Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. “Vaja! Una altra vegada a Alemanya!”, Vaig pensar.

Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de “Prohibit fumar” i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.

Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.

- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir.

Aquella hostessa no era com les altres, tenia una mirada clara i uns ulls del color de la mel. Sobre les espatlles jeia una cabellera fosca i llisa, amb un mig recollit subjectat amb una agulla dorada amb forma de libèl•lula. La seva pell era pàl•lida com la llet i els seus llavis fins i delicats, maquillats color corall.

Em va preguntar si necessitava ajuda per poder baixar l’equipatge del compartiment superior del meu seient, jo no vaig poder contestar, la seva veu era tan dolça, delicada i amable que vaig quedar meravellat. Aquella dona era un àngel.

En veure que no contestava, l’hostessa va obrir el compartiment i em va entregar la meva gavardina negra i després amb les seves delicades mans va agafar el meu maletí de pell que sempre duia a sobre. Me’l va apropar, i em digué:

-Ara hauria d’anar baixant, aquest avió ha de marxar cap a Londres en menys d’una hora. Si necessita qualsevol cosa, dins de l’aeroport es pot dirigir a “Atenció al client”.

Em va somriure i va començar a caminar corredor enllà fins a arribar a l’extrem, on es troba la cabina del capità; i mirant-me va córrer unes cortines potser per vintè cop en aquelles dues hores de vol.

Vaig tancar els ulls un segon i després em vaig aixecar lentament, encara afectat per la cançó de fons que ja s’havia acabat i alhora fascinat per aquella dona que ja no sabia si la tornaria a veure mai més.

Un glop d’aire fresc em va colpejar la cara, i una forta claror que apareixia tímida rere l'espessa boira em va enlluernar el rostre; quasi sense poder obrir del tot els ulls per culpa d’aquella estranya llum vaig baixar les escales i vaig travessar la pista d’aterratge fins a unes grans portes de vidre que indicaven l’entrada cap al recinte interior de l’aeroport.

Un cop vaig haver recollit la meva maleta facturada, vaig decidí no demanà cap taxi i anar caminant cap a l’hotel, el mateix de sempre.

L’Hotel Bricht es trobava al centre d’Hamburg, darrere el teatre Maria Teresa I d’Àustria; on els empleats ja em coneixien de tantes vegades que havia passat alguna nit en alguna de les seves habitacions.

Quasi sense adonar-me’n, i amb la ment en blanc, però a pas lleuger per poder evitar aquell plugim de novembre, tan característic de les ciutats alemanyes, em vaig trobar davant de les portes del gran hotel. Una càlida sensació que em va indicar que em trobava en un lloc conegut i agradable.

En aquella habitació hi vaig dormir dues nits, les previstes com quasi cada cap de setmana de l’any, excepte les vacances de Nadal i estiu. Sempre el mateix protocol; arribada a Hamburg, nit de treball a l’habitació de l’hotel, reunió matinal amb caps i secretaris de l’empresa de periodisme, és a dir reunió amb tots els corresponsals i finalment tardes de diumenge llargues passejant pels carrers de la ciutat alemanya, ja que no hi ha vols de tornada fins als dilluns a primera hora del matí. Així cada cap de setmana de l’any.

Aquella tarda de diumenge me’n vaig anar a passejar pel nucli antic de la ciutat embadalit per aquella boira i aquella brisa que m’embullaven els cabells, cansat de caminar m’assegué en una petita terrassa d’un bar antic i prengué una bona tassa de xocolata calenta. A l’hora de voler pagar, el cor em va començar anar a mil, no tenia la meva cartera de pell, només la meva gavardina arrugada i regirada; algú m’ho havia robat tot.

A la comissaria em van oferir un cafè de màquina perquè em tranquil•litzes, però ni el cafè ni les paraules segures i sàvies d’aquell jove comissari van fer que els meus nervis minvessin. Com havia pogut passar? La veritat és que feia uns dies que estava bastant distret.

Aquell vespre semblava que els minuts passessin a pas de tortuga, però malgrat això les parpelles em començaven a pesar. No vaig tornar al món fins que una veu ferma i gruixuda em va despertar.

-Perdoni, un ancià ha dut la vostra cartera, ja que la trobada molla al mig del carrer. Suposem que un lladre us la robada pensant-se que hi trobaria diners, però vostè està ben pelat. Tingui, però una altra vegada vigili més les seves pertinences, i així podrem evitar aquests ensurts.

Vaig agrair de tot cor aquell gest tan oportú de l’ancià alemany, que em va mostrar un somriure desdentat i va marxar amb l’ajuda d’un bastó de fusta.

Aquella nit a l’hotel no podia dormir de cap de les maneres, així que decidí posar la ràdio perquè em fes companyia. La vaig sintonitzar en una cadena de música, i per casualitat, o no tanta casualitat va començar a sonar Norwegian Wood dels Beatles. Aquest cop la melodia no em va commoure com de costum, això si, em va produir una emoció diferent, em recordà als ulls de l’hostessa del Boeing 747. Amb totes les emocions d’aquell cap de setmana ja no hi havia pensat més, i ara em retornaven a la memòria aquelles delicades mans, que semblaven de porcellana.