Portava hores, tancat en aquella sala totalment blanca, esperant per a saber el que farien amb mi. No sabia si m'imposarien un càstig, o si simplement decidirien fer-me desaparèixer, com a molts altres considerats desertors per a l'agència. En algun altre moment de la meva vida hauria estat pensant maneres de sortir de l'edifici, o possibles arguments que justifiquessin la meva innocència, però en l'únic que pensava era en la venjança cap a Deirdre. Com podia una persona ser tan vil? No podia entendre fins a quin punt es podia arribar fins a fer una cosa així. És cert que jo mateix havia realitzat missions que consistien a sostreure alguns arxius importants, però mai havia traït a ningú per a aconseguir-ho. No podia ni imaginar-me el simple fet d'estar a la mateixa habitació que ella de forma moderada, sense esclatar.



Estava tan capficat en els meus pensaments que no vaig adonar-me de la presència del Sr. Morris, assegut a l'altre extrem de la sala. Percebia la seva mirada al damunt meu, estudiant-me. Estigué així uns segons, irradiant superioritat, fins que finalment digué;

-Em arribat a una decisió. La junta volia el teu exili, però la veritat és que a mi m'és igual el que la junta digui. Ells no saben la classe d'agent que ets. Has realitzat un gran nombre de missions de forma òptima, i això juga a favor teu. Ara bé, si vols continuar, has de pagar un preu. Estàs disposat a seguir amb el joc?- Tot pareixia massa irreal. Durant tota la meva vida havia format part de l'agencia, arriscant la meva vida per als seus objectius, i ara, després de tant de temps tenia elecció, podia reorientar el rumb de la meva vida.

-Sí, vull seguir. Digues el que he de fer- Mai havia estat tan segur.

-El joc és fàcil. Has de trobar a la teva “companya “. Els arxius no han set desvetllats, encara. Pensem que no falta poc perquè ho faci. El teu objectiu és evitar-ho. Hauràs de fer tot allò que estigui en les teves mans, sigui el que sigui.- Per fi anava a realitzaria un encàrrec el qual no només satisfaria a l'agència, sinó a mi el primer. Sabia el que havia de fer, on trobar-la i com fer per a què em tornés els documents.



Vaig agafar un vol cap a Hamburg, i en aterrar vaig anar directe cap al lloc on l'havia vista per primer cop. Efectivament allí es trobava, a la petita cafeteria situada a la torre del rellotge prenent un cafè. Vaig entrar de forma discreta, i una volta dins vaig optar per asseure'm a la taula del darrere, on podria analitzar-la. El seu rostre havia canviat, pareixia envellida. Esperava que notes la meva presència, que girés el cap i em veiés allí plantat, esperant-la. Va tardar uns segons a alçar la mirada, i quan ho va fer el seu rostre mostrava estupefacció. Les seves mans començaren a tremolar, i en fer-ho el cafè que sostenia es precipità cap al seu jersei. Sortí corrents per la porta, i sense pensar-ho vaig anar rere seva. La vaig perseguir pels carrers d'Hamburg, fins que finalment vaig aconseguir atrapar-la. Estava obrint la porta d'una casa d'aspecte atrotinat. En veure'm intentà desfer-se de mi, deixant-me fora, però un ràpid moviment ho evita. Un cop dins, entre cops i espitjades, vaig calmar-la. De cop i volta un silenci inundà la sala. Era la meva oportunitat per a aconseguir el meu objectiu.

-Quin fred tan gelat, no troba? Com sabies el codi? I ara que ho penso, que s'ha fet del meu company? I per què aquells arxius?- No podia ni suportar mirar-la a la cara.

-Per què has tornat?- Fou l'únic que digué.

-Perdona? Has robat informació. M'has robat informació! Esperes guanyar-me així per així i seguir amb la teva vida com si res no hagués passat? Doncs t'equivoques.- Notava com la meva cara s'estava posant vermella, i la veritat, no m'importava. L'únic que volia era incomodar-la, fos de la forma que fos.

