En Carson es va despertar quan els primers rajos de sol van entrar per la petita finestra que hi havia a la part més alta de la paret. Va obrir els ulls per comprovar si realment era a la presó o només havia estat un somni. Però tenia tot el cos entumit degut al matalàs incòmode i la porta que tancava la sala era de ferro amb una petita finestra on es va acostar per mirar. El passadís era estret i fosc i només es podia veure la porta exactament igual que hi havia al davant.
Es va tornar a estirar al llit però no va aconseguir adormir-se. Hi havia massa claror a l’habitació. No sabia quanta estona havia passat quan va sentir com unes claus giraven dins el pany de la porta, a continuació va entrar dins l’estança el professor i dos policies que el van fer aixecar del llit i el van emmanillar. En Carson va pensar que el tornarien a portar a la mateixa sala on l’havien fet asseure en aquella cadira extravagant i li havien fet aquelles preguntes tan ridícules.
Però no ho va encertar. Aquesta vegada el van portar en una sala totalment diferent. El professor va posar el dit en una placa que hi havia al costat de la porta i aquesta es va obrir. Dins la sala només hi havia dues cadires i una taula. Davant d’ella hi havia un trípode amb una càmera de vídeo engegada. Les parets estaven pintades d’un groc pàl·lid i en una d’elles hi havia un gran vidre fosc que no es podia veure el que amagava però va suposar que des del darrera si que el podien veure a ell. El professor va fer seure el noi a la cadira, li va dir que no es mogués d’allà i va marxar. Quan el professor va haver tancat la porta en Carson es va començar a neguitejar. Se sentia intimidat per aquella llumeta vermella de la càmera que no deixava de pampalluguejar, fet que volia dir que l’estaven gravant.
Al cap d’uns minuts que se li van fer eterns la porta es va obrir amb un esbufec i va entrar un home alt amb els cabells blancs pentinats cap enrere que portava una carpeta a les mans. L’home es va asseure a la cadira buida davant del Carson i li va estendre la carpeta.
Les mans del Carson estaven suades i maldestrament va agafar la carpeta. Abans que la pogués obrir el
detectiu li va preguntar:
- Què vas fer el matí de l’assassinat?
Es va rascar el nas i va pampalluguejar dues vegades i llavors va contestar:
- Vaig fer el mateix que qualsevol altre dia. Ah si! També vaig preparar el material necessari per la marxa del senyor a caçar.
Òbviament el
detectiu no es va donar per satisfet i va seguir amb les preguntes. De cop i volta, va irrompre a la sala l’inspector que portava el cas: John Travis, el marit de la Sarah. Era el cunyat de l’Annabelle, que malgrat el parentiu que els unia va insistir en encarregar-se del cas. Va demanar al detectiu que els deixés sols, i ell no va tenir cap opció més que obeir. Quan el detectiu va estar fora de la vista, John va apagar la càmera de vídeo i es va atansar a en Robert.
“Ja sé la veritat, Robert” Aquestes van ser les primeres paraules d’en Travis. Es notava certa ràbia en la mirada, fixada als ulls de l’acusat. Sense donar temps a en John perquè respongués va prosseguir:
- Des del moment que et vaig conèixer vaig notar en tu alguna cosa que no m’agradava. Tot i així, mai no vaig tenir cap prova. Fins ara.
T’he seguit el rastre aquests dies, i veig que tens ven enganyada a la meva dona també. Bé, en aquest aspecte no tinc dret a jutjar-te. Qui l’enganyava també era jo, tu ho saps prou.
En aquell moment es va crear un silenci molt incòmode. Ni l’inspector volia afegir res, ni en Carson sabia què dir. Aquells pocs segons van semblar hores, fins que a en Travis li va decidir continuar parlant.
- Tots dos sabem de què va la cosa, però com que veig que no opines, continuaré jo. Tu, des que vas començar a treballar a la casa dels Shepard, que estàs enamorat de la senyoreta Annabelle, que al cel sigui. Tot anava bé fins que, fa uns cinc anys, vas preguntar-li si l’amor era correspost. Malauradament no ho era, però tampoc et vas donar per vençut. Per cert, sé això perquè la meva dona m’ho va explicar. En aquells temps les dues germanes eren inseparables.
Des de llavors vas intentar enamorar-la de totes les maneres possibles, però ara això no interessa. L’important és el que ve ara: el teu pla va començar ara fa dues setmanes, quan vas entrar per error a l’habitació de la senyoreta mentre estàvem copulant, per dir-ho d’una manera fina. M’equivoco?
La cara d’en Robert, ja no era de por, sinó de ràbia, i va adoptar un posat completament diferent.
- No li ho negaré aquí. Però ja ho veurem davant els tribunals, si aconsegueix fer-m‘hi arribar. Tinc dret a un advocat. I és més, el vull. No diré cap més paraula si no és en presència seva.
