L’avió s’enlairava, altre cop cap a casa, amb una mica de sort, quan arribés a casa em trobaria a la Maria, la dona de fer feines i li podria demanar que em preparés alguna cosa per dinar. La Maria, una dona sud-americana, era l'única persona, a part de mi, que entrava a casa meva. Mai feia preguntes, només es limitava a fer la seva feina, que consistia a mantenir la casa neta i la roba endreçada. Algun cop m’havia explicat alguna anècdota de la seva família, però sense gaires detalls, només per intentar trencar aquell silenci que es produïa quan no passava l’aspiradora, aquell silenci que envoltava la casa i que jo ja hi estava acostumat.



En afecte, quan vaig entrar a casa, una veu em va donar la benvinguda. Agraïa molt que algú fos a casa quan tornava dels meus viatges obligats del periodisme, però jo no n'era conscient.



Els núvols d’aquella tarda feien preveure que cauria un bon xàfec. Efectivament, la pluja va anar caient durant tot aquell gris vespre. Jo només vaig tenir ànims d'encendre la petita llar de foc, fer-me una bona tassa de te i seguir llegint el llibre que feia mesos remenava, però encara no havia arribat ni a la meitat.



La setmana va transcórrer amb molta rapidesa i sense adonar-me’n ja era divendres. Però, per sorpresa, aquell cap de setmana es presentava diferents dels viscuts fins llavors. Dissabte no volaria cap a Hamburg si no cap a París.



París, una de les ciutats més importants pel periodisme europeu m'acolliria durant tot un cap de setmana.



El vol se'm va fer molt llarg, potser per la incertesa de no saber el perquè d'aquell canvi de ciutat. Havia estat decisió dels meus superiors? Havia estat una substitució? O simplement volien que ajudés algú?



Un cop a la capital francesa em vaig dirigir a la suite on dormiria dues nits.



Cap a dos quart de dotze vaig sortir de l’hotel a fer una volta per aquells carrers empedrats i molls per aquella suau pluja que queia sense parar. No tenia rumb, només tenia la intenció d'esbargir-me, reflexionar.



Caminant vaig arribar a la porta d’un local, un club nocturn on dins hi havia molt bon ambient. Vaig decidir entrar. Era un local antic, molt acollidor, amb unes butaques de vellut vermell i unes petites tauletes on uns cambrers vestits amb camises blanques, pantalons negres, unes sabates brillats i un petit llacet al coll, repartien copes amb unes rodones plateres molt ornamentades als senyors i senyores que parlaven, reien, i alguns ballaven al ritme d’una melodia suau. Hi regnava una càlida llum i un ambient una mica carregat de fum de les pipes que anaven xuclant aquells senyors de bona classe que presumien de la seva vida. L’ambient em va seduir.



Vaig demanar un whisky i des de la barra contemplava aquella societat francesa que gaudia de la vida nocturna a París.



En aquell moment em va semblar veure com una aparició, entre la gent aparegué una dona que em commogué. Em vaig fregar els ulls, era l’hostessa del Boeing 747. Em vaig quedar immòbil, com podia ser? Ella, a Paris? Una suor freda em va recórrer l’espinada. Aquelles llums il·luminaven el rostre delicat, ella no ballava, tampoc conversava amb ningú, simplement semblava que s’amagués d’alguna cosa. No somreia.



Sense saber ben bé com reaccionar m’hi vaig acostar i em va somriure. Se’n recordava de mi, això em va tranquil·litzar.



Al principi parlàvem tímidament, però a mesura que la nit avançava, la conversa va anar sent més càlida i còmoda. Tot i que se la veia tranquil·la, hi havia una part d’ella que estava neguitosa, com si la preocupés alguna cosa. No gosava preguntar el motiu.



Tot anava bé quan de sobte es posà pàl·lida com la llet i baixà la mirada, li vaig preguntar si es trobava bé, però aquella pregunta mai va tenir resposta, es va girar i va marxar amb dificultat. Jo no vaig poder reaccionar, no entenia res, però la vaig seguir amb la mirada. Un home de mitjana edat, amb cara de pocs amics, es posà davant seu, i l’aturà bruscament. Li agafà molt fort els canells i l’escridassà. Ella tenia la mirada perduda a terra i entre ulls plens de ràbia li regalimaven galta avall unes llàgrimes fredes i amargues. Aquell home colpejà amb força aquell rostre delicat.