar que eren tres màfies, a les quals ells havien intentat desmantellar i ara s’havien tornat en contra d’ells.

Van comprar tot el necessari gràcies a que en Miquel era ric: armes, municions, menjar, vehicles...,i es van posar en marxa. Van atacar de ple a tots els objectius amb tot el que tenien ja que es jugaven la vida i la de tots els seus familiars. No en va quedar ni un, ja que no s’esperaven que els ataquessin de front, i així va tornar cada un a casa seva.

En Miquel va poder dedicar-se a les seves fàbriques. Va recuperar les seves antigues fàbriques i possessions familiars...

Un dia va agafar i va decidir anar de safari per totes les selves del món i tots els deserts, per poder escriure un llibre de tots els viatges de la seva vida i conèixer els costums de las tribus indígenes. I això va fer.

El seu primer destí va ser a l’Amazones on va agafar una llanxa que el va portar amb el seu equip de dotze exploradors enmig de la selva. Allà van acampar per al dia següent endinsar-se en la selva on li havien dit que vivia la tribu descendent dels asteques. Van trigar mitja hora per caminar cent metres, per culpa de tot l’equipatge que portaven i també per l’espessa que era la vegetació. Varen estar dos dies per trobar la tribu amb els quals es van quedar una setmana. Estaven “tatuats” amb tatuatges tribals, anaven amb faldilles fetes de palmera. El cap de la tribu portava un collaret fet de dents de lleopard, un bastó de fusta tallat i amb dos incrustacions de robins en els ulls de la cara del mico (el qual era per on s’agafava), i també tenia una corona feta de plomes d’un ocell que només viu allà.

Al cap de la setmana se’n van anar per veure si trobaven alguna altra tribu però al cap de dues setmanes caminant només van trobar serps, granotes verinoses i mil tipus d’animals desconeguts per ells. Van decidir tornar on tenien la llanxa ja que no tenien quasi bé provisions així que van tornar sobre els seus passos però sense adonar-se’n estaven rodejats d’una tribu caníbal són els Six Six, els quals tenien el rostre pintat de negre. Tenien unes grans llanxes, i unes faldilles fetes de palmeres, alguns portaven grans màscares per tapa cues. El rostre i es veia ve qui era el cap perquè portava una llanxa amb un cap tallat a la punta. Gràcies que en Miquel era allà el qual va amb una clau d’art de judo va immobilitzar al cap i llavors els altres es van revoltar i llavors es van poder anar ja que els van deixar perquè creien que era un déu. Se’n van anar a casa quan van arribar a la llanxa per preparar una altra expedició.

El segon safari va ser remuntant el riu Nil des del Mediterrani i anant-lo remuntant i seguir per creuar Àfrica amb un Land Rover. Van portar tres Land Rovers amb un vaixell a la costa d’Àfrica i van anar remuntant el riu. En el transcurs del viatge van trobar-se amb lleons, elefants, girafes, cocodrils, gaseles, hienes, tota classe d’antílops i d`animals. També van trobar dos tribus les quals només portaven tapa cues, les cases estaven fetes de fems barrejats amb fang, i un sostre amb forma de con fet de fusta, d’ells van aprendre a fer foc amb pals gràcies a la fricció que generen al fregar-se entre ells, a caçar... Van estar dues setmanes i es van acomiadar dels Himas.

Després es van trobar als Zulus, tribu en què els homes són el cap de la família, mentre les dones són las mestresses de casa. Crien el bestiar i són agricultores, practiquen la poligàmia i quants més fills tenen més importants són en la tribu. Tenen la pell negre, porten turmelleres de pell una diadema de pell i el tapa cues també és de pell però són molt acollidors. Amb ells només es van quedar quatre dies.

Encara els quedava trobar-se amb els Tuaregs en el desert, els quals practiquen la religió Islàmica Sincrètica, amb creences animistes. Són els “homes blaus” del Sàhara. Són un poble nòmada que viu en grans unitats familiars i es desplacen pel desert amb camells. Tenen la seva pròpia escriptura: el tifnagh. Van vestits tots tapats amb uns turbants blau cel (d’aquí el seu sobrenom) només se’ls veuen els ulls. Van haver-se d’escapar amb el cotxe perquè temien que sinó els robarien.

