Jo llavors tenia trenta-set anys i em trobava a bord d'un Boeing 747. El gegantí avió havia iniciat el descens travessant uns espessos núvols i ara es disposava a aterrar a l'aeroport d'Hamburg. La freda pluja de novembre tenyia el terra de gris i feia que els mecànics coberts amb forts impermeables, les banderes que s'alçaven sobre els baixos edificis de l'aeroport, les tanques que anunciaven els BMW, tot, s'assemblés al fons d'una malenconiosa pintura de l'escola flamenca. «Vaja! Una altra vegada a Alemanya! », Vaig pensar.



Després de completar l'aterratge, es van apagar els senyals de «Prohibit fumar» i pels altaveus del sostre va començar a sonar una música ambiental. Era una interpretació carrinclona de Norwegian Wood dels Beatles. La melodia em va commoure, com sempre. No En realitat, em va torbar; em va produir una emoció molt més violenta que de costum.



Perquè no m’esclatés el cap, em vaig encorbar, em vaig cobrir la cara amb les mans i vaig romandre immòbil. Al poc es va acostar a mi una hostessa alemanya i em va preguntar si em trobava malament. Li vaig respondre que no, que es tractava d'un lleuger mareig.



- Segur que està vostè bé?

- Sí, gràcies - vaig dir.



Tot seguit vaig sortir de l'avió, el temps era un bé massa preat per a mi en aquells llavors. Les gotes de pluja col·lapsaren el meu front, aclarint-me el cap, ennuvolat per aquells pensaments de preocupació i melancolia que m'embargaren durant tot el vol, arrossegant-me cap a records pels quals donaria qualsevol cosa per a oblidar. Havia de trobar un taxi i dirigir-me cap al passeig del port, cap a la torre del rellotge, on trobaria al meu nou company. Tres mesos enrere havia perdut al meu camarada a les gelades aigües del mar de Bering, i vaig prometre arriscar la vida per a què res semblant tornés a succeir.



El vehicle em va deixar a la rotonda situada just al davant de la torre, acte que em va permetre analitzar tot el camp de visió. No hi havia molta gent, la carretera estava poc transitada. Alguns pescadors i dones que acabaven de sortir del bar del port, nens petits jugant al voltant d'un gat sense cua, i per a finalitzar aquell rellotge d'agulles espatllades eren tot el que componia aquell depressiu paisatge. Sovint pensava a ser com ells, deixar-ho tot per a viure sense obligacions ni preocupacions, però recordava que no tenia lloc on anar. L'únic que donava sentit a la meva vida eren els comesos provinents del centre d'intel·ligència externa.



Allí es trobava la meva futura companya, protegida de la pluja al davall de la porxada. Era fàcil de reconèixer, posseïa aquella mirada frívola, característica dels agents de l'organització.

-Quin fred tan gelat, no troba?- Els codis d'identificació cada volta pareixien més absurds.

Amb aquella impenetrable mirada, m'escrutà de dalt a baix, sense immutar-se.

- Suposo que vostè deu ser Owen Grant, m'equivoco?- digué ella, en resposta a la meva anterior pregunta.

-Sí, sóc jo. Supòs que hauríem de començar a organitzar tot el projecte.- Vaig respondre.

-Hauríem d'anar a algun lloc més apropiat.- Digué apartant la vista de mi, assenyalant arrere.


Vam entrar a aquella petita cafeteria, i un cop asseguts allí començàrem a analitzar els projectes de treball. Era una dona intel·ligent, ho percebia fàcilment. Ho tenia tot controlat, es notava que havia estat examinant el cas a fons. Pareixia fàcil, un encàrrec d'aquells en els que t'has d'introduir en una companyia tecnològica i has de memoritzar algunes pàgines per a després poder transmetre-les a l'agència.



El pla era infal·lible, i tot va sortir a la perfecció. Elliott va actuar bé en el seu paper. Jo vaig infiltrar-me a un dels despatxos principals, on després d'introduir una seqüència (memoritzada prèviament), vaig aconseguir accedir a la pàgina buscada. Aprendre-ho resultà una mica costos, el rus posseeix caràcters dels quals no estic acostumat a veure. En enllestir la feina, vaig sortir del despatx i vaig dirigir-me cap a recepció, on Elliott esperava col·locant-se la falda de forma inquieta. En veure'm va expressar una mirada victoriosa, i dirigint-se a mi vam sortir per la porta de l'agència i vam agafar un taxi com si res no hagués passat.



