- Roger, et venen de gust unes torrades?

El silenci colpejava les parets, estenent al seu pas una indiferència penetrant.
Ja feia dues setmanes de la nostra arribada i, durant aquests dies, l’angoixa que va néixer dins meu la tarda que em va fer la proposta no havia parat de créixer. Tot i que em mostrava distant, les seves ganes d’estar amb mi feien que em controlés fins i tot quan,de nit, el son m’atrapava.

- Que no em sents, Roger?

Era estrany. El primer cop vaig pensar que no m’havia sentit, però en repetir-li la pregunta i retrobar-me amb l’absència de les seves paraules, vaig entendre que alguna cosa no anava bé. Estava tant acostumada a tenir-lo a la vora de manera constant que, per un moment, anhelava la seva companyia.
Desconcertada, em vaig encaminar a la sala on amb un llibre entre les mans, restava assegut en una butaca d’aire senyorial. Em vaig plantar davant seu, intentant cridar la seva atenció. Un cop més, la seva mirada es difonia tot cercant camins paral•lels a la meva.

Una veu robusta i imponent esclatava seriosa, per fi dient:

- No vull res, Nora. Ves-te’n.

De sobte, un abisme inesperat ens separava. Un buit fosc en el que s’ocultava qui sap què. Vaig sentir la necessitat imperial de descobrir-ho, d’entendre el canvi radical en la seva actitud.

- Què et passa? Que no estem bé?
- Digues-m’ho tu això... Pensava que sí, però...
- Però què Roger? No entenc res!

I ara sí, uns ulls que fins aleshores creia conèixer, es topaven amb els meus. Un instant que es prolongava, que es feia aparentment etern mentre cercàvem les paraules a pronunciar.
Tot deixant anar un sospir carregat d’emocions contingudes, va tancar el llibre. Va fer un intent en va d’acomodar-se, però la inquietud delatava el seu nerviosisme.

Com en un vespre calorós d’Agost, un cel amenaçador alertava de la tempesta imminent. Una tempesta que no va trigar a esclatar, que va escampar un diluvi de retrets emportant-se el que quedava de la nostra calma.

En Roger m’havia agafat el mòbil i havia llegit les meves converses amb la Gemma. Paraules que pugnaven per alliberar les meves preocupacions, per trobar refugi en els consells sincers i desinteressats d’una amistat.
Paraules que explicaven els desitjos cohibits d’un amor emmascarat, els dubtes davant un futur incert, l’enyorança de tot allò del que ell m’apartava...

Havíem estat com dos adolescents jugant a anar de la mà, compartint un racó de paradís que, de mica en mica, ens havíem anat construint a mida. Havíem estat dos enamorats temptant al destí. Recordava rialles de nens, somriures que aturaven llàgrimes, petjades en platges infinites, mirades de comprensió,nits de passió i converses senzilles a l’ombra d’una figuera. Una felicitat que intentava cobrir tota la resta.
La innocència m’havia encegat, no era més que una ignorant davant una pila d’indicis que no vaig saber interpretar.

Sempre volia que estiguéssim sols, bromejava dient que era tota seva, es mosquejava si parlava amb un amic, em criticava la meva manera de vestir... M’havia portat a una casa de muntanya per aïllar-me de tot allò que li feia nosa, per tenir-me les vint-i-quatre hores del dia, havia agafat el meu mòbil per llegir converses íntimes... i encara així, era ell qui s’enfadava.
Em retreia no haver-li confessat els meus dubtes, haver-lo enganyat, ocultant l’angoixa rere un somriure forçat.

Em va semblar que tenia dret a saber què em turmentava i, per primera vegada en molt temps, vaig obrir-li els meus sentiments més purs i sincers. Vaig explicar-li què pensava de la seva actitud controladora, mentre observava com la ràbia creixia i creixia dins seu.

Fúria, cops, crits. Silenci...

El món sencer es va ensorrar caient-me a sobre. Em va costar recuperar l’alè, la respiració accelerada acompanyava el ritme del meu cor. El cos em pesava, les parets es feien petites i el terra girava al meu voltant. Un dolor em travessava l’ànima i no em permetia aixecar el cap. Les imatges borroses d’una mà que s’aixecava, que s’atansava, que em feia mal.

El record intocable d’uns ulls hostils que vessaven l’odi corrosiu que cremava cada centímetre de la meva pell. Els crits d’una noia espantada que sentia com l’amor li ho arravatava tot i com, una part d’ella, moria en aquella habitació.