No sabia què fer ni com reaccionar davant les preguntes. Quina relació hi havia entre l’Abraham Lincoln o els set reis de Roma i la tragèdia de la nit anterior? Per tercera vegada va preguntar a l’home, que es trobava just davant seu de què se l’acusava, però el professor l’ignorava i insistia que havia de
respondre les preguntes sincerament.

L’acusat Robert Carson era el majordom de la senyora Shepard, un home de vint-i-cinc anys, romanès, que vivia a Anglaterra des que la seva família hi havia emigrat als anys seixanta buscant de noves oportunitats. Just acabar de fer els setze anys ja s’havia posat al servei família de la Shepard, i els senyors de la casa el consideraven com el fill que mai no havien tingut.

El noi, en lloc de fer cas al professor, es va submergir en els seus pensaments. Aquest matí, com qualsevol altre, s’havia llevat a les set i una hora més tard ja havia esmorzat i fet els preparatius per la marxa immediata del senyor a la casa de la muntanya, on passaria la setmana caçant amb el seu gendre.

Tot anava sobre rodes, quan, de sobte, va sentir un crit que provenia del bany principal. Va anar-hi tan ràpidament com les cames li ho van permetre i a l’arribar-hi el cor va fer-li un bot. El cos de la senyoreta, o més ben dit la senyora Annabelle, la filla gran del matrimoni, romania inert dins la banyera. No sabia com reaccionar. No podia apartar la vista del cos de la noia ni del seu pare, que estava blanc com el paper i intentava inútilment fer-la tornar a la vida. No va ser fins al cap de mitja hora que la policia va arribar i es va endur el cos de la noia i també el noi emmanillat.

De fons el majordom sentia la veu del professor que el cridava: Qui va ser Abraham Lincoln?

Però el noi no podia pensar amb claredat, només li venia al cap la imatge del cos blanc de la noia amb els llavis morats i el senyor al seu costat que es negava a acceptar que la seva filla gran hagués mort. Qui podia haver fet una cosa com aquella? Anabelle només tenia una quarantena d’anys i era simpàtica i agradable amb tothom.

El professor es va recolzar als braços de la cadira. Va mirar al noi fixament, la tenia tan a prop que sentia la seva respiració agitada però alhora ofegada i sense apartar la mirada dels ulls brillants del noi, li digué secament:

- Si us plau, necessito que em responguis les preguntes el millor que sàpigues. Jo només compleixo ordres.

El majordom va fer un esforç i va contestar:
- Lincoln va ser el president dels Estats Units i qui va abolir l’esclavitud, no?

No n’estava segur, però va continuar decididament.

- Amèrica va ser descoberta per Colom, tot i que els indis ja hi vivien.
- El primer que em ve al cap quan veig un bon cul, és la meva exnòvia, ja que és l’únic que em permeto recordar d’ella.
- Nou per nou fan vuitanta-u.
- Evidentment,prefereixo un cucurutxo. Deu mil vegades.
- No tinc ni idea de qui són els set reis de Roma. Jo els únics que conec són els d’Orient. Però suposo que el que vol que li contesti és que són set, professor.
- És millor un castell de focs, que no se’n veu cada dia. En canvi, les pel·lícules còmiques les pots trobar a la xarxa amb un sol clic.
- M’agradaria poder plantar-li cara al gos, però malauradament sempre m’han fet por. Per tant, fugiria corrents.

El professor es va quedar en silenci uns segons no sabia si perquè no s’esperava que el jove hagués contestat les preguntes tan ràpidament i d’una sola tirada o si era perquè li agradava deixar uns segons abans de fer la pregunta que realment importa. Però just en l’instant en què el professor obria la boca per pronunciar la pregunta decisiva: “Has matat a la senyoreta Annabelle?” el llum es va apagar. La sala es va quedar a les fosques. El professor estranyat va mirar al seu voltant però a través del vidre de la porta tampoc es veia llum al passadís. Havia marxat el llum. El polígraf s’havia apagat. S’hauria de tornar a calibrar, i això els portaria més temps del previst.

Tal com el llum havia marxat va tornar. El fluorescents van pampalluguejar dos copsi la sala es va tornar a il·luminar però a la sala només hi quedaven ell i el pip continu de la màquina que s’havia tornat a engegar. El majordom s’havia donat a la fuga.