Nebulositat
Em trobava estès a terra, de cara amunt, mirant una bombeta apagada penjant del sostre. Les descolorides parets contribuïen a proporcionar un demacrat ambient a l'estança. Tot era gris, fins i tot els rajos de sol, filtrats per la petita finestra situada al damunt meu, pareixien combatre contra aquell llòbrec espai, malgastant forces en va. L'últim que recordava era estar a un restaurant, sopant amb Deirdre, i de sobte, nebulositat. Recordo les seves últimes paraules, i el que varen desconcertar-me. Era veritat? De debò han estat controlant-me tot aquest temps? És per això pel que no recordo res de la meva infància? No, no podia ser possible. L'agència no faria res d'això.

En aquell precís instant, la porta de fusta bloquejada s'obrí, i d'ella aparegué un home. Devia tenir uns trenta anys, i la seva mirada transmetia confiança. Es va apropar a mi de forma estranya. Va situar-se a un metro del llit en què reposava. A l'estar posicionat i en un to confidencial, digué:
Abans de tot, has de saber que tot el que es fa es fa per algun motiu i te unes conseqüències, i que les coses no sempre són el que semblen. -
En dir això i sense donar-me l'oportunitat de respondre-li, sortí per la porta com si res no hagués succeït. Aquella xarrada m'havia deixat confós, i abans de poder meditar sobre l'assumpte, un grup de vigilants entraren i m'ordenaren aixecar-me. No era un reclús ni res per l'estil, mai havia causat problemes a l'agència i no entenia la forma en què m'estaven tractant. De forma brusca m'aixecaren i m'arrossegaren fins a la porta. Allí em posaren un tipus de filferro a les mans i m'ordenaren guardar silenci. La situació em resultava xocant, quasi còmica, si no fos pel fet que era jo qui estava fermat amb aquell tros de cable mal tallat. Com que no em pareixia just, vaig arremetre contra aquells homes, vaig aconseguir alliberar-me l'embroll de les mans i vaig córrer i sortir d'allí al més aviat possible, per l'únic passadís que hi havia en aquell lloc. Totes les portes eren de fusta antiga i mal conservada. Vaig ficar-me per un dels pòrtics i vaig esperar a què tot passés.

Sabia que em cercaven, que vindrien per mi i que aquella seria la meva última oportunitat per a escapar i tornar a la meva vida. Ho sabia, i tot i així, quan vaig albirar la porta que conduiria a l'exterior, una força va espitjar-me cap a la porta que tenia a mà dreta. No comprenia el que em passava, i en obrir-la vaig veure la sala on tenien retinguda a Deirdre. Sabia que si l'ajudava, només en sortiria un, i tot i així hi vaig accedir i vaig amollar-la. La seva mirada ho expressava tot; confusió, sorpresa i agraïment. Vaig dir-li que escapés, que si no ho feia en aquell moment tots do quedaríem atrapats. Amb gran esforç va accedir-hi, sortint per la porta tot el depresa que va poder. Ja no hi havia retorn. Havia d'esperar i renunciar a la meva llibertat per la meva companya, m'ho vaig prometre i era el correcte. A més, ella hagués fet el mateix per a mi, o això volia pensar.

Els vigilants entraren a l'habitació i em propinaren un cop de colze que em deixà inconscient durant uns segons, temps suficient per a transportar-me fins a un camió. Una volta dins vaig esperar durant dotze llargues hores, viatjant sense saber on em portarien. En arribar aquesta objecció va anar dissipant-se.

Allí em trobava jo, al davant d'aquell imponent edifici que tan bé coneixia, la seu de l'agència. No entenia per què m'havien portat allí. Tal vegada ens havien segrestat i obligat a l'agència a pagar un rescat per a nosaltres, tot i que l'agent Elliot no hi era amb mi. Potser, eren de la pròpia agencia, i tot era un pla per alliberar-nos... No aconseguia esbrinar el que passava, fins que el Sr. Morris, fundador i cap de l'agència, sortí a rebre'm. Ordenà als homes apartar-se per a poder accedir a mi. Un cop al meu costat, m'indicà el camí al seu despatx, travessant la fila d'homes apilats que s'havia format al nostre voltant.

Al despatx, em mirà preocupat, i digué:
-Segur que aquests darrers dies han sigut un sofriment. El no saber el que passa, creure que el món s'escapa... T'entenc.- Digué, com si no fos més que un nen el qual no pot comprendre un tema molt complicat.
-Si, tot ha sigut una mica embullat.- No sabia ben bé que dir, estava parlant amb l'home que havia estat el meu model a seguir a l'agència.
-Doncs veuràs; fa menys de dos dies vaig entrar al meu despatx, com de costum, i vaig trobar-me un exèrcit d'homes encorbatats esperant-me per a comunicar-me que un dels nostres arxius millor protegits havia estat robat. Robat! Pots imaginar la meva sorpresa en descobrir-ho.- La seva veu estava arribant a tons tan aguts com els d'un nen de set anys.
-Deu ser una terrible noticia, senyor.- No entenia res del que passava.
-Sí, sí, ho és. La pitjor part no és aquesta, és que l'arxiu està en mans d'una companyia adversària, gràcies a tu.- Aquest darrer mot ho digué amb la veu enverinada.
Les paraules em varen commoure. És clar que no vàrem vendre la informació a una agència contrària, si és el que pensava. A més, els arxius varen ser enviats correctament.
-Els arxius varen ser enviats correctament a aquesta agència, senyor. No entenc el que ha pogut portar-nos fins aquest malentès. Jo mateix vaig veure com l'agent Elliott ho enviava des del seu portàtil.- La meva veu cada cop sonava més aguda, i el que em preocupava era que pogués interpretar aquest gest com a símptoma d'estar mentint.
-Disculpi, Elliott? Ara sóc jo el que m'he perdut. De qui està parlant?- El seu rostre es mantenia impassible, però la seva veu posava en evidència un altre sentiment, molt més fosc.
-La meva companya de missions, agent Deirdre Elliot, que va ser assignada per a mi.- No entenia com un fet tan obvi havia estat oblidat.
-Ho sento, però l'agència no posseeix ningun agent amb aquest nom, tot i que jo sí que en conec a una anomenada així, i no és precisament una vinculada a l'agencia, més aviat tot el contrari.