“No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.

Llenço una mirada enrere per comprovar l’absència de les meves petjades. Faig un esforç per ignorar la debilitat i el dolor en les meves cames. M’aixeco, camino, m’aturo sentint com la humitat de la llacuna que s’estén davant meu m’amara la pell. Em pregunto com he arribat fins aquí... “



Em desfaig en la salabror d’unes llàgrimes que juguen a córrer galtes avall. Els meus dits tremolosos endevinen a les palpentes els botons d’una brusa que encara porta el seu perfum. Aixeco els braços i sento com la roba m’acaricia al caure.



El magnetisme de l’aigua em dóna la mà i un cos nu s’endinsa en la llacuna estant. Em costa tant mirar-me... El blau dels seus ulls ara només es troba en els meus cops, el vermell d’una passió que s’apagava i es tornava sang, ferida.



Em capbusso i sento com la força de l’aigua trenca cadenes i m’allibera tot netejant la meva pell. Sota l’aigua, sento com el món sencer desapareix. Quan els pulmons em demanen a crits una mica d’oxigen, m’aixeco i agafo tot l’aire que puc. L’aire que em renova l’esperança i em recorda que estic viva.

L’hivern s’ha endut les fulles que vestien les branques d’aquest bosc. Un bosc que no desespera, que esguarda tranquil el pas dels dies a l’espera de la primavera. De sobte, sento un intens perfum de terra molla i aconsegueixo oblidar l’olor de la por.



Com un arbre nu, comprenc la importància de ser pacient i forta per combatre el gel.

Com un arbre nu, entenc que les branques tornaran a esclatar de vida amb la renaixença de les flors, que el fred que ara m’encongeix el cor un dia serà només amarg record.



Dins meu, petits engranatges reconstrueixen incansables, escenes, converses i imatges. Cada paraula, cada mirada se’m clava com el primer dia, reobrint la ferida que encara no es tanca.

Penso en tot el que he aguantat i no em reconec. No entenc per què he callat, no entenc per què m’he deixat intoxicar per la impotència que creixia i creixia a cada instant. M’acomiado de la Nora que va morir en aquella habitació, la Nora que es desfeia sota una tempesta, la Nora que aquesta matinada s’havia escapat i avançava entre la foscor a la cerca d’un far.



El reflex d’una noia es reverbera en l’aigua. Cicatrius i blaus que emmascaren la bellesa que pugna per ressorgir, una bellesa que s’ocultava sota una màscara d’infelicitat i que ara, reneix amb més força que mai.





Ja fa gairebé una hora que sóc aquí, la Gemma deu estar en camí. Després de la meva trucada desesperada, un filet de veu m’havia dit que em venia a buscar de seguida. Clavo la mirada en la carretera, víctima de constants miratges en forma de llums que s’atansen, anhelosa de la seva arribada com d’un oasi en el desert.

De tant en tant, giro el cap temorosa. El cor se m’encongeix amb cada cruixit d’un tronc i cada murmuri del vent matiner.



De sobte, els roncs d’un motor es presenten com un xiuxiueig llunyà. Em pregunto si la meva imaginació m’està jugant una mala passada de les seves. Els meus ulls s’esforcen per enfocar la borrosa imatge del Seat vermell de la meva amiga, que s’obre pas entre la calitja emboirada que enceta un nou dia.



M’alço i camino descalça sobre l’asfalt. Em poso la mà al ventre, creient endevinar els dolços batecs de la vida que duc dins.

Recordo la mirada de la petita Clara, la felicitat fresca i sincera d’una nena innocent que no sap de l’existència dels mals d’aquest món. I llavors, em sento encara més orgullosa de la decisió que estic prenent, marxaré tant lluny com calgui, allà on res ni ningú esborri el somriure del infant que duré al món.



A cada passa, retallo l’escassa distància que em separa de la llibertat. Deixo de ser titella per tornar a ser la dona que no es resigna. Dins meu duc la llavor del fruit del demà, com la que amb la vinguda de la primavera vestirà branques de joia i color, omplint de vida valls i boscos.



Caminant a l’alba, decideixo que avui acaba el meu hivern.