Aquella nit no vaig poder dormir, aquella imatge que havia pogut presenciar davant meu se'm repetia una vegada i una altra, com si fos un mal son. Em vaig desvetllar del tot en sentir que començava a clarejar per la finestra principal de l’habitació on residia. Vaig decidir que aquella propera nit tornaria en aquell local, no sabia ben bé perquè, però hi tornaria a passar l'última nit a París que em quedava abans de tornar a la rutina de cada setmana.


En efecte quan vaig acabar de sopar, vaig prendre el mateix camí que la nit anterior, passant pels mateixos carrers, per davant dels mateixos aparadors il·luminats per aquelles llums que quedaven totes les llargues nits enceses donant vida a aquelles jornades nocturnes a la capital francesa.


En arribar al local vaig poder presenciar l’ambient que m’havia captivat la nit anterior. Definitivament aquell club tenia un encant especial. Alhora d’entrar-hi el cor se’m va encongir i una suor freda em va recórrer l’espinada. No sabia ben bé perquè havia tornat, no sabia si la tornaria a veure, no sabia si ella em voldria tornar a parlar, concloent avançava seguint els meus sentiments, sense pensar en el que podia passar-me en aquella nit tan peculiar.


Un cambrer se m’acostà i em serví una copa del millor xampany que mai hagués pogut tastar, potser perquè, sincerament, no havia begut gaires copes de xampany al llarg de la meva vida.


Van anar transcorrent les hores i jo seguia al meu món, xerrant amb persones solitàries que potser com jo, ignoraven el motiu d'estar en aquell local. Em disposava a oferir-li una altra copa al senyor en què estàvem conversant de negocis tranquil·lament, quan de sobte ho vaig tenir clar. Tots els meus sentiments es van aclarir en veure aquell rostre de porcellana uns metres més enllà.

Vaig tallar la conversa, potser una mica de males maneres, però va valer la pena. M’hi vaig acostar, i en efecte, era ella.

Tenia un tall al llavi que intentava dissimular amb un pintallavis morat. Duia una ferida a la galta.


La vaig saludar, ella em va somriure amb dificultat com si aquell tall li impedís expressar allò que sentia, por.


Sense gaire encert m’atreví a preguntar el motiu d’aquelles ferides, ella s’incomodà i retrocedí. No va contestar.


Els seus ulls no mostraven felicitat, tenia por, estava nerviosa, els seus gestos sempre eren molt prudents, no estava còmoda. Per intentar alleujar aquella situació li vaig oferir un got d’aigua. Va intentar veure, però aquell tall l’estava martiritzant, quasi no podia gesticular. Es va produir un moment de silenci entre nosaltres dos i una llàgrima li va saltar dels ulls i li regalimà galta avall. Acaronant la seva pell li vaig eixugar aquella freda llàgrima, ella em parà la meva mà amb un gest brusc i em mirà fixament als ulls però no va poder mantenir-me la mirada i com sempre la desvià cap a terra. Se sentia insegura.


Ara, no sabia que havia passat, em vaig trobar estirat al terra del local envoltat de gent desconeguda, parlant amb francès. El cap em donava voltes, el nas em rajava. Una bella dona d’uns cinquanta anys m’oferí un mocador blanc amb unes inicials brodades perquè m’eixugués. Em vaig aixecar amb dificultat mentre podia entreveure entre la gent com la noia, l’hostessa, era escridassada i pegada per aquell monstre que segurament m’havia trencat el nas feia pocs segons.


Ells marxaren del local i jo els vaig seguir tan ràpid com vaig poder. Les cames em feien figa i em sentia el cor a la gola. Mai havia corregut tant.


S’endinsaren en un portal i amb la gran sort que es deixaren la porta mig oberta. Vaig córrer escales amunt i abans que poguessin entrar dins de casa seva em vaig abalançar damunt d’aquell monstre que es girà amb totes les seves forces i em llançà d’esquena a terra. Quan vaig obrir els ulls m’apuntava amb una pistola i amb un francès molt tancat gesticulà:


-Aixeca’t i marxa o dispararé! No et vull veure mai més!


Sense saber exactament com, vaig saltar damunt seu i la pistola va rodolar escales avall; ell se’m va posar damunt i amb les seves mans encongia el meu coll. Quasi no podia respirar i el seu alè m’entrava per la boca. La seva ràbia es veia en els seus ulls encesos d’ira. Quan ja creia que tot estava perdut i que l’ultima cosa que veuria en aquest món seria aquell rostre monstruós, una bala el va travessar.


Aquelles delicades mans, aquells dèbils braços havien disparat. Aquella bella noia havia matat el seu marit.


Es va produir el majordels silencis i ella em besà els llavis.


Jo només vaig poder gesticular el meu nom.


-Martín.

-Juliette.


Respongué ella.