Agarro l’ampolla entre les meves mans tot i que la calor del te s'ha esfumat des de fa molt temps en l'aire gelat. Els meus músculs estan estrets fermament contra el fred. Si una manada de gossos salvatges aparegués en aquest moment, les probabilitats d'escalar un arbre abans que ataquessin no estan al meu favor. Hauria d’aixecar-me, moure’m, treballar la rigidesa de les meves extremitats. Però en canvi em sento, tan immòbil com la roca sota meu, mentre l'alba comença a il•luminar el bosc. No puc lluitar contra el sol. Només puc veure amb impotència com m'arrossega en un dia que he estat tement des de fa mesos.
Llenço una mirada enrere per comprovar l’absència de les meves petjades. Faig un esforç per ignorar la debilitat i el dolor en les meves cames. M’aixeco, camino, m’aturo sentint com la humitat de la llacuna que s’estén davant meu m’amara la pell. Em pregunto com he arribat fins aquí...
Soledat, incertesa i basarda.


- Desperta reina, ja estem arribant!

Mig endormiscada vaig sentir la seva veu, desvetllant-me sota els raigs de sol que travessaven els vidres d’un luxós cotxe. Quan vaig aconseguir obrir els ulls, em vaig trobar amb el seu somriure que contemplava orgullós la casa que acabava de comprar.

- Nora, què et sembla? Ja t’ho vaig dir que era perfecta...

Des d’un principi la idea de comprar una casa a la muntanya per anar-hi a passar hiverns i estius se’m presentava innecessària. Sabia que trobaria a faltar les xerrades a la fresca amb les veïnes del poble i les nits amb la colla, però en Roger preferia que estiguéssim sols.
No puc negar que en veure la immensa bellesa d’aquells paisatges vaig sentir com la il•lusió creixia dins meu. L’aire fresc pirinenc i la llum clara del matí em regalaven la seva energia i això em posava de bon humor.
Es tractava d’una antiga masia reformada amb gust, donant-li uns tocs de modernitat sense eclipsar el seu encant rural. Les tonalitats de la pedra i la fusta es confonien amb els colors torrats que evidenciaven l’evasió de la tardor. L’escena, d’aire bucòlic, em va recordar els serials que l’àvia solia veure cada migdia.
Vaig fer-li un petó i, entre maletes i rialles, va obrir la porta. No faltava ni un detall, la llum entrava pels grans finestrals il•luminant les habitacions luxoses i alhora, encantadores. La cuina era de somni, vaig imaginar l’aroma de tots els dolços que hi prepararia. Des del jardí es veien les dues cases veïnes i, una mica més allunyat, el petit poble.


Amb la intenció d’oblidar el cansament del viatge i regalar-me un moment íntim de pau, em vaig preparar un bany d’escuma. Un silenci quiet i tranquil es trencava només pel tímid cant dels ocells.
A baix, m’esperava en Roger amb dues tasses de cafè. “He pensat que quan enllesteixi un parell de coses a l’empresa i pugui treballar des de casa, podriem instal•lar-nos definitivament aquí. A tu no et caldria treballar, jo guanyo suficient. Podríem estar junts tot el dia i no et caldria pensar en res”.
Ell ho deia amb bona intenció, es preocupava per mi i només volia fer-me feliç. Jo no m’imaginava una vida lluny dels pares, les amigues i sense treballar. A mi m’agradava tenir les meves rutines, arribar cansada a la tarda i encara així, amb ganes d’estar amb ell, d’ajudar a fer la compra a la mare o quedar amb la Gemma. Treballant em sentia útil i necessària. No demanava luxes ni que em cuidessin com a una princesa.
Llavors ho vaig entendre. Ho havia planejat absolutament tot, era el lloc i el moment oportú per proposar-m’ho. Sabia que jo, captivada per la bellesa del paratge i el benestar que m’oferia, diria que sí. I no s’equivocava. Hagués estat més sensat confessar-li els meus dubtes, explicar-li que no volia deixar enrere la meva vida a la ciutat, però no ho vaig saber fer.
Una petita angoixa em va atrapar i de sobte, aquelles parets se’m van presentar com una presó improvisada, una gàbia bastida d’or en la que jo mateixa m’hi havia tancat. Totalment aliè als meus pensaments, l’alegria va esclatar en els seus ulls mentre proclamava que això s’havia de celebrar.

Amb l’excusa de recollir unes quantes herbes per fer-me una infusió vaig anar a prendre l’aire. Vaig deixar que els meus peus em portessin per senders sense rumb, endinsada en les meves reflexions.
En sentir xerrameca i crits enjogassats de quitxalla em vaig girar, descobrint una escena que va dibuixar-me un somriure entendrit. Els que semblaven els meus nous veïns, jugaven en família encomanant primavera al seu voltant.
La pilota va anar a parar als meus peus i, darrera seu, va venir cap a mi una nena. El blat en els seus cabells i un mar ben viu en els seus ulls ressaltaven sobre la seva pell blanqueta. Una veu dolça i entremaliada em va fer saber el seu nom. La petita Clara era la innocència d’infantesa i la felicitat sincera en persona.
La seva mirada transparent va topar amb la meva sense deixar-me indiferent, quelcom especial hi brillava.