-Tot el que es fa, es fa per algun motiu i té unes conseqüències, i les coses no sempre són el que semblen. - Aquella frase evocava un record. Just en aquell instant em vingué a la ment el record d'aquell home accedint a la sala on em tenien retingut. Em digué aquella frase i marxà, però, per què?

-Tot té una explicació, però has d'estar disposat a escoltar.- Ho pronuncià en un to greu, que aconseguí captar la meva atenció.

-T'escolto, però t'aviso, no vull més enganys.- Va ser tot el que vaig dir-li.

-Per començar, no formo part de la teva agència, ni de cap altra. No sóc cap agent infiltrada ni res per l'estil. Si vaig “robar-te” els documents va ser per un bon motiu. El teu company, bé, el que hauria d'haver sigut el teu company, es troba bé. És més, ho vares conèixer quan els de la teva pròpia agència t'havien empresonat. Era el meu confident. Intentava alliberar-te, i sense ell res d'això hauria succeït.- Esperava que cregués que el que feia era per a algún bé? Anava equivocada, si pensava que amb un parell de paraules podia canviar la meva mentalitat.

-Quin se suposa que és aquest bon motiu del qual tant presumeixes, si es pot saber?- En aquell moment digué el darrer que esperava escoltar en el món.

-Salvar-te de tu mateix.- Unes paraules tan simples i senzilles canviaven tota la història.

-Que?- En aquells moments no podia entendre la situació, se m'escapava de les mans.

-Tu no vas decidir ser agent, ni has pres mai cap decisió pel que fa a la teva vida. Ja t'ho vaig explicar. Sents el que volen, penses el que determinen. No ets tu. Fa anys que vius en la ment d'un estrany, i és normal que no ho vegis, l'agència ha fet bé la seva part de la feina. El projecte Canes Venatici ha resultat ser el més efectiu per a l'agència en qüestions relacionades amb el reclutament de nous agents. Primer aconsegueixen atraure a candidats amb altes aspiracions a la vida. Després, enganyant-los, els sotmeten a l'operació que acaba amb els seus records i introdueixen un xip que controla les emocions. Finalment els convencen que l'agència fa tot el possible per al seu bé i juren lleialtat.- Cada cop alçava més el to de veu, i m'indignava que que qüestionés allò en el que tant de temps havia estat creguent, però una part de mi sabia que tenia raó.

-I com ho pots saber tu, tot això? No formes part del món de l'espionatge, tot i que has aconseguit moure les cordes sense ser descoberta. La gent no fa les coses així per així. Per què ho has fet?- Encara en xoc no sé com podia estar diguen aquelles paraules.

-Doncs perquè volia lliurar al meu germà d'aquesta vida! Saps quant de temps he tardat, en organitzar tot això, en trobar els arxius que permeten deslligar-te de l'agència? Des que varen seleccionar-te. Anys i anys de preparació per a arribar fins aquest punt.- La veu s'havia engrandit.

-No ho entenc...- En aquells moments va ser tot el que vaig poder dir.

-Tenc una germana que ha organitzat tot això per a alliberar-me i que quan ho aconsegueix no té un pla definitiu? Que esperes que faci? Deixar-ho tot? No puc abandonar l'agència, hi estic lligat, com bé acabes d'explicar.

-Has de confiar en mi, l'agència no és el que pareix. Has de creure'm quan et dic que començar una nova vida es possible. -

La seva mirada expressava tanta força que no vaig poder contradir-la. En aquell moment vaig entendre que no estava sol al món, que podia començar una vida pròpia sense haver de preocupar-me més de l'agència.

-Ja t'ho he dit, tenim els arxius que permetran alliberar-te. L'únic pel qual t'has de preocupar ara es de pensar en un nou lloc on poder començar la teva nova vida, començar a preparar la teva fingida mort i pensar en el teu nou nom.



Avui és el meu aniversari, bé, si se'l pot anomenar així. Fa trenta anys que vaig "morir", i la veritat és que actualment visc bastant bé. L'únic que anyoro de la meva antiga vida son aquells moments d'acció, però vaja, visquent a les terres salvatges del nord és fàcil recobrar-los. Estant aquí, plantat a la vorera del mar, me n'adono de que les coses no sempre són el que semblen.