Les mans se m’encarcaren pel vent fred i noto palpitacions a les orelles. A cada pas que faig, el camí em sembla més llarg i tediós. Maleeixo el moment en què he llençat l’únic paquet de cigarrets que duia a sobre, em vindria molt de gust tornar a sentir la cremor a la gola, fent-ne una calada.



Rere el desmai, començo a veure la teulada vermellosa desgastada pel pas del temps. Em pregunto si encara hi haurà pilotes esparxades dels dies en què formava part de la colla del barri, els dies en què perdíem la noció del temps entre xuts, rialles i la cridòria dels veïns.



Obro la reixa oxidada que em separa de casa, deixant anar un sorollet de benvinguda, o almenys així és com jo ho interpreto. Trec l’única clau que conservo a hores d’ara, la de la meva llar.



A l’obrir la porta, uns llogaters anomenats ratolins, surten a saludar-me movent el musell amb intenció d’inspeccionar qui ha gosat molestar-los.



Cada petit racó em recorda instants de la meva infantesa, les marques a la paret de quan la mare em mesurava, celebrant amb il·lusió cada petit centímetre de més.



Si ja ho diuen ja, que créixer és madurar i quan madurem aprenem i aprendre no és canviar és créixer. Però per què canvia allò que considerem important i irrellevant un cop ens fem grans?



Obro la porta del menjador, el primer que miro, la llar de foc. Encara conserva bocins de carbó que encenen els records lligats a tantes tardes d’hivern, llegint Peter Pan, el mateix llibre que duc a la cartera, i espero retrobar un cop obri l’armari. Pujo les escales i recordo aquella frase que he rellegit tant de gran com de petit “segona estrella a la dreta, i recte fins a l’alba”. En arribar a la segona porta del passadís, giro a la dreta, i recte fins a l’armari.



Dempeus davant el moble, l’obro i una forta olor de tancat envaeix l’habitació. Encara hi ha les camises velles i amples que dúiem tots els joves. Els discos de vinil apilonats l’un sobre l’altre. I on no arriba la llum, col·locat estratègicament perquè ningú més el pogués descobrir, el meu estimat llibre. L’agafo, salvant-lo de tots aquests anys, d’entre la foscor i la soledat, al no tenir ningú que l’agafi amb dolçor entre els seus dits i passi les pàgines amb delicadesa. Em quedo observant la portada, quan uns fulls llisquen del llibre. M’ajupo, em peta l’esquena, però no em queixo, ja en tinc prou amb els altres problemes. Ara recordo perquè tenia tan ben amagat aquest llibre, en ell hi guardava els pensaments innocents d’un nen de 8 anys.



Hola jo del futur,



avui a l’escola ens han demanat que féssim una carta pel nostre futur jo, imaginant-nos com serem de grans, a què ens dedicarem, si tindrem fills i una família que ens estimi.



Ara mateix m’agraden molt les matemàtiques, la taula de multiplicar és el que més m’agrada, així que m’imagino sent un gran científic que investiga per la NASA, ja que també m’agrada molt l’espai, i podria ser un astronauta, i viatjar entre els planetes. Conquistaria l’univers, i a cada planeta li posaria el nom d’un dels meus gats. La meva mare estaria orgullosa de mi i per fi podria presumir del seu fill. Apareixeria a la televisió, a la ràdio, als diaris i la meva cara seria en tots els cartells publicitaris. I tindria la dona més bonica del món, es diria Yuuko, seria japonesa. Tindríem dues nenes molt amables i un gat, en Keroveros. Continuaria jugant a futbol amb els amics del barri i el senyor Eustaqui ens escridassaria de valent, perquè jo sé que en el fons és el seu únic passatemps. I em compraré una vespa, de color vermell, i passejaré totes les tardes, amunt i avall del poble al mar. I viuria al costat de la platja, en una casa immensa. Perquè la ciutat té massa cotxes, i no m’agrada el fum. I no beuré ni fumaré mai, perquè he de ser un exemple pels meus fills. Així podré viure molts i molts anys i crear moments de felicitat. Ho podré aconseguir tot això? La senyoreta diu que si un s’esforça molt, pot aconseguir tot allò que es proposi. Llavors jo m’esforçaré molt i molt.



Ho deixo aquí, dins el meu llibre preferit, perquè estic segur que tornaré a buscar-ho, i només jo sabré on trobar-ho.



P.D. Ho he aconseguit?



No, ni això ni la promesa d'ahir a la nit.

Sense adonar-me’n les llàgrimes tornen a brollar dels meus ulls, encara vermells de l’última vegada. Deso la carta entre el llibre i el tanco, resguardant-lo entre els meus braços i el bategar del meu pit. M'adono de com de certa és la història de Peter Pan, i perquè ocupa un lloc tan important dins el meu cor.



-Nom del pacient: Joaquim Coll i Busquets.



-Sexe: Masculí.



-Edat: 43 anys.



-Situació: Solter, sense família.



-Lloc de la mort: Arnes.



-Data: 01/03/15





-Qui era el seu metge? -pregunta una infermera.



-Jo, senyora -dic, amb veu trista- Mark Newman.



-L’acompanyo en el sentiment. -murmura ella, per compromís, volent semblar educada.



-Merci -li responc- però sé que ell va escollir aquest final, potser no és dels més feliços però sí el més lògic.