Dues patrulles de policia el van buscar per tota la ciutat, però ni rastre. Semblava que Robert Carson s’hagués esfumat. Encara hi havia totes les seves pertinences a casa dels Shepard, com si hagués de tornar en qualsevol moment.

Es va interrogar la famíia del noi, però no sabien res des del vespre anterior, quan ell els havia trucat com feia cada dia. La seva mare estava especialment nerviosa, ja que encara no havia assumit tots els esdeveniments que havien tingut lloc durant les últimes vint-i-quatre hores. No es podia creure que el seu fill fos el sospitós principal d’un assassinat.

Mentrestant, Robert Carson estava fent un cafè en un bar fosc i lúgubre del carrer menys transitat de la ciutat. Havia quedat amb l’única persona que sabia que podia confiar: la germana de la senyoreta Annabelle, la Sarah. Havien tingut molt bona relació des que es van conèixer, ja que els dos tenien edats semblants.
Just en el moment en què ell va demanar el cafè, la Sarah va entrar. Duia posades unes ulleres de sol, i una bossa de mà amb roba que havia agafat del seu marit per al majordom.
Quan va ser al costat d’en Robert el va abraçar i tots dos es van dirigir a la taula del fons, que estava buida.
Hi va haver un silenci incòmode, però quan ell va preguntar com estava tot, ella va començar a explicar-li tot. Es notava que estava nerviosa i que no sabia com portar la situació.

Ell, en un moment sobtat, la va fer callar i li va preguntar:
• Creus que jo sóc l’assa… el culpable?
La noia es va treure les ulleres de sol que encara duia, el va mirar fixament i li va respondre:
• No. Sé que no series capaç de fer-li mal a la meva germana. T’ajudaré en el que necessitis.
Ell encara va insistir-hi més, necessitava saber si li deia la veritat:
• Però el teu marit està convençut que he sigut jo. De fet, crec que va ser ell que va ordenar que em detinguessin.
• Tranquil, encara no ho he comunicat a la meva família perquè no sabia com fer-ho, però ell i jo ens separem. M’està enganyant amb una altra.
• Com? Quant fa que ho saps?
• Des de fa unes setmanes. Portava mesos arribant tard a casa i...
Quan van sortir, els fanals ja s’havien encès i les poques botigues que hi havia al carrer ja havien abaixat les persianes. La Sarah i el Robert tenien molt clar una cosa: havien de ser ells els qui havien de trobar l’assassí perquè la policia no ho faria. Ells no eren detectius i no tenien cap idea per on s’havia de començar. Havien repassat una vegada i una altra la situació: La mort de senyora Annabelle dins la banyera del bany principal poc després de les vuit. Van decidir que començarien a buscar per algú proper a la família, algú que conegués la casa prou bé per poder-se amagar o pogués entrar-hi sense que ningú se n’adonés.
El primer que els hi va venir al cap va ser en Matthew. Havia festejat amb l’Annabelle una llarga temporada. Era un noi alt i ben plantat, portava els cabells pentinats sempre enrere però la seva mirada era freda, distant i calculadora. El Robert havia assegurat que l’havia enxampat diverses vegades xafardejant les habitacions de la casa però sempre li havia donat una bona excusa per fer-ho.

L’endemà al matí la Sarah enfilava l’avinguda. Havien decidit que ella aniria a casa del Matthew mentre el Robert, que havia passat la nit al pis de la Sarah, intentava accedir des de l’ordinador als arxius de la policia.
Després de trucar tres vegades darrera la porta es van sentir uns passos feixucs i es va deixar entreveure per l’escletxa de la porta una dona grassoneta que tenia la mateixa fesomia que en Matthew. Estava clar que era la seva mare. La dona va convidar a la Sarah a prendre un te després de lamentar-se per la mort inesperada de la germana. La Sarah va entrar a la casa era petita i desordenada, la dona la va fer seure en una de les butaques que hi havia al menjador i mentre posava l’aigua al foc li va dir des de la cuina que el seu fill havia anat a treballar a l’estranger. Feia uns tres mesos que havia trobat feina i havia marxat.
La mare del Matthew es va passar tot el matí parlant d’ell i la nova feina que havia trobat als Estats Units però la Sarah no l’escoltava i només pensava en que el Robert hagués trobat alguna pista important. Així que la Sarah va aconseguir marxar, va anar directe al seu pis. Desitjava que en Robert hagués aconseguit qualsevol pista, per petita que fos, per poder començar a buscar. Però dues illes de cases abans d’arribar, va veure dos cotxes de policia aparcats davant la porta del seu bloc de pisos i ja es va esperar el pitjor. Va afanyar-se encara més i quan estava gairebé a l’altura de la porta de casa va veure com un policia obria la porta i en sortien dos més amb el Robert emmanillat. També seria còmplice ella, ara?