La següent tribu va ser la dels Dinkas. La qual s’ubica als voltants del riu Nil. Aquests només creuen en el deu (Nhialac). Estan repartits en vint-i-un grups i cada una te un líder legítim (com a casa seva ho va ser el tiet Jordi). Són ramaders, agricultors i grans pescadors. La poligàmia està permesa, però solen casar-se només una vegada. Les dones solen vestir-se amb pells de cabra, es depilen el cabell i les celles. Els homes es tenyeixen el cabell de vermell, s’arranquen dents per estètica i es maquillen amb un fang blanc. Aquests els van ensenyar a pescar amb les mans i una sèrie de preses al riu; la seva religió, la forma de fer les cabanes (les feien amb una estructura de canyes del riu i les cobrien amb una mescla de fems de vaca i fang)... Ens van quedar molt sorpresos d’aquesta tribu, i dels aliments que menjaven.

La darrera i ultima tribu va ser la dels Turkanas. Són pastors nòmades, els seus costums permeten la poligàmia, encara que en molts casos no es practica, ja que per casar-se han d’aportar dot a l’altra família (30-50 vaques o camells, o 100-200 peces de bestiar menor). Tenen la pell negre, porten molts penjolls de diversos colors. En el cabell es fan rastes, porten roba fosca i arracades molt grans. Ells com els altres els van ensenyar tots els costums i la seva forma de pensar. Allà es va concloure el viatge quan van arribar a la platja on els esperava un vaixell.

Van estar tot un any per preparar la següent expedició. Aquesta va ser a la Índia.

Aquesta vegada el medi de transport era l’elefant ja que es mou per la selva millor que ells o un cotxe. Quan van arribar agafaren l’elefant i es van endinsar en la selva amb el guia local En Jamal. Era un noi baixet però mol àgil, amb el cabell negre i la pell fosca. Van trobar unes persones enmig de la selva que estaven fent un ritual i en Jamal va explicar-los que de petit li van explicar una història. I li van demanar que l’expliqués:

-És un sacrifici el qual consisteix en agafar una de les filles del rei i portar-la a una taula de pedra amb unes inscripcions i sacrificar-la per a que Rax (que era el seu deu de l’ infern) no els molestés fins d’aquí a quaranta anys.

-Això és veritat, Jamal?

-Sí

-Hauríem de salvar-la.

-Sí; però no podem fer res, només som quinze i ells deuen ser uns dos cents.

-Ja ho faig jo.

I així ho va fer. Va trepar a un arbre i va agafar un artefacte de la motxilla. Era una pistola que disparava una corda amb un arpó i servia per fer tirolines. Va disparar a un altre arbre que hi havia a cent metres de la taula; la corda va quedar just per sobre. Es va tirar i va agafar la princesa i la va lliurar de la mort. Ella era morena amb el cabell negre i uns ulls marrons com la mel. Portava posat un vestit indi i un penjoll el qual portava el robí més gran que en Miquel havia vist, ella es va enamorar en el moment just del rescat, va ser un amor a primera vista. I es van escapar amb l’elefant mentre els perseguien.

Quan va arribar a la civilització es van adonar que eren buscats per haver salvat la princesa i haver desafiat al Rei. Se’n van anar amb l’helicòpter a casa d’en Miquel. Van casar-se al cap de dos anys d’estar junts. Va ser una boda petita. Només van assistir la Teresina, la Patro, la Rosa, en Vicens, en Joan, i els companys de la seves missions. Van casar-se en la església del poble, i van celebrar-la en la mansió. Ella anava amb un vestit blanc i ell amb un esmoquin blanc. Les dames d’honor van ser la Rosa i la Patró. Anaven vestides amb vestits negres. I els nois també anaven amb esmoquin negre.

Quan va passar un temps i ella va encaixar en la cultura de Catalunya i va aprendre el català va escriure la seva auto biografia.