En arribar a la casa assignada Elliott preguntà:

-Ho recordes tot amb seguretat?- Amb aire preocupat. Si arribés a assabentar-se de les coses que havia hagut d'aprendre, no dubtaria en estalviar-se la pregunta.

-Sí, però hi ha un petit problema. És rus. Hauríem de buscar un traductor i després enviar-ho a l'agència.- Calculava que trigaríem dies a trobar un intèrpret rus a Hamburg, però Elliott m'interrompé, tallant-me a meitat a frase.

-Sé rus, ara mateix comencem amb la traducció.- Digué, amb aire de superioritat.

La veritat era que em sorprenien tots els coneixements d'aquella dona. No hi havia molta gent que pogués presumir de parlar rus, de dominar un vocabulari tan tècnic i específic, com vaig poder comprovar amb la seva traducció. En acabar de recitar les quaranta pàgines memoritzades de l'estudi, la meva companya va mirar-me amb cara estranyada.

-Passa alguna cosa?- Començava a empal·lidir. Potser havia confós pàgines o omeses paraules, però no era el cas.

-Si, si... Tot perfecte.- No sonava gaire convincent.

Asseguts a la taula, cadascun a un extrem, podíem notar la tensió en l'ambient. Fos el que fos que hi havia en l'arxiu era important, i havia de saber de què es tractava. Era conscient que l'única que m'ho podria dir era ella, Elliott. Vaig decidir tallar com una corda la tibantor generada i canviar de tema.

-Que li pareix si per celebrar la victòria anem a sopar a un restaurant que conec? Sense haver de preocupar-nos per les càmeres o per possibles agents que intenten acabar amb nosaltres.- Ho vaig dir amb la veu més joiosa que vaig poder.

Sortint de la seva abstracció, va dedicar-me un somriure d'acceptació. La veritat era que en tot el temps que portàvem junts encara no l'havia vist mostrant símptomes de vertadera felicitat o alegria.



El sopar resultà estrany. Durant el primer plat no sabíem ben bé de què parlar. Les preguntes familiars les rebutjava, i no pareixia tenir gustos personals. Després d'haver begut diverses copes de xampany va anar obrint-se més, fins que vam arribar al punt que jo volia.

-I, digui'm, Elliot, o bé Deirdre. D'on prové aquest nom tan misteriós?- Havia de començar amb alguna cosa perquè no es notassin les meves intencions.

-Veuràs; la meva mare ho va decidir perquè era una heroïna de la mitologia irlandesa amb un destí tràgic. La gent ho relaciona amb la tristesa i amb un mal intens capaç de posar fi a qualsevol vida, i ara que ho pens, guarda gran relació amb mi. Les dues acabarem igual d'amargades, per més que intenti el contrari.- El to de la seva veu era seriós, no entenia ben bé el que volia dir amb allò.

-Jo també posseeixo arrels irlandeses, i no per això acabaré com aquesta heroïna.- Intentava consolar-la, no era la meva intenció fer-la sentir desgraciada.

-No importa, tothom acabarà igual, d'una forma o de l'altra. Tanmateix, que simbolitza el nostre treball? Morir pels altres? Per favor, qui ho entengui que ho compri.- No m'agradava el sentit que estaven prenent les coses, parlar així de l'agència era arriscat.

-A què ve això? Si treballes aquí és perquè vols, ningú no t'obliga.- El meu intent de canviar el rumb de les accions havia estat en va.

-Perquè vull?! Si, home! Tu també ho vols, veritat? Saps de què tractaven les quaranta pàgines que has memoritzat? A cas tens idea del que suposa enviar allò? Doncs bé, jo t'ho explicaré; l'agència utilitza micro xips per a controlar als agents. Creus que la gent normal pot memoritzar textos en una llengua estrangera així per així, o no sentir tristesa, ni dolor? Doncs estàs equivocat. Alteren els records de la forma que volen, i així és com et controlen, com sempre han fet amb tu.

No entenia res del que estava succeint. Just en el precís instant en el qual anava a qüestionar el seu argument, una fiblada travessà el meu cap. Tot era foscor.